Catedràtic d'estructura / econòmica. IQS School of / Management - 14 maig 2017 2.00 h

El Primer de Maig del 2017

Manifestació del Primer de Maig a Girona. ARXIU/LLUÍS SERRAT.

Si, viatjant en el temps, portéssim al present algun líder obrer del segle XIX i veiés el que succeeix (si viatgéssim nosaltres i l'hi expliquéssim no ens creuria), al·lucinaria. [...] De tot això, penso que el que més costaria entendre a aquest líder obrer del passat és la necessitat decreixent del factor treball, ara exemplificats en els ‘contractes de zero hores' que, en el fons, no és més que el “Jo, pel que sigui!”; “Jo, pel que em vulgui donar!”

Santiago Niño Becerra - Catedràtic d'estructura / econòmica. IQS School of / Management

Fa gairebé dues setmanes, excepte al Regne Unit i als Estats Units, es va commemorar el 131 aniversari de l'inici de les protestes obreres que van desembocar, tres dies després, en la Revolta de Haymarket Square , a Chicago. La causa de les protestes? Reclamar la jornada laboral de vuit hores. Cinc executats després en un judici sense cap garantia i l'augment de la productivitat que va portar la II Revolució Industrial van portar a la disminució del temps diari de treball i a una lenta i progressiva millora salarial: la burgesia –el capital– va comprendre que el treballador havia de disposar de temps i d'una certa renda per poder consumir el que produïa.

També va comprendre el capital que ja no era possible continuar explotant i reprimint la classe obrera com fins llavors havia succeït; a aquesta comprensió hi van contribuir els successos de Chicago de 1886 i, uns anys abans, la Commune de París de 1871, saldada amb una matança: 20.000 ciutadans de París, obrers en la seva majoria, massacrats per altres obrers francesos armats pel capitalisme alemany amb la benedicció de la burgesia francesa.

Treball necessari.

Molt han canviat les coses en aquests 131 anys, però n'hi ha una que és avui calc d'una altra d'ahir. Llavors el treball era imprescindible per generar PIB, però cada unitat de treball valia molt poc; ara el treball cada vegada és menys necessari per generar PIB, de fet ja és possible generar PIB amb zero unitats de factor treball, per la qual cosa el preu de la major part de les unitats de treball tendeix a valer poquíssim.

Si, viatjant en el temps, portéssim al present algun líder obrer de llavors i veiés el que succeeix (si viatgéssim nosaltres i l'hi expliquéssim no ens creuria), al·lucinaria. Totes aquelles privacions, tota aquella lluita, tota aquella repressió, per tornar al “I jo, per menys!” a fi de conservar, o obtenir, una ocupació temporal o una ocupació a temps parcial; res més, i amb una remuneració a la baixa. I amb les expectatives decreixents de la demanda de treball en un escenari de robotització a l'alça i d'intel·ligència artificial cada vegada més eficient.

De tot això, penso que el que més costaria entendre a aquest líder obrer del passat és la necessitat decreixent del factor treball, ara exemplificats en els contractes de zero hores que, en el fons, no és més que el “Jo, pel que sigui!”; “Jo, pel que em vulgui donar!”

Es diu el contrari, però la veritat és que els trens passen una sola vegada. La classe obrera va tenir la seva oportunitat a principis del segle XX per donar la volta a la deriva que estava prenent el sistema econòmic, i la va tenir perquè llavors el treball era absolutament imprescindible per generar PIB i, alhora, entre els treballadors hi havia ja una autèntica consciència de classe.

Quan la classe obrera va acceptar matar-se entre ella a la I Guerra Mundial, quan obrers alemanys van seguir l'ordre de matar obrers anglesos i nord-americans i viceversa, quan obrers turcs i obrers australians van acceptar matar-se entre ells, sabent que els seus problemes i manques eren idèntics i veient tots ells com la immensa majoria dels seus líders sindicals beneïen tals matances, la classe obrera va assumir el paper de submissió al capital. La resta ja és història i aquesta necessitat decreixent de factor treball no és més que l'evolució d'aquella situació: quan el treball es va convertir en una commodity més. I ara ja les revolucions no estan de moda.

Depreciació del treball.

Però des de quan, des de quin moment la realitat ha posat sobre la taula en tota la seva dimensió la problemàtica que avui afecta el món del treball? El treball suma dècades d'un procés accelerat de depreciació, de fet des de principis dels vuitanta, tant per la deslocalització de tasques a països subdesenvolupats com per l'inici en la massificació de la robòtica que va donar lloc a nous sistemes organitzatius en el model productiu occidental, les condicions de treball s'han anat degradant i els salaris minvant a nivell real: als Estats Units, i és només un exemple, la pluriocupació és la norma entre amplis sectors de la població i els salaris reals mitjans es troben estancats des de la dècada de 1980. En qualsevol cas el problema era relatiu perquè la subocupació i el sector serveis de baix valor podien generar una demanda de treball que mantenia les estadístiques de desocupació dins d'uns límits acceptables; fins que va arribar l'actual crisi i a la caiguda en la demanda de treball es va unir l'impacte incontenible de la tecnologia.

Els polítics, independentment del seu color, així com bastants experts van mantenir posicions semblants a les mantingudes durant els últims vint-i-cinc anys. El seu raonament era doble i senzill: d'una banda, una crisi és temporal i quan sigui passada es tornarà a una “robusta creació d'ocupació”; per una altra, sempre en el passat hi ha hagut avenços tecnològics que han portat a la desaparició de professions que han estat substituïdes per altres de noves, la qual cosa també es donarà ara; línia en la qual es mou el ja famós “encara estan per inventar les ocupacions del futur”.

Les institucions internacionals han mantingut una postura bastant neutra, admetent i assumint l'existència d'un problema pel que fa al treball menys qualificat i fitant possibles solucions a acords de foment de l'ocupació on la formació exercís un paper important encara que sense abandonar mai la senda de la “consolidació fiscal”, un eufemisme per dir que l'objectiu era aconseguir l'equilibri pressupostari i que havia de retallar-se la despesa pública de manera que no fossin superats els ingressos públics. En definitiva: sanejament de les finances de l'Estat i confiança que l'àmbit del privat resolgui l'encaix entre oferta i demanda de treball.

Desocupació inassumible.

Des de fa un any escàs alguna cosa sembla que s'està movent en l'àmbit d'algunes d'aquestes institucions, com a exemple una recent ressenya del World Economic Forum . La novetat: s'assumeix que la tecnologia –robòtica, automatització, IA– generarà una desocupació estructural inassumible; ja no es dubta d'això. Després ve el voluntarisme que, en gran manera, se sustenti en el conformisme, l'acceptació d'una realitat incanviable i l'admissió d'una desigualtat menor que l'actual, encara que descomunal.

Ara pot comparar-se l'avui del treball amb allò que tan brillantment exposaven aquells filòsofs, economistes i sociòlegs d'entre mitjans del XIX i principis del XX; quan es deia que la lluita obrera i la unió dels treballadors aconseguiria vèncer en la lluita contra l'explotació burgesa i contra el capital depredador. I la veritat és que la conclusió a la qual s'arriba és que les concessions capitalistes van comprar la pau social mentre el treball va ser necessari i que avui tot això s'acaba perquè la productivitat obtinguda a través de la tecnologia i les economies d'escala assolides per l'oligopolització permeten enfonsar els costos de producció i adaptar el preu de venda a la quantitat que cada segment social pugui en cada moment pagar.

Es pot continuar celebrant el Primer de Maig sense problemes. A això se li diu mantenir les tradicions.