El punt de partida és l’escolta activa de les xarxes per apagar focs: les crisis de reputació. A això ens dedicàvem però vam rebre un encàrrec molt simpàtic: es tractava de saber com els espanyols parlen dels seus electrodomèstics. I ens vam adonar que efectivament a internet hi ha una conversa sobre els electrodomèstics.

Interaccions. Un percentatge molt alt dels missatges és pura redifusió, però hi ha temes que generen molta relació entre els usuaris. Per entendre fins on podíem arribar en l’anàlisi de la conversa digital vam decidir entrar en la política, que és on hi ha més conversa, i per tant més material per experimentar i estudiar.

Vam pensar que el que estàvem fent no estava gaire allunyat del que fan les enquestes, que al cap i a la fi és recollir l’opinió de la gent. Aleshores ens vam dir, per què no intentem donar les respostes que dona l’enquesta, amb una metodologia diferent.

En certa manera és així. De fet, les crítiques que hem tingut han estat que la mostra no és representativa. Mostra i representativitat són conceptes extrets de l’enquesta, i nosaltres, que hem fet enquesta convencional, sabem com és l’altra metodologia. Precisament això ens ha fet veure que totes dues són molt complementàries. Estem arribant a la intuïció que la conversa digital dona un complement de qualitat a les conclusions que proporciona un sondeig electoral. Em refereixo que pot aportar informació de cert matís que l’enquesta és molt difícil que doni. Com per exemple el nivell de mobilització d’un col·lectiu respecte a una opció o entre quins candidats estan dubtant les bosses d’indecisos, i moltes coses més. En definitiva diem que el que fem és un focus group gegantí. ¿Que no és representatiu? Almenys proporciona quines són les idees que estan representades, ¿que això sigui traslladable en percentatges? És el complicat. La conversa digital et dona pistes del que pot passar a les urnes i el repte és saber-les detectar i interpretar, i en això estem.

Al final és la mateixa població que s’està expressant de dues maneres diferents. Ara s’acusa les enquestes d’equivocar-se, també es pot plantejar la possibilitat que la pròpia mostra hagi pres la decisió de no respondre exactament al que se li demana.

No ho sé, però quan detectes que això està passant la complementarietat és molt clara.

En la darrera campanya dels Estats Units, les dues candidatures van invertir molts diners en les xarxes socials no ja com a mitjà de comunicació amb els electors sinó com a font de coneixement dels votants incorporant dades estadístiques d’altres fonts: històric del vot, dades d’atur, i altres feixos de dades i amb tecnologia big data encreuar-ho tot. Quan comences a adonar-te del coneixement que pots tenir del votant, el que menys importa és l’estimació de vot; el realment potent és que el candidat pot tenir l’astúcia de l’alcalde de poble, el que vol dir que al teu Facebook et pot aparèixer precisament la informació que et pot motivar o que si hi ha un militant que truca a la teva porta et pot dir exactament el que t’amoïna. Tot plegat òbviament genera una certa inquietud del nivell d’informació que disposen del ciutadà.

Nosaltres estem recollint la informació espontània, que no vol dir la sincera. Enmig de la conversa hi ha partits que defensen les seves opcions, hi ha perfils falsos, trolls, usuaris automatitzats, altres anònims que fan la seva guerra... És clar que no ens prenem al peu de la lletra tot. Al final la nostra missió no és saber si una cosa és certa sinó quin impacte té en la conversa.

El que sí s’està veient és que internet és un entorn que documenta coses que passaven en la vida real i que potser no vèiem. Per exemple, hi ha linxaments mediàtics, que ja existien a fora, o la constatació que el debat polític són tantes converses com partits gairebé, és a dir, el solapament de converses, les converses plurals, són un percentatge molt petit de la conversa, a mi la impressió que em fa és que la vida real és així malauradament.

Completament. L’algoritme de Facebook per exemple escull el que veus en funció dels amics amb qui més interactues i sobre els temes que més t’agraden. Sense adonar-te’n entrenes l’algoritme perquè et tanqui en el teu món. Quan a Mark Zuckerberg li van criticar que la xarxa que ens havia d’obrir al món paradoxalment estava creant torres d’ivori, va dir que era una elecció l i que en un món no condicionat per l’algoritme la gent es comporta igual. El que veig a Twitter, que és un entorn on la gent té més control, és que fem el mateix. Llavors és molt fàcil criticar l’algoritme però hem de fer més autocrítica. Ens hauríem d’acostumar a seguir gent amb la qual no estem d’acord, perquè passa que hi ha menys tolerància amb la discrepància.