Amb la nova realitat econòmica de represa, tot i que poc consistent, sembla haver millorat un xic el vincle entre creditors i deutors en el comerç entre empreses, si bé alguns estudis i reflexions expertes alerten que encara patim mals de morositat estructural.

A l’estudi VIII Diagnòstic Financer de l’empresa espanyola, elaborat per Eada i Cepyme, hom deixa palès que es torna a un cert equilibri i la morositat sobre la xifra de vendes, els impagats de manera definitiva, va registrar un 3% el 2016, el mateix nivell del 2010 i molt per sota del pic crític del 2012, quan es va arribar al 8,9%.

Per a Rafael Sambola, professor de Finances d’Eada i autor de l’estudi, és clar que “amb la millora de les vendes i el creixement dels beneficis, l’empresa té més facilitat per pagar. Cal recordar que el 2012, el 50% de les empreses patia pèrdues”. Afegeix que les “empreses han fet els deures, han pres mesures per millorar el seu circulant i liquiditat, tot reduint estocs i costos”.

No menys important seria, en la seva opinió, l’autofinançament: “Els dividends que antany es concedien ara l’empresari els ha transformat en autofinançament, per dotar-se de liquiditat que justament el defensi de la morositat.” En les finances de l’empresa catalana, actualment “el despalanquejament evident que estan fent l’acompanyen amb autofinançament, ja no s’endeuten”. Il·lustra aquesta afirmació el fet que el deute bancari de les empreses ha passat de 1.198 milions d’euros el 2012 als 914 milions l’any passat.

A la llum de bases tan fiables com la d’Iberpay, la millora és ben gràfica: ara estem en un 5,3% de devolucions en transaccions que es fan amb les diverses eines de pagament (transferències, càrrecs, xecs i efectes), quan al 2013 estàvem en el 8%. En càrrecs, el 2017 el registre està en el 5,5%, i el 2013 s’havia enfilat fins al 8%. Per a Pere Brachfield, especialista en credit management i professor de l’EAE Bussines School, és clar que “hi ha una certa millora, baixen els impagats i la tendència és bona, fins al punt que els terminis en el pagament s’estan reduint dels 90 als 82 dies”. Cal fer avinent, com destaca Brachfield, que encara no es compleix el mandat de la llei de pagar a 60 dies. “Actualment, un 70% de les empreses han d’acceptar terminis superiors als 60 dies.” Segons un estudi de la Plataforma Multisectorial contra la Morositat (PMcM), el termini mitjà de pagament a proveïdors es va reduir un 9,4% el 2016, tot passant de 85 a 77 dies.

Pere Brachfield alerta de l’anomalia que suposa en el context europeu el cas espanyol i català: “Tenim un clar problema estructural quan la gent pensa que cobrar a 90 dies no és cap aberració, quan la directiva europea ho fixa en 30 dies.”

El darrer Baròmetre de Pràctiques de Pagament difós per Crédito y Caución és prou cautelós a l’hora de tractar l’estat de la morositat a Espanya. En referència al 2016, constata que s’incrementa el retard en el pagament de les factures B2B. Concretament, la morositat en els crèdits comercials va créixer dos punts, fins al 44%, mentre que en el cas de les operacions a l’exportació l’increment va ser d’un punt, fins al 42%. Les raons, segons els autors de l’estudi, són aquestes: insuficiència de fons (53%); finançament alternatiu (28%) i la complexitat dels procediments de pagament (21%). L’estudi afirma, a més, que la morositat obliga les empreses espanyoles a posposar els seus propis pagaments a proveïdors i genera pèrdues d’ingressos del 17%. Crédito y Caución assenyala també que l’impagament a Espanya és de l’1,5%, quan a Europa és de l’1,3%.

En aprofundir sobre els mals estructurals del nostre entorn empresarial, Pere Brachfield assenyala que “les empreses s’han finançat amb el seu proveïdor. En no tenir fons de maniobra, o capitalitzen l’empresa o sol·liciten crèdit a llarg termini i, si els bancs tancaven l’aixeta, es finançaven amb proveïdors”. Amb tot, si va de debò que els bancs tornen a estar oberts a finançar circulant, “la mora es reduirà”.

En una situació normalitzada, la justícia hauria d’intervenir per aplacar la morositat però aquí no és el cas. Com diu Brachfield, “si un client no paga, pots reclamar un 8% d’interessos de demora, com mana la directiva europea, però aquí no s’aplica perquè els jutjats no funcionen, et poden fer esperar fins un any i mig”. A França, el sistema ràpid que imposa el Tribunal de Comerç obliga a pagar en 30 dies, amb l’amenaça de multes prou contundents, que s’eleven als 375.000 euros. Si es retorna un xec, l’empresa deutora entra en una llista negra i en 10 anys els bancs no li concediran un talonari. “Això si que és protecció jurídica del crèdit.”

Tornant a aprofundir a l’arrel del problema, Pere Brachfield posa l’accent en un altre dèficit notori de la nostra empresa: “No s’hi fa credit management per evitar la mora, no hi ha prevenció, gestió i reclamació dels impagats. Caldria que l’empresa es posés ja a fer un control de risc integral del crèdit comercial, parant especial atenció als venciments, entre altres mesures.”