És la història d’un èxit. La major part de ciutats turístiques del món ho són des de fa moltes dècades. París, Londres, Nova York, van néixer amb el turisme. Barcelona, no. Abans dels Jocs Olímpics rebia un milió de visitants a l’any. Aquest èxit té dues fases: una, l’èxit olímpic ben gestionat, que va posar la imatge de Barcelona al món. A partir del 2000 Barcelona va saber projectar la ciutat amb una aura d’avantguarda cultural, d’arquitectura de qualitat i amb una certa forma de vida que va situar la ciutat al mapa.

Caldria retocar moltes coses, però amb molta cura. Barcelona té un problema central que és la concentració. Totes les grans ciutats turístiques del món es caracteritzen perquè han aconseguit una certa disgregació i això fa que els turistes es dispersin més. Un dia qualsevol a Barcelona, de cent persones, tres són turistes i 97 no ho són, per tant no hi ha un problema de congestió turística en el global de la ciutat. Si canviem d’escala i ho centrem en determinats barris i especialment en determinats carrers, la proporció és a la inversa. Llavors hi ha un problema.

És una resposta complexa perquè depèn de què ens interessa. En aquesta pregunta hi ha tres lectures: una des del punt de vista estrictament turístic, és a dir, com aconseguim més o menys visitants. El que es fa ara no va malament. La segona derivada s’hauria de mirar des del punt de vista dels impactes, des de la lògica del balanç entre allò que guanyem i allò que perdem. I segur que genera tensions territorials, socials, immobiliàries. Llavors sí que les hem de saber gestionar amb intel·ligència. I la tercera seria el model de ciutat. Fins a quin punt un excessiu èmfasi en el turisme pot beneficiar o perjudicar el model turístic de la ciutat? El que sí està clar és que Barcelona no pot seguir com ara perquè li portaria el col·lapse del sistema.

Ara Barcelona té pràcticament 10 milions de turistes. Si projectem el comportament que ha dit l’OMT, Barcelona podria duplicar cada deu anys el nombre de turistes. Potser no arribarà als 20 milions en una dècada però sí a 15 milions. Una mesura molt raonable és la descentralització. Però aquesta no és tant cap als barris perifèrics de la ciutat, que no són candidats a tenir un ús turístic, sinó que parlem d’un canvi d’escala. Londres, Nova York o París han generat activitat turístiques a l’àrea metropolitana. De fet és la inèrcia també de Barcelona. L’èxit del turisme a la capital catalana és important mantenir-lo, perquè té beneficis positius, i ara amb el canvi d’escala ja hem de parlar del turisme metropolità. De Sabadell a Badalona, de l’Hospitalet al Garraf.

En el seu moment vaig estar molt a favor de la moratòria. Quan es va redactar el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics va generar moltes expectatives. El pla és dur, és de decreixement, en què a les zones 1 i 2 el que es preveu és una possible no construcció quan una plaça cau. Això a mitjà termini és una progressiva desaparició de planta hotelera a Barcelona o un envelliment que l’afectarà. Per això s’ha d’actuar amb una certa cura. Em sembla bé la descentralització, em sembla bé que es posi un topall, però aquestes mesures han de tenir sempre en compte l’efecte positiu de la competència. Si un hoteler sap que en un radi no hi haurà un nou hotel, que el sistema està col·lapsat i que el turista hi anirà faci el que faci, el més natural serà descuidar la qualitat d’oferta, baixar els estàndards de qualitat o disminuir la qualitat dels treballadors. Si hi ha competència passa tot el contrari. I llavors hi ha una disfunció en el sistema econòmic que pot acabar generant efectes negatius. Davant de tot això crec que els hotelers tenen una part de raó especialment quan defensen un sistema més competitiu. En els pròxims anys caldrà avaluar com ha afectat la moratòria en els estàndards de qualitat.

El pla preveu un topall no només dels hotels sinó també dels apartaments, que ara els hem de dir habitatges d’ús turístic, molt corrents en altres llocs, i que ara permet legalitzar-los, posar-los a la llum d’una manera molt fàcil per generar transparència. Abans ja hi havia al barri antic un pla que no deixava créixer la planta hotelera i que va generar el creixement d’aquesta oferta opaca. Aquesta és una altra lliçó que hem d’aprendre. Quan hi ha molta pressió en la demanda i en l’oferta hi ha un estancament legal, el sistema troba fuites de vegades irregulars. Jo sempre sóc més partidari d’utilitzar estratègies per atreure la gent que no d’expulsar-la. Els apartaments són un problema i una oportunitat. El cert és que hi ha una tendència en el mercat mundial d’una part de la demanda a preferir a estimar-se més aquesta oferta perquè li sembla que forma part de l’esperit urbà, li agrada que hi hagi una cuina, la sensació que viu en una casa. No podem lluitar contra això. I és més, hem d’aconseguir aquest perfil perquè pot ser molt interessant.

Aquest aspecte em preocupa moltíssim. Perquè s’ha instal·lat una turismofòbia, una sensació que els mals de la ciutat s’expliquen causa-efecte. La desaparició dels establiments comercials centenaris per a molts s’explica per l’aparició d’una activitat comercial per als turistes. Quan potser també es deu a un canvi d’hàbits de consum de la població local. La tendència a assimilar problemes urbans amb activitat turística d’una manera automàtica té un efecte molt negatiu perquè podem projectar la imatge d’una ciutat poc hospitalària i que no és atractiva. I per a mi aquest és un punt central del model de ciutat. Les ciutats no són turístiques o no turístiques. Ara, són atractives o no atractives. I quan una ciutat és atractiva atreu negocis: l’agència europea del medicament, el congrés de mòbils, porten turistes, estudiants de màsters, etcètera. Són ciutats capaces d’absorbir persones de tot el món. És clar que hem de saber gestionar aquest volum amb el de la mateixa ciutat. Però en el discurs d’efectes i beneficis i impactes del turisme acabem emfasitzant i projectant el turisme com a problema, les pintades recents a Barcelona, tan desafortunades, poden acabar generant aquesta imatge que després costa molt de combatre. Recordem que París hi està de fa cent anys i està absolutament fora de cap polèmica. Però Barcelona no, només fa vint anys que està al capdamunt de les ciutats turístiques mundials i per això encara és fràgil. Hi ha moltes ciutats que aspiren a estar al pòdium.

Una part del sector hoteler han externalitzat els serveis i en alguns casos concrets, i coneguts, tenen unes pràctiques laborals qüestionables. Cal tenir clares dues coses. La primera, que el sector turístic no són només els hotels. Si seguim el rastre d’un turista amb un GPS el primer sector de l’economia catalana que se’n beneficia és el sector agroalimentari, el segon és el comercial i el tercer és el de l’allotjament. Si desaparegués el turisme sectors importants del país se’n veurien molt tocats. Sóc partidari que amb un increment dels beneficis en aquesta lleugera recuperació, si no es tradueix en una millora de la massa salarials, anirà en detriment del bon servei.

Absolutament. Ja ha passat en altres ciutats, com Montreal. Va viure un gran èxit pels Jocs Olímpics i ara és una ciutat relativament invisible. En aquesta mena de borsa mundial de ciutats potents -Barcelona i Berlín de moda- es pot posar en risc per dos motius: la forta competència de ciutats que aposten i inverteixen, perquè som en un món d’imatges. És clau que reforcem determinats atributs com l’hospitalitat o la qualitat de servei, que són incompatibles amb la turismofòbia, però també és veritat que si no fem res hi haurà un grau excessiu de congestió, de mala qualitat del servei turístic i una certa ineficiència del sistema aeroportuari per absorbir aquesta sensació de congestió. Tot això podria portar allò de morir d’èxit. Amb greus efectes per a l’economia de la ciutat i de tot el país.

Una part ens han vingut donats, ja que som l’entrada natural d’Europa a la península Ibèrica. Tenim restes iberes, gregues, romanes, tota la civilització forma part del nostre teixit patrimonial, que és riquíssim, i al mateix temps tenim molta diversitat de paisatge. Hi ha un altre element, que és merit de tots, dels empresaris, dels treballadors, que vetllem per uns estàndards de qualitat molt elevats. En general la qualitat de l’hotel mitjà, la restauració, està bastant per sobre de determinats nivells forans. Quan es pregunta al turista sobre el que més li ha agradat sol respondre que la cultura, el patrimoni, elements paisatgístics, però de seguida apareix el servei, que és un valor afegit a tenir en compte.

Els diversos governs que hi ha hagut en aquest país han tingut molt de temps una sensació que el turisme funcionava sol. Això ha portat alguns problemes perquè no han sabut corregir els efectes negatius. No han estat prou curosos amb la definició de plans urbanístics, però des del punt de vista de la gestió hi ha dues coses que hem fet molt bé: una que encara es manté és el grau de descentralització, actuem com un cert país federal. Per exemple, Costa Brava o Pirineus se’n van a vendre els seus propis territoris i alhora comercialitzen marca de país. En segon lloc penso que hem aconseguit una legislació prou flexible per adaptar-nos a canvis del sector. Vam ser líders en turisme rural, els primers i els únics ara que hem legalitzat els allotjaments d’ús turístic, vam fer un pla de màrqueting que va incorporar el pla 2.0 a les xarxes socials. La innovació turística forma part del seu ADN. Li dono una nota de notable alt.

Passaran dues coses clau en poc temps. La més important és la mecanització del turisme, que expulsarà grans masses de treballadors. Ara ja hi ha habitacions que es netegen soles. O serveis que es fan automàticament, per tant subsistiran aquells llocs de treball en què les persones aportin un valor afegit. Si no, hi haurà un robot que els suplirà. La segona cosa és que el sector turístic s’ha tornat molt exigent, amb nivells de qualitat altíssims; tots els llocs del món aspiren a ser turístics però només els millors, els singulars, diferenciats i amb creativitat, seran competitius en aquest món global.