Cerdà, en la memòria
Els urbanistes giren la mirada al pare de l’Eixample a la cerca d’un referent ètic
Quan es va saber que Las Vegas Sands, propietat del multimilionari americà Sheldon Adelson, pretenia instal·lar un macrocomplex de casinos i hotels al parc agrari del Llobregat, Kathrin Golda-Pongratz va agafar la seva càmera de fotos i va començar a recórrer aquells paisatges dels quals tothom en parlava però pocs havien visitat. “Vaig intentar entendre la lògica d’aquell territori i ràpidament vaig descobrir que era la zona més absurda on col·locar un complex d’aquell tipus”, assegura aquesta arquitecta alemanya, doctorada en urbanisme, que resideix a Barcelona. “L’operació era més pròpia del model de desenvolupament de Madrid que del de Barcelona”, afegeix. L’aspecte que molestava especialment Golda-Pongratz era la connivència dels seus col·legues de professió: “L’urbanisme hauria d’entendre com funcionen els territoris i no dedicar-se només a posar ciment.”
Els excessos urbanístics van estar presents en les jornades Cerdà, camins de futur que es van celebrar a Barcelona el maig passat amb motiu del 150è aniversari de la publicació de la Teoria General de la Urbanització d’Ildefons Cerdà. Un dels participants, Joan Tort, geògraf i professor de la UB, va reivindicar la figura de ’artífex de l’Eixample barceloní, de qui va destacar la forta càrrega ètica del seu pensament, construït amb idees com l’equitat, el bé públic, la dignitat o la justícia social. “En contrast -va dir Tort-, les actuacions urbanístiques han acabat dominades per la visió més materialista; i l’especulació i la corrupció han estat associades a aquesta pràctica; l’urbanisme s’ha convertit en una eina al servei de la immoralitat”, es lamenta el geògraf.
El catedràtic d’urbanisme Antonio Font també és molt crític amb la perversió de l’urbanisme, “que ha acabat sent instrumentat per uns pocs en benefici propi, quan el planejament és essencialment democràtic”. La conseqüència inevitable del que ha passat és que “l’ombra de la sospita s’abat sobre tot allò que signifiqui urbanisme”, reconeix Maria Buhigas, també urbanista.
En aquest context, l’anomenat urbanisme sostenible ha guanyat terreny. “Sense saber-ho, Cerdà va ser un urbanista ecològic”, conjectura Michael Neuman, professor d’urbanisme sostenible a la Universitat de Westminster. Carles Rivera, coordinador gerent del Pacte Industrial de la Regió Metropolitana, defensa que aquest tipus de propostes són necessàries en el model productiu postcrisi “que té a veure amb l’economia circular i altres conceptes respectuosos amb l’entorn i allunyat de l’especulació”, explica.
Més escèptica, Kathrin Golda-Pongratz pensa que qualsevol dia pot irrompre un altre Sheldon Adelson i ens tornarem a enamorar. “Cada vegada hi ha més consciència ecològica però l’urbanisme continua sota la lògica de l’economia més depredadora i continuarà fins que la riquesa natural no cotitzi en borsa”.
“El delta necessita una eina de gestió específica”
Michael Neuman és un dels màxims exponents mundials del nou urbanisme sostenible. És professor a la Universitat de Westminster, Londres, autor de nombrosos estudis i assessor de governs com ara el català.
