Un dis­sabte nor­mal a Bar­ce­lona. Cap a les 19.00 de la tarda intento aga­far la línia H8: temps d’espera a la parada: 24 minuts. Pago la meva ingenuïtat en forma de taxi. Dilluns a les 8.30 del matí, la ciu­tat està col·lap­sada per la cele­bració anual de la vaga de metro. Això ho paguem entre tots en ner­vis, estrès, retard i pèrdua d’hores (de feina o del que vul­guem). Qual­se­vol altre dia a pri­mera hora del matí: temps d’espera entre trens: entre 2 i 3 minuts. Pago la ingenuïtat dei­xant pas­sar tres trens plens fins al sos­tre i arri­bant tard a la feina o a qual­se­vol altre lloc. A mol­tes ciu­tats euro­pees i ame­ri­ca­nes la freqüència dels trens és molt més alta. A mode d’exem­ple, a Lon­dres en un dia labo­ra­ble abans d’aca­bar de sor­tir de l’andana quan has bai­xat del metro, ja arriba el següent tren a l’estació. Ate­ses les cir­cumstàncies, fins i tot els més ferms defen­sors del trans­port públic ens tro­bem massa vega­des obli­gats a uti­lit­zar el cotxe per fer via­bles les ruti­nes diàries. Amb tot això l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona ha pres mesu­res salomòniques: reduir el rati de pla­ces de pàrquing a les noves edi­fi­ca­ci­ons a la ciu­tat, per tal que si no dei­xem el cotxe per con­vicció, ho féssim per neces­si­tat logística, i aposta per una inversió faraònica a la dia­go­nal per cons­truir-hi un tren a l’aire lliure, que segu­ra­ment pas­sarà amb la mateixa freqüència que els altres trans­ports: quan bona­ment vagi bé... L’ante­rior Ajun­ta­ment estava rea­lit­zant un pla per reor­ga­nit­zar les línies de bus a Bar­ce­lona fent la xarxa més extensa i més ràpida que, pel que sem­bla, ha que­dat des­pri­o­rit­zat. Hi hau­ria la pos­si­bi­li­tat d’inten­tar incre­men­tar la freqüència de trens a la xarxa actual, a banda (o addi­ci­o­nal­ment si cal) de la cons­trucció de noves línies i mini­mit­zant les grans inver­si­ons, però la política pre­fe­reix sem­pre els titu­lars i les inau­gu­ra­ci­ons que la feina del dia a dia, perquè al final el que mana per tor­nar a sor­tir ele­git és la noto­ri­e­tat,l’story-telling i els retuits. En fi, que per una vegada seria desit­ja­ble que la nova política fos real­ment nova i mirés les mane­res més sen­zi­lles de fer les coses, que sovint són també les més sos­te­ni­bles i res­pec­tu­o­ses amb el medi ambi­ent.