Canvis demogràfics i impacte econòmic i social
El descens dels índexs de fertilitat per dona amb el ràpid envelliment i l’increment de l’esperança de vida de la població obliguen les institucions internacionals, estatals i socials a reaccionar i adaptar les estructures i les pautes de comportament cap a uns models de creixement més igualitaris, justs i sostenibles. Uns canvis demogràfics que afecten tant els països desenvolupats com els països emergents i en vies de desenvolupament.
El relleu generacional no està assegurat a Europa. El nombre de naixements declina, fins i tot a França, el país més fèrtil després d’Irlanda. El menys fecund és Portugal amb 1,3 nens per dona. L’indicador francès va caure en els últims dos anys de 2 nens en 2014 a 1,96 en 2015 i a 1,93 en 2016. I si l’Hexàgon va aconseguir els 66,9 milions d’habitants en 2016 va ser gràcies als 67.000 immigrants arribats aquell any. Les polítiques públiques poden afavorir que les parelles decideixin tenir fills. Però no basten. Les dificultats dels joves per entrar en un mercat laboral cada vegada més precari i aspirar a una vida professional i afectiva estable retarden l’edat mitjana de la maternitat, que a França és als 30,4 anys.
La perllongada crisi econòmica colpeix principalment les generacions joves. A EUA, la taxa de natalitat va passar de 2,12 nens per dona en 2008 a 1,8 en 2014. Però també Alemanya, motor econòmic de la zona euro amb un robust mercat laboral gairebé a plena ocupació, envelleix, i amb un índex de natalitat de solament l’1,5. I l’arribada de més d’1,2 milions d’emigrants en els últims dos anys és insuficient. I amb un problema afegit, creixen les desigualtats territorials i socials: els landers de l’est s’han anat despoblant des de la reunificació alemanya el 1991 perquè els joves emigren cap a les riques regions industrials de l’oest. També els països del centre i sud europeus, com Polònia, Grècia, Itàlia, Portugal i Espanya, sofreixen una fugida de talent cap al nord. A Itàlia, la natalitat se situa en 1,34 fills per dona. I són més fèrtils les mares d’origen estranger (1,95) que les italianes (1,27), La població total (60,5 milions) es manté estable gràcies al flux migratori, però envelleix. L’edat mitjana de la població europea va pujant. Espanya (46,5 milions) fa cinc anys que perd població i els majors de 65 anys representen el 19%. En canvi, a Catalunya (7,55 milions), es va incrementar en 2016 per segon any consecutiu. En tot cas, els vigents sistemes de pensions resulten insostenibles si les economies no creen ocupacions estables i més ben remunerats per als joves.
Japó és el país desenvolupat més envellit de l’OCDE. L’economia torna a créixer i la taxa d’atur és solament el 2,8%, però el futur segueix emboirat per una baixíssima taxa de fecunditat (1,44 fills per dona), l’envelliment de la població i una falta de mà d’obra disponible que s’agreuja en una societat reticent a acollir els treballadors estrangers. Els costos de la seguretat social representen el 32,5% del pressupost estatal en 2017, gairebé el doble del 17,6% en 2000. El primer ministre, Shinzo Abe, va reaccionar aprovant mesures legislatives per promoure la incorporació de la dona i la continuació dels sèniors al mercat laboral. Una situació semblant afronta Corea del Sud, un país socialment més obert que ja acull 2 milions d’estrangers. I a Singapur i Hong-Kong, l’aportació dels residents estrangers és clau per al bon funcionament de les seves economies.
Però, segons un informe del FMI del 9 de maig, alguns països emergents d’Àsia es veuran també afectats per les tendències demogràfiques i podrien envellir abans d’aconseguir uns bons nivells de desenvolupament. A Xina i Tailàndia disminueix la mà d’obra disponible a causa d’un ràpid envelliment de la població. La situació és millor a Índia, Indonèsia i Filipines, on tant la població com la mà d’obra activa seguiran creixent fins al 2030 i encara poden aprofitar els avantatges del dividend demogràfic.
La política del fill únic.
