Tresor d’auxili mutu
Si bé amb timidesa, retorna la idea de mutualitzar el deute a l’eurozona, en la perspectiva d’arribar algun dia a un veritable Tresor comunitari
Brussel·les torna a exhibir un cert orgull europeista, amb l’enèsim renaixement de l’eix francoalemany, i això es tradueix a fer ressuscitar, tot i que tímidament, la idea d’assolir els eurobons, una eina imprescindible per apaivagar qualsevol altra crisi del deute, però també perquè la UE es doti d’un Tresor que pugui mantenir inversions públiques a regions més desafavorides i fomentar així la convergència europea.
“Un actiu europeu segur seria una nova eina per a l’emissió comuna de deute, cosa que reforçaria la integració i l’estabilitat financera”, s’exposa al recent Document de reflexió sobre l’aprofundiment de la Unió Econòmica i Monetària, a càrrec de Pierre Moscovici, comissari d’Afers Econòmics i Financers, i Valdis Drombovskis, vicepresident de l’Euro i el Diàleg Social.S’ha de dir que també s’hi diu que aquest propòsit “planteja un seguit de complexes qüestions jurídiques, polítiques i institucionals”. No es fa estrany, doncs, que d’entrada la proposta que s’hagi fet sigui molt edulcorada, uns bons no mutualitzats, els Sovereign Bond Backed Securities, que intentarien salvar les reticències d’Alemanya i els seus aliats, al·lèrgics a la idea de generar un deute que entre tots se suporti. Amb tot, a partir de les reflexions de Moscovici i Drombovskis, els tècnics de la Comissió assagen solucions d’enginyeria financera en què s’agruparien els bons emesos pels diversos estats, per tot seguit dividir-los en parts amb diferents drets preferencials, així que els posseïdors dels trams sènior només estarien en perill si els incompliments es generalitzessin a la resta. Els escèptics creuen que els trams de més risc serien difícils de col·locar als mercats. Dels 7,6 bilions d’euros de deute que arrossega la UE, en el cas que els trams júnior absorbissin un 30% del deute, uns dos bilions, aquests, dins d’aquesta visió, amb moltes dificultats trobarien comprador en moments de mal tràngol financer, i això podria obligar els estats forts a intervenir.
Dividir responsabilitats.
Per a Tugores, que pensa que la UE haurà d’arribar a un acord polític sobre la qüestió, considera “més sa, quan hi ha dificultats, auxiliar un estat amb eurobons que no pas amb l’aportació de liquiditat per part del BCE.”
Més enllà del discurs sobre endeutats inconscients i creditors desemparats que tant interessa a Berlín, el cert és que hi ha una poderosíssima raó per crear una nova classe d’actiu segur, i és que els bancs europeus estan carregats de deute sobirà, fet que pot pesar sobre la seva solvència, en cas que els mercats dubtin de l’estabilitat sobirana. Com diu Tugores, “els bancs han abusat perquè els estats han volgut que abusessin, hi ha hagut un cercle viciós entre deute públic i bancari”. Amb els eurobons, aquesta idea que els països forts garanteixin el deute dels més febles, es podria trencar aquest bucle, una veritable amenaça per a la Unió Bancària. Veus crítiques creuen que, atesa la forta interconnexió financera que hi ha a la UE, si un país es declarés en default, això s’encomanaria perillosament als altres. Dins d’aquesta visió pessimista, el més probable és que aquest presumpte actiu segur no gaudis d’un ràting gaire alt. El professor Tugores pensa que “un default no té per què encomanar-se. Vejam el cas dels EUA: si Califòrnia es declara en fallida, els altres estats no segueixen pel mateix camí”. Com altres experts, Tugores evoca el cas de la Reserva Federal, que amb els seus bons del Tresor, finançats al mercat, ha estat capaç, quan ha convingut, de resoldre daltabaixos financers com el de la tardor del 2008, quan 700.000 milions de dòlars en bons del Tresor van aturar l’esfondrament financer del món.
En aquest sentit, el professor de Finances d’Eada Joan Ribas, per arribar a aquesta meta, diu que “caldria tenir, com passa als EUA, un sol pressupost europeu”. Per a moltes veus, a un Tresor europeu que mutualitza el deute, l’ha de precedir una política fiscal comuna, en què s’imposen límits a les despeses dels governs. En aquest sentit, Ribas estima que el projecte dels eurobons en si és positiu, “però prèviament cada estat ha de fer un projecte seriós de reducció del deute, un pla a llarg termini per arranjar les seves finances”.
Observa que “cal posar fi a l’ajuda financera del BCE als governs, que haurien d’anar ja directament al mercat, i per això seria més acceptable un deute conjunt de la zona euro”.
És clar que és complicat per als estats planificar el seu deute per als anys a venir, ajustar-lo, amb el benentès que ha de complir amb tot un seguit de compromisos de despesa pública. Per a Ribas, una de les iniciatives que caldria emprendre seria “reduir el frau fiscal, que en el cas espanyol és de 20.000 milions d’euros, un 2% del PIB. Eixugar-lo totalment és difícil, però ajustar-lo podria contribuir a la solució”.
Per al professor d’Eada, ara, seixanta anys després de la signatura del Tractat de Roma, és un moment propici per planificar una reducció del deute, com a pas previ d’una unió fiscal: “S’han esvaït les males sensacions que podien pujar al poder forces populistes; el 2% de creixement anual de la UE és sòlid i el Brexit tampoc no genera grans preocupacions.”
Si parlem de la conjuntura actual, per al professor de Finances d’Esade Pedro Aznar, “emetre eurobons no crec que tingués un efecte molt clar, si els estats es poden finançar a tipus correctes”. Tanmateix, “seria una gran passa per a la UE, que ara es troba en un terreny intermedi, en què encara no ha arribat a ser un estat federal com els EUA, on el govern federal pot emetre deute”.
Quan parlem de la simetria diversa respecte al risc que hi ha a Europa, topem amb un problema de difícil resolució, la confrontació de l’interès nacional amb el compromís solidari que subjau al projecte europeu. Alemanya i els seus aliats apel·len sempre, en la seva crítica de mancomunar el deute, als valors de l’austeritat en la despesa perquè la càrrega financera del deute sigui suportable, i desitgen que el seu exemple sigui el mirall per a tots. Però el cert és que “en el fons, aquesta asimetria respecte del risc ha donat sempre un avantatge competitiu a les empreses alemanyes, ja que el diferencial de tipus els beneficiava en el moment que les primes de risc es disparaven, tant per al deute dels estats com per al de les empreses”.
Però és que els eurobons també esdevindrien l’eina principal per assolir un Tresor europeu amb capacitat d’inversió, per fer realitat grans plans de construcció d’infraestructures, que necessàriament cristal·litzarien en milers de llocs de treball. Per al professor Aznar, des d’aquesta perspectiva “la UE, si emetés eurobons, es podria finançar a costos baixos i treure rendibilitat per finançar obres públiques ben necessàries, com ara el corredor mediterrani”. Afegeix que seria especialment beneficiosa per a països que van haver de fer retallades traumàtiques als seus pressupostos al llarg de tots aquests anys, com ara Portugal, Itàlia o Espanya.
Aquests eurobons podrien ser l’arma del Banc d’Europeu d’Inversions (BEI) per escometre grans projectes arreu de l’arc europeu. Com explica Joan Tugores, “el BEI a hores d’ara ja pot emetre deute, però seria molt millor que fos conjunt de l’eurozona. Potser no hi hauria gaire diferència des del punt de vista financer, però si polític”.
Cal fer avinent que aquestes emissions d’aquest Tresor europeu, vehiculades pel BEI, no computarien, dins del Pacte d’Estabilitat i Creixement (PEC), per als estats de l’eurozona, que es beneficiarien del fet que tot aquest deute estaria garantit pel mateix BEI, que gaudeix d’un ràting triple A.
Relaxar la pressió sobre el deute sobirà
La reflexió conjunta de Pierre Moscovici i Valdis Drombovskis també es fa ressò d’un debat transcendent, el de si el deute sobirà ha de computar com a risc en la legislació bancària. Ara per ara el bo sobirà no computa com a risc en el balanç, cosa que es justifica, com diuen els dirigents europeus, “pel seu paper particular en el finançament de la despesa pública i en l’oferta d’actius de baix risc per al sistema financer de cada país”. Tanmateix, com reconeixen, “aquest tractament no incentiva els bancs per diversificar les seves carteres amb actius diferents dels bons sobirans nacionals”. En tot cas, si bé es reconeix que canviant el tractament del bo sobirà, es podria assolir que “els governs tinguessin incentius per reduir el perfil de risc dels seus propis bons”, hi ha la por que si els bancs redueixen de forma radical els seus volums en deute sobirà, “això pertorbaria no només el seu sistema financer, sinó que també podria repercutir en l’estabilitat financera del conjunta de la zona euro”, segons expressen Pierre Moscovici i Valdis Drombovskis.