El 8 de juny pas­sat es va publi­car la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal que en essència declara incons­ti­tu­ci­o­nal l’amnis­tia fis­cal de l’any 2012. Si fem memòria, l’amnis­tia ator­gava la pos­si­bi­li­tat de regu­la­rit­zar la situ­ació tri­butària a qui en el seu moment no va com­plir amb les seves obli­ga­ci­ons fis­cals, i així ho dis­posa la sentència quan qua­li­fica “l’abdi­cació de l’Estat en la seva obli­gació de fer efec­tiu el deure de tot­hom a con­tri­buir al sos­te­ni­ment de la des­pesa pública”. Més enllà de les valo­ra­ci­ons polítiques i/o mediàtiques que s’han deri­vat d’aquest pro­nun­ci­a­ment judi­cial, espe­ci­al­ment en referència a l’escassa quan­ti­tat reca­vada res­pecte a la pre­visió ini­cial, o la no apli­cació d’interes­sos, recàrrecs o san­ci­ons, hi ha altres ele­ments que fan referència al fons i a la forma d’aquesta sentència que poden ser adi­ents per a una reflexió molt més pro­funda sobre el fun­ci­o­na­ment de les ins­ti­tu­ci­ons i dels ins­tru­ments dels quals dis­po­sen aquells qui ens gover­nen. Així, tal com deixa entre­veure el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, cal fer una pro­funda reflexió entorn de la uti­lit­zació de la figura del decret-llei que per­met a l’exe­cu­tiu dic­tar una norma amb rang de llei abans de la seva tra­mi­tació par­la­mentària.

Des del punt de vista cons­ti­tu­ci­o­nal, aquest meca­nisme està pre­vist única­ment davant de situ­a­ci­ons d’“extra­or­dinària i urgent neces­si­tat” i, per tant, es tracta d’un recurs nor­ma­tiu que el govern ha de fer ser­vir de manera ade­qua­da­ment limi­tada. Si bé és cert que en l’actual arc par­la­men­tari espa­nyol la situ­ació ha can­viat, el fet d’haver dis­po­sat de majo­ria par­la­mentària durant un període de temps deter­mi­nat ha pro­pi­ciat aquests tipus d’actu­a­ci­ons, ara decla­ra­des incons­ti­tu­ci­o­nals, només mogu­des per un afany par­ti­dista i recap­ta­tori quan la crisi estava col­pe­jant de forma molt agres­siva. L’amnis­tia fis­cal ha sigut un fracàs tant des del punt de vista jurídic com polític i recap­ta­tori, que alhora que va ser apro­vada mit­jançant un ins­tru­ment nor­ma­tiu no ade­quat pel seu con­tin­gut tam­poc té encaix cons­ti­tu­ci­o­nal, tal com asse­nyala una sentència que no té efec­tes jurídics de trans­cendència més enllà de les con­seqüències polítiques que pugui repre­sen­tar.