Eines

Miguel Ángel Ariño

professor de presa de decisions a l'Iese

“Les bones decisions no es jutgen per quin és el resultat sinó pel procediment seguit”

Rarament cal prendre decisions ràpidament, la resposta ràpida està sobrevalorada

Lle­git al seu lli­bre: “Som el que deci­dim i deci­dim el que som.” Què diu de nosal­tres la manera com pre­nem les deci­si­ons?
Que deci­dim una cosa o una altra depèn en bona manera de quins són els valors que tenim, de què per­se­guim a la vida. Però al mateix temps som allò que hem deci­dit, perquè la nos­tra vida l’anem for­mant amb les coses exter­nes que se suc­ce­ei­xen i les deci­si­ons que pre­nem. Aquesta con­ca­te­nació de cir­cumstàncies que ens fa triar i el camí que esco­llim en cada moment acaba mode­lant el nos­tre jo.
Segons això, què es pot dir d’una per­sona que evita pren­dre deci­si­ons?
Doncs que és una per­sona que no té les reg­nes de la seva vida, per tant, està en mans del que passa al seu vol­tant o d’altres per­so­nes que la poden mani­pu­lar. És molt impor­tant ser pro­ac­tiu en la presa de deci­si­ons. És difícil, perquè quan algú pren deci­si­ons hi cap la pos­si­bi­li­tat que s’equi­vo­qui, i això no ens agrada gens. Hi ha gent que no pren deci­si­ons, que deixa que les coses evo­lu­ci­o­nin totes soles, i tot per por de pati­nar.
Hom pot pren­dre una bona decisió i, mal­grat tot, equi­vo­car-se?
Evi­dent­ment. Hi ha molts fac­tors que no es poden con­tro­lar, i tot i que el procés de presa de decisió sigui impe­ca­ble, al final ens podem equi­vo­car. La decisió no es jutja pel resul­tat, sinó pel pro­ce­di­ment que s’ha uti­lit­zat per pren­dre-la.
Es pot apren­dre a deci­dir? És un procés pura­ment raci­o­nal?
Té part de raci­o­na­li­tat, però també és un art que millora amb la pràctica. És com ope­rar del cor: conèixer els deu pas­sos per fer una inter­venció està a l’abast de molts cirur­gi­ans, però és la pràctica el que marca la diferència. I amb tot, mal­grat l’experiència, ningú no et garan­teix que la pròxima vegada l’ope­ració surti bé. En la presa de deci­si­ons passa el mateix: hi ha un seguit de prin­ci­pis o pau­tes que es poden seguir -que deta­llem en el lli­bre- que ens aju­den, però les cir­cumstàncies poden ser deter­mi­nants.
Què és millor, tenir mol­tes o poques alter­na­ti­ves entre les quals haver de deci­dir?
Quan estàs obli­gat i no tens alter­na­ti­ves, això no és una decisió. Cal tenir dife­rents opci­ons. Ara bé, més de qua­tre o cinc alter­na­ti­ves tam­poc no és bo, perquè ens fem un embo­lic. És a dir, quinze alter­na­ti­ves no és en abso­lut millor que tres o qua­tre, perquè ens per­dem. Limi­tar el nom­bre d’opci­ons ens ajuda a saber què és el que real­ment volem.
No està sobre­va­lo­rada la presa de deci­si­ons ràpida?
Efec­ti­va­ment, està sobre­va­lo­rada. Rara­ment cal pren­dre deci­si­ons ràpida­ment, sobre­tot les impor­tants. I si ho fem és per dos motius: per treure’ns un pro­blema de sobre o perquè ens pen­sem que així som més eficaços, i pot ser que, si no ens pre­ci­pi­tem, la decisió sigui millor, perquè resol millor el pro­blema, o evi­tem que ens sor­geixi un pro­blema futur com a con­seqüència de la pre­ci­pi­tació.
Sem­pre és millor la pri­mera impressió?
En domi­nis on una per­sona és experta, aques­tes ocurrències poden ser molt i molt valu­o­ses; però les impres­si­ons aleatòries que ens venen al cap s’han de des­car­tar, con­du­ei­xen a males deci­si­ons.
És clar que no cal pre­ci­pi­tar-se, però voler ana­lit­zar-ho tot no pot por­tar igual­ment al blo­queig?
Cal ana­lit­zar tot el que sigui ana­lit­za­ble, valo­rar els pros i els con­tres, però acte seguit cal pren­dre una decisió. Mai tin­drem la segu­re­tat abso­luta que allò que deci­dei­xis arri­barà a bon port. Donar-li vol­tes i vol­tes l’únic que fa es que sigui l’atzar qui acabi coman­dant la situ­ació.
Però real­ment deci­dim lliu­re­ment o estem massa con­di­ci­o­nats pels desit­jos per­so­nals o les modes?
La temp­tació de no que­dar-se al marge és molt pode­rosa: si tot­hom agafa un tren, nosal­tres el volem aga­far. És la por de ser dife­rent.
Fins i tot en grans deci­si­ons?
Sí, quan­tes empre­ses no han com­prat una altra empresa sim­ple­ment perquè tot­hom ho està fent? I a més, si un com­pe­ti­dor fa una oferta per una que a mi m’interessa, jo l’aug­mento sim­ple­ment perquè em deixo por­tar, pagant molt més del que real­ment val l’empresa.
Algun antídot?
Per exem­ple dema­nant opinió a un ter­cer. Els inputs d’altres per­so­nes ens poden fer veure aspec­tes que no havíem pre­vist. Pen­sem que ana­lit­zem objec­ti­va­ment, però en rea­li­tat la càrrega de sub­jec­ti­vi­tat és molt gran i sovint con­fo­nem la nos­tra per­cepció amb la rea­li­tat.
És freqüent que dema­nem aquesta opinió externa?
En el camp direc­tiu se sol estar molt segur de què fer i no és freqüent dema­nar opinió. Dei­xar-se acon­se­llar indica alta qua­li­tat direc­tiva i bon lide­ratge.
Quin paper tenen els incen­tius? Per exem­ple, per a un fons d’inversió una bona decisió es mesura en les ren­di­bi­li­tats a curt ter­mini...
La qual cosa és un mode molt eficaç de car­re­gar-se els bene­fi­cis al llarg ter­mini; és a dir, cer­car el bene­fici pel bene­fici és una manera molt basta de pren­dre deci­si­ons i diri­gir una empresa.
Quan sent que un fons d’inversió com­pra tal empresa, pensa que les deci­si­ons seran altres?
Sí, seran altres. Però la bon­dat dependrà de si el fons d’inversió deixa tre­ba­llar la direcció de l’empresa.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.