N’estic convençuda. L’única manera d’evitar-ho seria la utilització de la força i no crec que l’Estat espanyol arribi a això. El que sí que farà Madrid és potenciar tot el que tingui per objectiu provocar molta abstenció i desacreditar el referèndum per aturar els votants.

Tenint en compte que l’abstenció vindrà més pel cantó del no, jo posaria un percentatge de sí prou alt, entorn del 70-75%.

Jo crec que no seria el final del procés, al contrari, perquè tot el moviment social que hi ha a favor de la independència si no es pot fer el referèndum hi serà igual. I suposo que els partits polítics també. Per tant, s’hauria de continuar mirant de trobar una fórmula. Jo penso que si no hi hagués referèndum potser això seria un detonador per trobar una fórmula, no sé si la DUI seria el més adequat, però crec que el procés no es pararia, al contrari.

Està supercalculat. Si Catalunya és independent podrà augmentar o abaixar els tipus, per tant, la recaptació dependrà de la política fiscal que s’utilitzi. Però suposem que es mantingués el mateix sistema tributari actual, amb la mateixa pressió fiscal, llavors Catalunya tindria superàvit. Fins i tot després d’assumir totes les noves competències que implicaria com a estat.

No seria molt greu. A més seria un estat amb capacitat fiscal i solvència suficient per poder retornar el deute. Lògicament el dèficit sempre depèn de la despesa que es faci. Fins i tot en un escenari en què es manté la pressió fiscal es recaptaria el mateix que ara, l’únic que en lloc d’anar a l’Estat es queda a Catalunya, i també suposant que els serveis públics es mantinguessin com ara la Generalitat tindria un superàvit del 6% del PIB. Són diners que tindria de més Catalunya. Aquest deute és assumible? Estar endeutat és dolent, però no és el mateix estar endeutat amb una capacitat de retorn a darrere, que estar-ho amb poca capacitat de retorn. Quan es diu, per exemple, que el deute és el 80% del PIB o el 90% també depèn de la solvència que tu tens per poder-ho retornar.

Si Espanya no vol negociar, Catalunya no ha d’assumir cap deute, perquè el titular del deute és el Regne d’Espanya. Llavors, si Espanya entra a negociar, doncs s’hauran de discutir moltes coses. Una de les primeres a tractar és que l’Estat no veti l’entrada de Catalunya a la UE. Però a canvi d’això s’haurà de parlar de com ens repartim aquest passiu. Parlem també d’altres qüestions com ara tota la informació que té l’agència estatal d’administració tributària. També caldrà parlar dels actius que té l’Estat a Catalunya.

Per les experiències que hi ha, poden ser en funció del pes del PIB, que seria un 19%; de la població, un 16%, o de les inversions fetes a casa nostra, que no arriben a l’11% en l’històric recent.

Sí, això segur. Però Espanya sola no podrà assumir tot el deute que té en aquest moment. Tindrà un problema econòmic de primera magnitud. Després hi ha els creditors, que obligaran l’Estat espanyol a buscar solucions pràctiques. Hi ha d’haver un procés de transició i s’haurà de procurar que sigui poc dolorós per a les dues parts.

En termes de PIB, València ens supera. Jo havia estudiat aquestes correlacions. Si s’agafa l’endeutament de totes les comunitats autònomes i els recursos que via model de finançament han anat rebent històricament, i amb aquests anys tenen aquest deute acumulat, les comunitats més mal finançades estan més endeutades i les comunitats més ben finançades estan menys endeutades. Hi ha una correlació clara. Només hi ha una excepció, que és Madrid, que tampoc té bon finançament perquè és una comunitat rica; el model de finançament la penalitza, com Catalunya, però en canvi està poc endeutada.

Madrid es beneficia molt de la capitalitat. No rep tants recursos però hi ha una altra que actua per ella. També s’hauria de veure la qualitat dels serveis públics que subministra. La comunitat autònoma de Madrid no sé si té una sanitat tan bona com la de Catalunya. Potser Madrid no ha gastat tant, però té uns serveis públics més dolents. I a més té al darrere el suport de l’Estat. Cal veure quines comunitats estan per sobre de la mitjana i quines per sota. Les que estan per sota de la mitjana tenen un finançament també per sobre de la mitjana i les que estan endeutades per sobre de la mitjana tenen un finançament per sota.

El problema del model és l’anivellament. És un model molt redistributiu. Tu tens la potencialitat econòmica i tens una recaptació d’acord amb aquesta potencialitat i llavors no et queda res perquè l’Estat ho redistribueix i ho perds.

El fet que ara la Generalitat hagi reduït molt el dèficit la fa molt més solvent. Jo crec que ells estan pensant en la possibilitat de poder acudir als mercats, això ho ha dit el conseller d’Economia i Finances, Oriol Junqueras. Si som independents serem un estat, llavors com a estat tindrem una potencialitat recaptadora. Per què les comunitats forals poden acudir als mercats i nosaltres no? I per què les agències de ràting els posen més bona nota? Perquè ells tenen la paella pel mànec. Per tant, això és un avantatge. D’altra banda, hi haurà gent que no voldrà ingressar a Catalunya i ho farà a l’Estat espanyol. Però si tu ets un estat, tu podràs actuar contra aquesta gent. Estaràs incorrent en el delicte de no voler contribuir al teu estat perquè ho fas a un altre. També pots demanar als ciutadans que avancin els impostos. Hi ha moltes fórmules.

En principi sí. Perquè veuran que és un país ric, amb molta potencialitat i força equilibri d’activitat econòmica. Però aquesta situació de transició tampoc podrà durar molt.

Sí. Aquesta setmana el president de la Generalitat i el vicepresident han fet una presentació i han donat noves dades. A la llarga hauran de tenir el personal que ara actua a l’Agencia Tributaria d’Espanya que és a Catalunya.

De part d’aquesta riquesa, fiscalment Catalunya no en gaudeix perquè la recaptació que es fa aquí marxa a la resta de l’Estat, no retorna i no se’n pot gaudir d’una manera justa. A més, les polítiques econòmiques que ha fet l’Estat històricament han perjudicat Catalunya. La potencialitat econòmica s’hauria pogut millorar si les polítiques econòmiques de l’Estat haguessin sigut més pensades per al país. La falta d’inversió de l’Estat al Principat perjudica molt perquè no tenim les infraestructures adequades ni les polítiques per a l’empresa. En definitiva, no fa una política econòmica pensant en el model productiu que tenim. Tenim un país ric però no se li treu la potencialitat que podria tenir.

El dèficit fiscal és una rèmora molt important. Ha fet molt mal al país.

Efectivament cal desenvolupar altres zones industrials al marge de l’àrea metropolitana de Barcelona. Zones que potser estan quedant més despoblades, que gràcies a aquestes zones el turisme també és més actiu a Catalunya. El turisme és una font important d’ingressos però no ho soluciona tot. La Generalitat, una vegada Catalunya fos independent, hauria de fer una política econòmica reequilibradora del territori. Però també hem de tenir en compte que la població està concentrada en el lloc de més activitat econòmica.

L’economia catalana és molt oberta, molt exportadora, això és important. Algunes vegades es diu que si som independents es perdrà el mercat interior perquè és evident que el nostre mercat interior seria de 7,5 milions i ara és de 47. Però és que Catalunya ja no depèn del mercat interior espanyol, que segurament anirà mantenint; Catalunya és una economia molt oberta i això li dona competitivitat, perquè està ja globalitzada. Aquest fet passa en països petits com Dinamarca, que són molt petits però molt competitius. Per què? Doncs perquè són molt exportadors. Un avantatge econòmic és que és un territori relativament ric; si s’agafen totes les regions europees, és una de les regions riques. També disposa d’una estructura productiva equilibrada, comença a tenir sector de noves tecnologies i aposta amb fermesa per l’R+D.

Hauríem de millorar en la recaptació fiscal l’eliminació del frau. Aquest és un punt molt important en què la nova Agencia Tributària de Catalunya hauria de fer molt èmfasi. L’economia submergida, segons estimacions, arriba a prop del 25% del PIB de l’Estat espanyol. Si hi ha economia en negre, hi ha frau fiscal. A Catalunya tenim la sensació que paguem molts impostos, però en canvi si es mesura la pressió fiscal estem en el 33% del PIB, quan la mitjana europea és del 40% del PIB. La pressió fiscal de la mitjana europea és molt més alta que la pressió fiscal de casa nostra. Però tenim la sensació que paguem molt. Aquesta sensació la tenim els que paguem, però n’hi ha molts que no paguen. A tall d’exemple, l’economia submergida a Suècia és del 10%. L’Agencia Tributaria d’Espanya diuen que és molt eficient, però no ha sabut lluitar contra el frau fiscal. Als que estem dintre del sistema se’ns detecta si hem comès un error, però els que no paguen passen desapercebuts. També hauríem de millorar la despesa en educació i en sanitat, i tenir més dotació per als serveis públics del benestar.