Recordo que, de ben jove, vaig lle­gir amb fruïció gai­rebé tots els lli­bres del psicòleg Erich Fromm. Em va agra­dar espe­ci­al­ment La por de la lli­ber­tat. Quan pen­sava que Fromm era el meu heroi defi­ni­tiu, un pro­fes­sor de la UB, l’Antoni Reme­sar, em va intro­duir a Mic­hel Fou­cault. L’estruc­tu­ra­lisme, és clar, con­tem­plava crítica­ment els dis­cur­sos humanístics com el de Fromm. Amb Fou­cault vaig apren­dre que la rea­li­tat està feta d’ali­an­ces microfísiques entre el saber i el poder i que la versió actual de l’ésser humà és un invent recent. Quan pen­sava que havia tocat sos­tre vaig des­co­brir el sociòleg francès Jean Bau­dri­llard. Pro­po­sava “oublier Fou­cault” i par­lava de simu­la­cres i d’estratègies fatals. Amb ell vaig saber que vivim en un món la imatge del qual és més verídica que la seva essència última. Pot­ser és això que ara ano­me­nem post­ve­ri­tat.

Accep­tar el món sense més és, segu­ra­ment, un gran error. Creure’s una deter­mi­nada veri­tat, per sòlida que sigui, genera més pro­ble­mes que no satis­fac­ci­ons. Per això la tasca del filòsof (i també la de l’inno­va­dor) és pre­gun­tar-se coses i mirar de des­a­fiar contínua­ment els dis­cur­sos vigents. Per aquest motiu la filo­so­fia hau­ria de ser una de les peces claus de qual­se­vol sis­tema edu­ca­tiu, crec.

Quan tenim la sen­sació de com­pren­dre alguna cosa, cal des­viar-se’n. Cal, automàtica­ment, començar a anar més enllà. Bus­car els seus punts febles, les seves esclet­xes i les seves con­tra­dic­ci­ons. Cal moure’s. Cal fer-se pre­gun­tes intel·ligents i bus­car nous espais. Aquesta és l’essència de la cre­a­ti­vi­tat. Tots podem ser rao­na­ble­ment cre­a­tius si apre­nem a pre­gun­tar-nos coses i bus­car espais de pos­si­bi­li­tats. Passa, però, que molta gent fa exac­ta­ment el con­trari: sub­sis­tir com pot en un espai de cer­te­ses.

Veiem una cadira i pen­sem que ser­veix per seure. Des­viar-se vol dir pen­sar què pas­sa­ria si les cadi­res no ser­vis­sin per seure. Des­viar-se implica fugir dels con­di­ci­o­na­ments pre­vis i crear pos­si­bi­li­tats dife­rents al vol­tant del con­cepte apa­rent­ment estàtic de cadira. Des­viar-se vol dir come­tre tants errors com sigui neces­sari però aca­bar tro­bant alguna idea pro­me­te­dora que per­meti una nova pers­pec­tiva sobre una cadira.

Per des­viar-se fa falta molta humi­li­tat. Si pen­sem que ho sabem tot sobre les cadi­res, mala­ment. Si pen­sem que ja està tot inven­tat, pit­jor. Hem d’actuar amb ingenuïtat, jugant i expe­ri­men­tant sense fi. Aquest és el veri­ta­ble camí cap a la inno­vació. El pro­blema de mol­tes empre­ses és que volen ser inno­va­do­res par­tint del que ja saben i no del que no saben. D’aquesta manera és real­ment difícil acon­se­guir fer coses dis­rup­ti­ves. Voler inno­var des de la segu­re­tat i el con­trol, des de la jerar­quia, és un mal assumpte.

Quan l’experiència der­rota la il·lusió de l’igno­rant, no hi pot haver inno­vació. Quan el con­trol der­rota la fle­xi­bi­li­tat i el joc desin­hi­bit, tenim un pro­blema. Quan l’ànsia per la solució der­rota la curi­o­si­tat i la cerca paci­ent, la inno­vació se’n va a pas­seig. Quan la nor­ma­li­tat venç la des­vi­ació, la inno­vació s’esfuma. Cal crear entorns de des­vi­ació, d’expe­ri­men­tació, de lli­ber­tat. Sense això la inno­vació no serà més que un simu­la­cre, com diria sor­ne­gue­ra­ment Bau­dri­llard.