Que després de cinc anys de dedi­cació vaig veure que aque­lla acti­vi­tat no m’agra­dava ni m’apor­tava res. També vaig veure que era més bona ges­ti­o­nant equips que no números. Ales­ho­res vaig deci­dir parar i refle­xi­o­nar, no volia estar la resta de la meva vida fent finan­ces. I em vaig can­viar a l’àrea de recur­sos humans, àmbit que m’apas­si­ona i al qual he dedi­cat la meva car­rera.

Em va cos­tar tant convèncer gent pel camí perquè em dones­sin una opor­tu­ni­tat, que la Maite Piera que havien cone­gut ja no era la finan­cera!

Amb una meto­do­lo­gia que demana vali­dar amb altres per­so­nes allò que vols fer.

Vaig veure que quan els expli­cava que volia pas­sar-me als recur­sos humans ho rebien molt bé, perquè a recur­sos humans no hi ha molta gent que sàpiga fer els números. Aquesta va ser la porta d’entrada en aquest món, i d’això parlo en el lli­bre.

Són qua­tre eta­pes dife­ren­ci­a­des i si vas seguint les pau­tes que diu el lli­bre tri­gues cent dies. La pri­mera etapa en tot procés de canvi és l’auto­co­nei­xe­ment. Cal dedi­car un temps a pen­sar què vols, com ets, què et falta a la feina, etcètera.

No. També hem d’incor­po­rar la visió de fora que comen­tava: què pen­sen els amics sobre què soc bo fent. La segona etapa és l’explo­ració del mer­cat: és a dir, bus­car per­so­nes dins del sec­tor d’interès que em puguin donar pis­tes sobre si el pla que tinc té pro­ba­bi­li­tat d’èxit o no. Ens podem ado­nar que el mer­cat no ho neces­sita o que no tenim cre­di­bi­li­tat. El ter­cer pas és la millora de les habi­li­tats i com­petències res­pecte a la car­rera que t’han dit. Molta gent que es queda sense feina de seguida comença a enviar currículums per cer­car una nova feina. El que cal fer és ali­near-se amb el nou objec­tiu. Què diu el meu currículum? I els meus per­fils a les xar­xes soci­als? Has de saber expli­car la teva història en funció del nou objec­tiu.

El que no pots fer és dir-li a algú que et con­tracti perquè tot i que no saps res ho faràs bé. En canvi si dius: “Jo en aquesta àrea no he tre­ba­llat mai, però, tot i que tre­ba­llava a finan­ces, feia coses de recur­sos humans, i ara el que vull és donar més importància a aquest camp que m’agrada i que m’agra­da­ria seguir desen­vo­lu­pant”...

I la quarta part és el pla d’acció. Les dues pri­me­res eta­pes són 10 dies i les altres tres 30 dies cada una. En total, cent dies per rein­ven­tar-se.

Bé, és cert que hi ha noves pro­fes­si­ons, però també n’hi ha d’altres que ja no hi són. I més que noves pro­fes­si­ons, ara es valo­ren altres tipus d’habi­li­tats, com ara la fle­xi­bi­li­tat, l’adap­tació al canvi, saber tre­ba­llar per pro­jec­tes i no sem­pre amb la mateixa gent, saber ges­ti­o­nar equips en pro d’un objec­tiu. Després hi ha la cir­cumstància de gent que de cop i volta es queda fora del mer­cat i que pensa: “I ara què puc fer?” Però a mi m’arri­ben sobre­tot per­so­nes que de sobte un dia per un avís de salut impor­tant o un altre motiu s’atura a pen­sar sobre el que fa a la vida i es pre­gunta si la feina que fa té sen­tit.

Sí, molta gent no està a gust a la feina i la que arriba a mi és la que té una curi­o­si­tat per saber per què, però la majo­ria de la gent pot­ser ho pensa però no fa res per can­viar-ho.

Soci­al­ment es valora el fet de tenir feina, més que no si s’hi està a gust. De fet, un dels temes que tre­ba­llo més és la capa­ci­tat d’expli­car que un no està con­tent tot i que de por­tes enfora donem l’apa­rença que tenim la millor vida pos­si­ble. Em trobo molts empre­sa­ris d’èxit que van rele­gar la seva passió per un camí més fàcil, a vega­des perquè van haver d’aga­far les reg­nes del negoci fami­liar, i que em venen a dir que no volen con­ti­nuar fent això però no saben com expli­car-ho al seu entorn ni com fer aquest tren­ca­ment amb una imatge d’èxit falsa.

No hi ha una edat. Recent­ment he estat tre­ba­llant amb una senyora de 62 anys que va deci­dir que no es volia jubi­lar fent la feina que feia i ha acon­se­guit can­viar. Com? Amb esforç, tenint clar l’objec­tiu i par­lant amb molta gent. És a dir, sis­tema. L’èxit depèn molt de l’esforç de les ganes i del focus que li posin a aquest objec­tiu.

Sí, moltíssima. Però penso que dins les limi­ta­ci­ons que ens imposa la vida sem­pre hi ha marge per fer pro­gres­sos. Fins i tot dins la mateixa empresa, que a vega­des ningú no es pensa.