Que després de cinc anys de dedicació vaig veure que aquella activitat no m’agradava ni m’aportava res. També vaig veure que era més bona gestionant equips que no números. Aleshores vaig decidir parar i reflexionar, no volia estar la resta de la meva vida fent finances. I em vaig canviar a l’àrea de recursos humans, àmbit que m’apassiona i al qual he dedicat la meva carrera.

Em va costar tant convèncer gent pel camí perquè em donessin una oportunitat, que la Maite Piera que havien conegut ja no era la financera!

Amb una metodologia que demana validar amb altres persones allò que vols fer.

Vaig veure que quan els explicava que volia passar-me als recursos humans ho rebien molt bé, perquè a recursos humans no hi ha molta gent que sàpiga fer els números. Aquesta va ser la porta d’entrada en aquest món, i d’això parlo en el llibre.

Són quatre etapes diferenciades i si vas seguint les pautes que diu el llibre trigues cent dies. La primera etapa en tot procés de canvi és l’autoconeixement. Cal dedicar un temps a pensar què vols, com ets, què et falta a la feina, etcètera.

No. També hem d’incorporar la visió de fora que comentava: què pensen els amics sobre què soc bo fent. La segona etapa és l’exploració del mercat: és a dir, buscar persones dins del sector d’interès que em puguin donar pistes sobre si el pla que tinc té probabilitat d’èxit o no. Ens podem adonar que el mercat no ho necessita o que no tenim credibilitat. El tercer pas és la millora de les habilitats i competències respecte a la carrera que t’han dit. Molta gent que es queda sense feina de seguida comença a enviar currículums per cercar una nova feina. El que cal fer és alinear-se amb el nou objectiu. Què diu el meu currículum? I els meus perfils a les xarxes socials? Has de saber explicar la teva història en funció del nou objectiu.

El que no pots fer és dir-li a algú que et contracti perquè tot i que no saps res ho faràs bé. En canvi si dius: “Jo en aquesta àrea no he treballat mai, però, tot i que treballava a finances, feia coses de recursos humans, i ara el que vull és donar més importància a aquest camp que m’agrada i que m’agradaria seguir desenvolupant”...

I la quarta part és el pla d’acció. Les dues primeres etapes són 10 dies i les altres tres 30 dies cada una. En total, cent dies per reinventar-se.

Bé, és cert que hi ha noves professions, però també n’hi ha d’altres que ja no hi són. I més que noves professions, ara es valoren altres tipus d’habilitats, com ara la flexibilitat, l’adaptació al canvi, saber treballar per projectes i no sempre amb la mateixa gent, saber gestionar equips en pro d’un objectiu. Després hi ha la circumstància de gent que de cop i volta es queda fora del mercat i que pensa: “I ara què puc fer?” Però a mi m’arriben sobretot persones que de sobte un dia per un avís de salut important o un altre motiu s’atura a pensar sobre el que fa a la vida i es pregunta si la feina que fa té sentit.

Sí, molta gent no està a gust a la feina i la que arriba a mi és la que té una curiositat per saber per què, però la majoria de la gent potser ho pensa però no fa res per canviar-ho.

Socialment es valora el fet de tenir feina, més que no si s’hi està a gust. De fet, un dels temes que treballo més és la capacitat d’explicar que un no està content tot i que de portes enfora donem l’aparença que tenim la millor vida possible. Em trobo molts empresaris d’èxit que van relegar la seva passió per un camí més fàcil, a vegades perquè van haver d’agafar les regnes del negoci familiar, i que em venen a dir que no volen continuar fent això però no saben com explicar-ho al seu entorn ni com fer aquest trencament amb una imatge d’èxit falsa.

No hi ha una edat. Recentment he estat treballant amb una senyora de 62 anys que va decidir que no es volia jubilar fent la feina que feia i ha aconseguit canviar. Com? Amb esforç, tenint clar l’objectiu i parlant amb molta gent. És a dir, sistema. L’èxit depèn molt de l’esforç de les ganes i del focus que li posin a aquest objectiu.

Sí, moltíssima. Però penso que dins les limitacions que ens imposa la vida sempre hi ha marge per fer progressos. Fins i tot dins la mateixa empresa, que a vegades ningú no es pensa.