L’afectació és gran. Una és la part intangible, la part moral. L’honorabilitat de les nostres institucions ha estat qüestionada i atacada. Les nostres institucions, que donen servei a la gent, capten diners a l’exterior perquè mogui la nostra maquinària d’ocupabilitat per poder tenir sortides per a joves investigadors i poder generar bons resultats per a l’economia catalana. Una cosa que s’ha fet durant molts anys amb l’esforç de les universitats, del govern i de molta gent, i que encara avui dia és fràgil, ha estat, de ple, qüestionada pel Ministeri d’Hisenda espanyol. El cert és que el ministeri fa un mal irreparable a la recerca catalana.

Tot va començar els dies 20 i 21 de setembre. Només en tres o quatre dies els nostres centres no han pogut fer cap pagament, tenint en compte que fem milers d’operacions bancàries cada dia perquè tenim múltiples projectes vius. S’ha paralitzat tot. Encara no hem calculat l’abast, però també sabem que els nostres comptes han estat bloquejats per a l’entrada de diners. Rebem recursos de la UE, d’empreses que ens encarreguen feina...

Al cap de l’any, el nostre pressupost global de tots els centres Cerca és de 400 milions d’euros. Si es divideix això entre 50 setmanes sabrem el que hem perdut en una setmana si tot fos uniforme. Estaríem parlant de més de 2 milions d’euros de despesa econòmica durant una setmana. Com a mínim aquests dos milions d’euros han estat bloquejats. Però ja em consta que són molts més, perquè algun centre havia de fer pagaments a tercers a socis europeus just aquesta setmana passada i es va veure bloquejat i no ho va poder fer.

Ara fa una setmana els grans pagaments van estar desbloquejats amb un procediment administratiu i que ens porta una càrrega de feina molt gran, ja que hem de fer uns certificats que hem d’enviar al banc, i el banc el sotmet al Ministeri d’Hisenda, allà l’han de fiscalitzar i donar-hi el vistiplau i el banc finalment paga, per tant passen bastants dies abans de fer cap pagament. Tenim targetes de viatge, institucionals, de petites despeses per ser més àgils. En aquestes targetes alguns conceptes, i no sabem com, han estat desbloquejats i altres no. Un exemple: pagar un taxi o comprar un bitllet d’avió ja no és possible. S’han suspès molts viatges de persones estrangeres que havien de venir a Catalunya.

Les universitats públiques han estat sotmeses al mateix règim de fiscalització pel Ministeri d’Hisenda i també han tingut els comptes bloquejats durant uns dies. Entenc que segueixen la mateixa dinàmica que nosaltres. Les targetes no les poden fer servir amb normalitat. I els altres pagaments els han de sotmetre a aquest procediment complicat i llarg. Podran fer alguns pagaments, però d’una manera molt restringida. Tampoc sabem si ens estan censurant pagaments. Tot plegat això forma part d’aquesta bogeria de control a què ens han sotmès que és absolutament innecessari.

El risc més gran és que el ministeri no té ni la més remota idea de quines són les nostres prioritats de despesa i de què són, perquè el ministeri no té per què saber de temes científics. Llavors, és molt probable que es produeixin incidents i que ens bloquegin alguns tipus de pagaments que siguin clau per als nostres projectes.

Entre els 41 centres del Cerca, alguns són de recerca clínica, que treballen en col·laboració amb els hospitals catalans. Dintre de la recerca clínica hi ha els assajos clínics, on hi ha pacients sotmesos a medicació experimental, i aquests tractaments són llargs. Llavors, si enmig d’un tractament experimental amb pacients de veritat hem d’interrompre la compra d’aquests medicaments, tot el tractament se’n va en orris. I això podria tenir una afectació molt directa per a les persones sotmeses a aquests tractaments.

Ens hem posat en contacte amb el comissari europeu de Recerca, Ciència i Innovació, Carlos Moedas, que és el màxim responsable de tota la despesa europea d’investigació. Li hem enviat una nota signada per l’Associació d’Universitats Públiques Catalanes pels centres de recerca i li hem explicat la nostra difícil situació i com estem patint en haver-nos bloquejat les despeses que utilitzàvem per als projectes. I també ens hem adreçat al Consell Europeu de la Recerca; també li hem enviat la mateixa nota perquè Catalunya és un lloc molt actiu amb ajuts per a la recerca i ell ha de saber que tots aquests centenars de persones que tenen aquests ajuts també han vist bloquejada la seva activitat per un tercer contra la nostra voluntat.

Els diners que tenen les nostres institucions ningú ha de pensar que són diners pressupostaris que venen de l’Estat espanyol. La majoria dels diners venen de la Generalitat, d’Europa i del sector privat. D’aquests 400 milions, 90 venen de mans privades que ens encarreguen projectes per buscar solucions a les empreses; la Generalitat hi posa 120 milions directes i una altra part en inversions en infraestructures, i una part molt més moderada ve de l’Estat espanyol. Finalment una part molt important ve d’Europa.

Abans deia que la confiança s’ha trencat. En el nostre sistema científic la confiança és molt important. Si has d’atreure primeres espases que vinguin a fer recerca a Catalunya, perquè ens interessa molt atreure talent, tu no pots mostrar que el Ministeri d’Hisenda t’ho bloqueja tot i quan li sembla t’ho desbloqueja. Tothom vol tenir estabilitat. L’actuació de Madrid no ens va malament només per l’afectació directa de dos o tres milions d’euros bloquejats durant una setmana, ens va malament pel tractament de la confiança. Moltes persones que voldrien venir a treballar al nostre país potser s’ho replantegen perquè veuen que les coses no estan clares, i llavors poden anar a un altre lloc. El mal ja està fet. Si tu ho fas bé i et guanyes la confiança a Europa durant vint anys, obtens uns prestigi. Però les coses poden anar molt malament amb les decisions que venen del govern espanyol. Si veuen que hi ha intervenció irracional de les autoritats públiques, els investigadors de fora fugen.

Al principi d’aquesta última dècada aquesta xifra anava evolucionant a l’alça en aquests centres. El 2011 i el 2015, en temps de la crisi més dura, vam augmentar en 30 milions d’euros en concepte de personal. I ara va creixent.

Catalunya representa l’1,5% de la població europea. En canvi, el retorn que tenim és d’un 2,5 i un 3% o més. És pràcticament el doble del que ens correspon demogràficament. Catalunya rep més del que teòricament posem els catalans.

Molt bona reflexió. Nosaltres fa uns anys érem 46 centres. El que no hem fet mai és tancar-ne, sinó transformar-ne i fusionar-ne. Fa uns anys es va posar en marxa el programa Suma, que estimulava les fusions, i la veritat és que va anar molt bé. L’any vinent ja només serem uns 37. Amb la fusió podrem tenir centres més grans, que quan vagin a Europa podran acreditar més força i captar encara més diners.

Ara tenim una fusió que està en la seva recta final. És l’Institut d’Arqueologia Clàssica de Catalunya, que és a Tarragona; l’Institut de Paleontologia Catalana, que el dirigia fins ara Eudald Carbonell, a Tarragona, i un altre institut de patrimoni cultural que és a Girona. Dels tres centres en sortirà un. També, fa una setmana, vam acordar la fusió de dos instituts abans d’acabar l’any: l’Institut de Ciències Cardiovasculars i l’Institut de Recerca de l’Hospital de Sant Pau. Per tant, l’any vinent només hi haurà 37 centres. I encara se’n reduiran més.

El món privat s’ha adonat que la ciència també és molt important per a ells i està començant a posar-hi diners. El món privat té dos vessants. Un és el filantròpic i l’altre és l’àmbit de l’empresa privada. Del primer tenim algunes institucions que hi han apostat fort, com és ara la institució de La Caixa, la Fundació Cellex, la Fundació Josep Carreras, que fan aportacions molt generoses, com per exemple construir algun edifici que costa 25 milions d’euros o finançar programes que valen 5 o 10 milions d’euros. I també tenim 90 milions d’euros anuals, que són acords amb empreses que tenen interès a tirar endavant aquests projectes.

Aquests centres en els darrers anys han creat 80 empreses tecnològiques. És a dir, 80 empreses de Catalunya han sortit del Cerca. Cada empresa té capacitat per ocupar persones. D’aquestes empreses estem aprenent a fer-les créixer i que no se’ns morin. És més, alguna d’aquestes companyies ha tingut captacions de capital de 40 milions de dòlars, altres de 10 milions. Alguns d’aquests centres ja s’han venut empreses per 2 o 3 milions d’euros. Tot això fa 10 anys era impensable, però ara es fan moltes operacions d’aquest estil amb tota normalitat. La pretensió final no és cap altra que generar algun tipus de benefici primer que pugui repercutir en el sector productiu i tecnològic català que pugui competir amb altres països, i en segon terme també que el propietari industrial i intel·lectual és un epicentre de recerca que ho transfereix a una empresa. Així el centre es pot finançar més bé sense la dependència del sector públic per tirar endavant. També hem creat un fons de patents que en diem Gínjol. Aquest fons de patents dona paquets de diners de 10.000 euros als nostres centres que ho sol·licitin.

Dependrà molt de com evolucioni el procés. Ens podríem trobar en un escenari estrictament de sobirania catalana i en aquest cas caldria veure què passa al país amb altres centres de recerca i que hipotèticament podrien integrar-se al nostre sistema Cerca. Estic parlant dels centres espanyols del CSIC, que són vint i que estan a Catalunya; això motivaria anar cap a més fusions. Si aquest no és l’escenari i seguim com el que tenim ara, la nostra principal preocupació seria no perdre més pistonada amb totes les accions del Ministeri d’Hisenda. També tenim molts problemes amb l’IVA. En aquest segon escenari voldríem tenir un marc jurídic assegurat per poder treballar amb tranquil·litat. Pel que fa a projectes, volem continuar creixent a Europa.