Una qüestió amb què de vega­des ens tro­bem els juris­tes és que la legis­lació és incapaç de man­te­nir-se actu­a­lit­zada davant l’avanç de les noves tec­no­lo­gies. D’això n’he estat tes­ti­moni recent­ment amb el boom del comerç electrònic i els rep­tes que això suposa, i ara ens hi tro­bem de nou amb la tec­no­lo­gia Blockc­hain.

La pri­mera crip­to­mo­neda cone­guda va ser bit­coin, que va aparèixer l’any 2009. El pro­jecte es con­ce­bia com un sis­tema de paga­ments ente­ra­ment digi­tal (a peer-to-peer cash sys­tem), supor­tat en un sis­tema de cadena de blocs des­cen­tra­lit­zat i encrip­tat, que per­me­tia man­te­nir l’ano­ni­mat dins la xarxa i fun­ci­o­nar de manera paral·lela al sis­tema ban­cari.

Des de lla­vors, la tec­no­lo­gia Blockc­hain ha anat evo­lu­ci­o­nant i s’han anat tro­bant múlti­ples apli­ca­ci­ons més enllà del bit­coin, com ara la cre­ació de con­trac­tes intel·ligents (smart-con­tracts) o apli­ca­ci­ons des­cen­tra­lit­za­des (daaps). Es tracta doncs d’una dis­rupció tec­nològica que plan­teja molts inter­ro­gants jurídics en relació a dife­rents bran­ques del dret: trac­ta­ment fis­cal, regu­lació finan­cera, pre­venció de blan­queig de capi­tals, pro­tecció de dades, ano­ni­mat o ciber­de­linqüència, etcètera.

El sec­tor Blockc­hain és ara un dels pre­fe­rits pels inver­sors i una de les qüesti­ons prin­ci­pals que s’està abor­dant a escala inter­na­ci­o­nal és la rela­tiva a la pro­tecció d’inver­sors mino­ris­tes o par­ti­cu­lars. Nor­mal­ment, els pro­jec­tes basats en Blockc­hain acon­se­guei­xen el seu finançament ini­cial mit­jançant les deno­mi­na­des ICO (Ini­tial Coin Offer), on de forma simi­lar a un sis­tema crowd­fun­ding els inver­sors par­ti­cu­lars rea­lit­zen la seva apor­tació a canvi de tokens o crip­to­mo­ne­des repre­sen­ta­ti­ves del mateix.

En els últims mesos hi ha hagut ICO que han acon­se­guit finançament abso­lu­ta­ment des­pro­por­ci­o­nat i mili­o­nari, cosa que ha moti­vat que hagin apa­re­gut els pri­mers movi­ments regu­la­dors. En aquest punt, xoca l’antagònica posició dels prin­ci­pals països per volum d’inversió: d’una banda, des­taca la posició pro regu­lació de la SEC nord-ame­ri­cana, que en les seves dar­re­res reso­lu­ci­ons ha obert la porta a con­si­de­rar cer­tes crip­to­mo­ne­des com acci­ons (secu­ri­ties) i per tant apli­cant sobre les ICO la nor­ma­tiva pròpia del mer­cat de valors, apos­tant així per dotar de regu­lació i segu­re­tat jurídica al sec­tor; per altra banda, cal con­si­de­rar el pro­hi­bi­ci­o­nisme del Banc Popu­lar de Xina, que ha deci­dit pro­hi­bir de manera pro­vi­si­o­nal e inde­fi­nida aquesta via de finançament per les seves empre­ses.

D’aquesta manera, és evi­dent que cal arri­bar a un mínim con­sens inter­na­ci­o­nal en la matèria, ja que no té lògica que una tec­no­lo­gia glo­bal tin­gui una regu­lació tan dife­rent segons cada país. En aquest sen­tit, és d’espe­rar que pròxima­ment hi hagi un pro­nun­ci­a­ment per part de les ins­ti­tu­ci­ons regu­la­do­res euro­pees, que fins ara s’han man­tin­gut al marge de la dis­cussió.