Sem­bla que ja tenim el peix pes­cat. El procés s’ha aca­bat. Ini­ciem una nova etapa. Algu­nes cer­te­ses i molts inter­ro­gants. Refle­xi­ons que m’han pas­sat pel cap durant aquests dies. Les idees són pro­po­si­ti­ves. Crec que els cata­lans som molt bons ima­gi­nant esce­na­ris i desen­vo­lu­pant inno­va­ci­ons. La nos­tra intel·ligència col·lec­tiva fun­ci­ona molt bé en ter­mes pro­po­si­tius. O sigui, que l’arti­cle va d’esce­na­ris de futur, de coses que ens podem ima­gi­nar i fer, amb l’objec­tiu d’arri­bar a la fita: que la gent de Cata­lu­nya deci­deixi el seu futur. Tinc, però, la sen­sació que neces­si­ta­rem punts d’autocrítica. I, encara més, que ens hem d’endin­sar en tran­si­ci­ons ima­gi­na­ti­ves. Tran­si­ci­ons de con­cep­tes i d’eco­no­mies del segle XX cap al segle XXI.

Pri­mer. De la iden­ti­tat a la iden­ti­fi­cació. No és el meu tema, però intu­eixo que una eco­no­mia i una admi­nis­tració basa­des en la iden­ti­tat no són el mateix que una eco­no­mia i una admi­nis­tració basa­des en la iden­ti­fi­cació. La iden­ti­tat sem­bla un con­cepte bas­tant fix, vin­cu­lat amb un ter­ri­tori i molt rela­ci­o­nat amb el lloc de nai­xe­ment. Per la seva rigi­desa i pre­de­ter­mi­nació no sem­bla un con­cepte gaire adi­ent per al segle XXI. En canvi, la iden­ti­fi­cació és més fle­xi­ble, és voluntària i no ve pre­de­ter­mi­nada, almenys no només, pel lloc de nai­xe­ment o per les vivències de la infància. Ima­gi­nin-se una admi­nis­tració i una eco­no­mia que, pels seus valors, o per la seva ètica, o per la seva manera de fer nego­cis, per­metés la iden­ti­fi­cació i el reco­nei­xe­ment de qual­se­vol per­sona que volgués, tin­gui o no tin­gui iden­ti­tat d’aquesta admi­nis­tració o eco­no­mia. La bomba!

Segon. De l’eco­no­mia mul­ti­na­ci­o­nal a l’eco­no­mia empre­ne­dora. Un altre aspecte per des­ta­car d’aques­tes dies ha estat, en ter­mes del famós xoc de trens, el xoc de capi­ta­lis­mes. Per un cos­tat, el capi­ta­lisme naci­o­nal o mul­ti­na­ci­o­nal. El que busca, en el millor dels casos, segu­re­tat jurídica, i en el pit­jor dels casos, con­ti­nuar opti­mit­zant les seves ren­des de com­petència mono­polística, és a dir, el seu poder de mer­cat, que inclou la relació amb el poder polític. I, per un altre cos­tat, el capi­ta­lisme mer­can­til. El que busca com­pe­tir i créixer a través de les seves for­ces com­pe­ti­ti­ves i ele­ments de valor, sense exer­cir poder de mer­cat i en plena com­petència i col·labo­ració amb altres peti­tes, mit­ja­nes i grans empre­ses. Les empre­ses del capi­ta­lisme mul­ti­na­ci­o­nal són estats en si matei­xes i pre­nen deci­si­ons en funció dels seus interes­sos. Avui tenen el cen­tre de decisió aquí i demà el tin­dran allà. Allà vol dir a Brus­sel·les o a Frank­furt quan toqui. Ima­gi­nin-se una admi­nis­tració i una eco­no­mia cons­tituïda per una xarxa d’empre­ses que col·labori per com­pe­tir al mer­cat glo­bal. I que aquesta col·labo­ració es basa en la res­pon­sa­bi­li­tat econòmica i social del capi­ta­lisme mer­can­til. La bomba!

Ter­cer. De l’estat-nació a la xarxa admi­nis­tra­tiva. Un altre aspecte que m’ha fet pen­sar aquests dies. ¿Com pot ser que la ciu­ta­da­nia apo­de­rada hagi estat capaç d’un nivell tan alt d’uti­lit­zació dels prin­ci­pis d’auto­or­ga­nit­zació i de les xar­xes soci­als, i que aquesta uti­lit­zació sigui només per dema­nar un estat? Ja que està apo­de­rada i ultra-con­nec­tada, ¿la ciu­ta­da­nia no hau­ria d’apro­fi­tar l’avi­nen­tesa per anar una mica més enllà? Plan­te­gem-ho en ter­mes de dia­triba, en ter­mes de cost-bene­fici. Aquests dies hem cons­ta­tat que la inde­pendència low-cost no exis­teix. Pre­gunta: la relació cost-bene­fici d’acon­se­guir exer­cir l’auto­de­ter­mi­nació tan­gi­ble (del ter­ri­tori) ¿és més alta o més baixa que la relació cost-bene­fici d’acon­se­guir l’auto­de­ter­mi­nació digi­tal, intan­gi­ble (de les per­so­nes, o filant més prim, dels seus ava­tars)? No podria ser que si s’acon­se­gueix el segon, el pri­mer caurà amb el temps com fruita madura? La bomba!