“Hi ha menys frau amb els balanços auditats”

A poc a poc estan entrant més fir­mes audi­to­res. I sí que hi han influït mesu­res com la coau­di­to­ria, mit­jançant la qual s’obliga a con­trac­tar una firma dife­rent de la tra­di­ci­o­nal que afa­vo­reixi l’entrada en escena de més actors. Ara bé, amb l’adap­tació que ha fet el govern espa­nyol del lli­bre verd, no està sent tan efec­tiu com ens agra­da­ria. Tot i això, s’han fet molts avenços quant a la inde­pendència pro­fes­si­o­nal. Des de l’any 2015 les audi­to­ries tenen limi­ta­des un per­cen­tatge de fei­nes que no siguin audi­tar pròpia­ment a una mateixa empresa, a més s’han esta­blert ser­veis pro­hi­bits com són els fis­cals. Sem­bla men­tida que en el decàleg de limi­ta­ci­ons s’hagi hagut d’escriure: “Un audi­tor no pot fer la comp­ta­bi­li­tat de l’empresa que audita.”

En el de les enti­tats d’interès públic, que en són al vol­tant de 1.800 a tot l’Estat i que incor­pora les empre­ses cotit­za­des, les que tenen algun tipus de regu­lació com seria el sec­tor finan­cer, les asse­gu­ran­ces o plans de pen­si­ons i les que fac­tu­ren més de 2.000 mili­ons d’euros i tenen més de 4.000 tre­ba­lla­dors, siguin del sec­tor que siguin. Però, a més a més, resulta que hi ha 20.000 audi­to­ries voluntàries d’empre­ses que no hi estan obli­ga­des.

Només pel fet que s’hagi de qüesti­o­nar el que fa per poder expli­car-ho a un ter­cer, ja té valor. A més, una empresa audi­tada dona una infor­mació amb un plus de ver­sem­blança, en la mesura que un ter­cer que no està vin­cu­lat a l’empresa ho ha donat per bo. Així mateix, afe­geix fia­bi­li­tat i con­fiança a la infor­mació. Els actius de l’empresa esta­ran pro­te­gits si tenen una fia­bi­li­tat externa. I també perquè el ser­vei va més enllà de la relació entre proveïdor de ser­veis i cli­ent. És un tre­ball que afecta l’interès públic ja que un informe de l’audi­tor implica tots els actors vin­cu­lats a l’empresa (cli­ents, proveïdors, banca, comu­ni­tat, etc.). Cada cop més veiem que la comu­ni­cació no finan­cera és una eina molt vin­cu­lada a la trans­parència.

L’objec­tiu de l’audi­to­ria no és detec­tar el frau. Per bus­car el frau hi ha tècni­ques molt més acu­ra­des, però hi ha estu­dis que demos­tren que a les empre­ses que tenen els seus balanços audi­tats el frau és menor. Som com un radar de con­trol. Si fem un símil a la cir­cu­lació, els radars no detec­ten tots els infrac­tors, però els pre­ve­uen.

El sec­tor públic no està obli­gat a audi­tar-se de manera inde­pen­dent. L’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, per exem­ple, ho fa des dels anys 90 de manera voluntària. Ara bé, des de l’abril pas­sat es va apro­var un decret llei que obliga els ajun­ta­ments a audi­tar-se mit­jançant un òrgan intern. Tot i que hau­ran de con­trac­tar empre­ses exter­nes perquè no tin­dran prou recur­sos per fer la feina, el res­pon­sa­ble final del con­trol és l’inter­ven­tor, que no deixa de ser un òrgan intern. Cre­iem que el decret podria ser millo­ra­ble. A nosal­tres ens hau­ria agra­dat més la fórmula britànica, amb un orga­nisme inde­pen­dent del govern que se li assig­nen recur­sos perquè con­tracti fir­mes inde­pen­dents que audi­tin ajun­ta­ments.