És un edi­fici de maó ver­mell a la vora del riu Ter, amb grans fines­trals blau elèctric, color que li va donar el seu nom popu­lar: La Blava. Cons­truïda a prin­ci­pis del segle XX per una de les empresàries més impor­tants del nos­tre país, la fàbrica va donar feina a mol­tes per­so­nes de la comarca d’Osona, entre elles un cone­gut poeta, que avui no cita­rem per dei­xar el meres­cut pro­ta­go­nisme a la fun­da­dora de l’empresa: Tecla Sala. Tot i que­dar òrfena als 5 anys i vídua als 40, en una època en què no es pre­veia el paper de lide­ratge de la dona en la soci­e­tat, va saber aixe­car un dels grups indus­tri­als més impor­tants del país. La fàbrica rebia coman­des de tot Europa i d’altres països, i fins i tot engi­nyers ale­manys visi­ta­ven les ins­tal·laci­ons, on el direc­tor havia pro­pi­ciat la intro­ducció de dife­rents millo­res tècni­ques que feien de les ins­tal·laci­ons les més moder­nes d’Europa en el seu moment. No només va ser un negoci pui­xant, sinó que la indus­trial Tecla Sala va intro­duir bene­fi­cis soci­als per al per­so­nal que hi tre­ba­llava que avui tro­ba­rien revo­lu­ci­o­na­ris els emple­ats de mol­tes empre­ses tec­nològiques, des dels nous con­duc­tors fre­e­lance fins als repar­ti­dors de men­jar i encàrrecs a domi­cili. També va dedi­car part dels bene­fi­cis a l’edu­cació (a l’Hos­pi­ta­let va fun­dar l’escola que porta el seu nom) i al mece­natge artístic. Tecla Sala va morir l’any 1973 i poste­ri­or­ment la crisi del petroli, la com­petència dels països emer­gents i altres fac­tors van impac­tar de forma impla­ca­ble en tot el sec­tor del tèxtil català, i va enviar milers de tre­ba­lla­dors a l’atur. Cap a finals dels vui­tanta ja pràcti­ca­ment no que­dava en fun­ci­o­na­ment cap de les anti­gues fàbri­ques i tam­poc La Blava va ser ali­ena al des­as­tre: va tan­car final­ment l’any 1999. És el símbol de la gra­dual con­versió dels sec­tors pro­duc­tius al nos­tre país: la indústria ha dei­xat pas als ser­veis i sobre­tot al turisme, que pro­pi­cia alta tem­po­ra­li­tat dels llocs de tre­ball, sous bai­xos, massa sovint tre­ball en negre sense cap pro­tecció social i, en gene­ral, mala con­ci­li­ació amb la vida pri­vada. Ara la fàbrica està aban­do­nada, amb vidres tren­cats i teu­la­des enfon­sa­des. Els únics llocs de tre­ball que hi que­den són els dels cam­brers de la guin­gueta que hi ha als seus jar­dins: ser­vei­xen refres­cos només en la tem­po­rada d’estiu.