La mobi­li­tat dels capi­tals o dels tre­ba­lla­dors es pot lle­gir de mol­tes mane­res. Les emi­gra­ci­ons, o les immi­gra­ci­ons, de tre­ba­lla­dors, tècnics o empre­sa­ris són posi­ti­ves? Són nega­ti­ves? Els movi­ments de capi­tal, les des­lo­ca­lit­za­ci­ons, què, o qui, bene­fi­cien? Seat és una empresa ale­ma­nya? Endesa és espa­nyola? Grífols és irlan­desa? Un sec­tor de Port de Bar­ce­lona és xinès? Empu­ri­a­brava és de l’Ajun­ta­ment de Cas­telló? Port Aven­tura és d’una empresa dels EUA? Bimbo és mexicà? CEPSA és d’IPIC, d’Abu Dhabi? L’acord entre Cai­xa­Bank i Kuwait Invest­ment Aut­ho­rity serà de llarga durada?

L’eco­no­mia cata­lana ha estat sem­pre (d’ençà de la revo­lució indus­trial dels molins i de les far­gues del segle XIII) una eco­no­mia molt dinàmica, molt líquida, molt mòbil. Segons Antoni Robert, tra­du­eixo: “Fer­ran El Catòlic era el sobirà de la major potència comer­cial i manu­fac­tu­rera de l’àrea medi­terrània.” I, als segles XVI i XVII, “Cata­lu­nya i València, man­tin­gu­des una mica al marge de l’empresa impe­rial (hispànica), varen con­ti­nuar amb les seves agri­cul­tu­res, amb la seva indústria i amb el seu comerç” (1943). A començament del XVIII, per exem­ple, un grup empre­ne­dor de Mataró, en plena guerra de Suc­cessió, posa en marxa la mítica Com­pa­nyia Nova de Gibral­tar. O, unes dècades més tard, un fill de Bala­guer diri­geix una impor­tant empresa mili­tar, la Com­pa­nyia de Volun­ta­ris Urbans de Cata­lu­nya, la inven­tora de Califòrnia.

A finals del XVIII, a l’Aritmètica per a nego­ci­ants de Benet Bails lle­gim que “de algu­nos años acá se han puesto en Madrid varias fábri­cas como texi­dos de hilo, losa, som­bre­ros y texi­dos de seda, que espe­ra­mos serán de mucha uti­li­dad”. Madrid –ho diu un il·lus­trat català- comença a indus­tri­a­lit­zar-se. Amb un retard de cinc segles, però.

Fins al novem­bre de 2017, tots els indi­ca­dors han anat asse­nya­lant que, a des­grat de tots els intents deses­ta­bi­lit­za­dors dels governs de Madrid (els governs visi­bles i els governs ocults), l’eco­no­mia cata­lana sor­tia millor de la crisi que les eco­no­mies del seu entorn. Ningú no ha gosat dir el con­trari.

Alguns, això sí, han anat amenaçant amb un futur com­pli­cat. Com si l’eco­no­mia espa­nyola no tingués greus vells pro­ble­mes. Com si no fos molt nega­tiu per a la seva eco­no­mia que el govern regi­o­nal de Madrid no faci pagar als seus rics l’impost de patri­moni.

El futur (com el pas­sat, per cert) depèn, en part, de la mobi­li­tat dels fac­tors. Molts joves cata­lans (i no tan joves) fa anys que tre­ba­llen fora, lluny. És bo per a ells? És bo per al país? Segui­ran mar­xant? Tor­na­ran? Molts joves d’arreu del món, venen. A la Facul­tat d’Eco­no­mia, un noi ori­gi­nari de Paquis­tan tria de fer un tre­ball sobre Joan Cre­xells.

També les empre­ses són, sor­to­sa­ment, mòbils. Per a les de fora, Fran­cesc Cabana, al 1984, ens ho va expli­car a: Les mul­ti­na­ci­o­nals a Cata­lu­nya. Abans, i després, les mul­ti­na­ci­o­nals cata­la­nes espe­ren un lli­bre sem­blant.

A l’era digi­tal, seguim neces­si­tant creure en els bancs. Pot­ser encara neces­si­tem creure-hi més, car la seva presència al car­rer s’està vola­ti­lit­zant. La Caixa esde­vindrà valen­ci­ana? Joan Fus­ter, esti­gui on esti­gui, n’estarà ben con­tent.