“Cada carta és un escalf per a ells”

M’ha cos­tat molt saber què dir-los i ja els he escrit dos cops. He vol­gut poder dir-los una cosa impor­tant, la cosa “cor­recta”. I aquest fet m’ha fre­nat. Però això és un error. Saps quan algú mor i et pre­o­cupa dir la cosa ade­quada a la família i lla­vors et que­des en silenci? És millor dir alguna cosa que que­dar-te en silenci. No importa tant el que diguem com que els diguem alguna cosa. Estan allà en aque­lles cel·les fre­des, a soles, sense les seves famílies. Cada carta que els arriba és un escalf, és un recor­da­tori que els esti­mem, que agraïm el seu sacri­fici, que no els hem obli­dat i que no els obli­da­rem fins que els hagin alli­be­rat, i que ara mateix sabem que la millor, de fet l’única, cosa que podem fer per alli­be­rar-los és votar el 21-D a favor d’algun par­tit inde­pen­den­tista. Si gua­nyen els del 155, no sé si sor­ti­ran mai, i això sen­zi­lla­ment no pot ser. No ho accepto.

Amb angoixa. Em sap greu que no hem apro­fi­tat la victòria del referèndum en què el poble va insis­tir a exer­cir la democràcia. I entenc que o la defen­sem el dia 21-D votant amb tota la nos­tra força o ho paga­rem molt car. Tam­poc no em fa gaire gràcia una certa recu­lada que he sen­tit de part dels polítics. Cada pas enrere rebrà la res­posta impla­ca­ble de l’Estat. La gent no recula.

Són il·legítimes, con­vo­ca­des pel PP en nom del Gobi­erno de l’Estat, per con­tro­lar un país on repre­sen­ten el 8,5% de la gent, en con­xorxa amb Cs, que els farà de marca blanca, i del PSC, que ha venut la seva ànima al dia­ble. I alhora són unes elec­ci­ons per tor­nar a expli­car, al món i a nosal­tres, que volem ser lliu­res.