Opinió

Economia 2018: postveritats i veritats

El 2018 també serà un any de consolidació de les tecnologies de la nova onada digital. Perquè ens entenguem, tot el conjunt convergent de tecnologies que s’afegeixen, en una segona onada, a les TIC i internet i que tenen a veure amb la robòtica i intel·ligència artificial, computació al núvol, grans dades, impressió 3D, internet de les coses i les plataformes d’economia col·laborativa...

La gent uti­litza els mit­jans de comu­ni­cació i les xar­xes soci­als per con­fir­mar mol­tes de les seves per­cep­ci­ons, més que no pas per cons­truir argu­ments o per con­tras­tar opi­ni­ons. Com a resul­tat d’aquest feno­men, i uti­lit­zant el poten­cial infi­nit de la comu­ni­cació ins­tantània, la post­ve­ri­tat, és a dir, la capa­ci­tat de cons­truir un relat que con­necti imme­di­a­ta­ment amb les per­cep­ci­ons dels usu­a­ris de les xar­xes, més enllà de la seva cer­tesa estricta, ha gua­nyat un ter­reny crei­xent. A la comu­ni­cació d’inter­net 2.0 és més impor­tant què es diu i com es diu que per què es diu. D’entrada, males notícies per al conei­xe­ment científic. Però això ho dei­xa­rem per a un altre arti­cle.

Els relats imme­di­ats poc estric­tes que bus­quen la con­for­mi­tat i la capa­ci­tat de con­nexió de les mas­ses digi­tals es varen popu­la­rit­zar amb la comu­ni­cació política. I es varen popu­la­rit­zar perquè van tenir èxit. Quasi veri­tats, mit­ges veri­tats o men­ti­des direc­ta­ment van ser uti­lit­za­des per decan­tar resul­tats elec­to­rals o referèndums. Que si pertànyer a la Unió Euro­pea supo­sava no sé quants euros per dia en sani­tat als britànics. Que si Mr. Trump cons­trui­ria un mur a la fron­tera mexi­cana i el paga­rien els mexi­cans. Que si la glo­ba­lit­zació i la tec­no­lo­gia des­tru­ei­xen l’Estat del Benes­tar. Que si el procés inde­pen­den­tista de Cata­lu­nya ha tin­gut un cost d’uns mil mili­ons d’euros. En gene­ral, són eslògans molt efec­tius des del punt de vista de l’impacte i el retuit, però amb argu­ments, en el millor dels casos, trets de con­text, quan no men­ti­des direc­ta­ment, i que no aguan­ten cap mena de rao­na­ment científic.

La comu­ni­cació política.

De la comu­ni­cació política, ràpida­ment la post­ve­ri­tat s’ha estès als altres àmbits de la vida. I sí, també a la comu­ni­cació econòmica. Par­tits polítics, ins­ti­tu­ci­ons inter­na­ci­o­nals, patro­nals, sin­di­cats i orga­nit­za­ci­ons de tota mena es van afe­gint al carro. Vet aquí dues post­ve­ri­tats, n’hi ha mol­tes més, que van calant en l’esce­nari econòmic pre­vist per al 2018.

Pri­mera. Aga­fant-se a la teo­ria de les expec­ta­ti­ves d’auto­com­pli­ment, segons la qual les expec­ta­ti­ves dels agents econòmics s’aca­ben com­plint, mol­tes ins­ti­tu­ci­ons econòmiques inter­na­ci­o­nals augu­ren un futur econòmic expan­siu, un 2018 de crei­xe­ment econòmic, això sí, amb sig­nes d’estan­ca­ment. La inte­gració econòmica glo­bal con­ti­nuarà impul­sant l’avenç de l’eco­no­mia mun­dial, espe­ci­al­ment a les eco­no­mies emer­gents. Fins aquí res a dir. La post­ve­ri­tat ve quan s’han d’abor­dar els models de com­pe­ti­ti­vi­tat exten­sius que aguan­ten aquest crei­xe­ment, la dis­tri­bució sec­to­rial o per­so­nal de les ren­des gene­ra­des per aquest crei­xe­ment, el seu impacte ambi­en­tal, i molt espe­ci­al­ment el seu finançament. Molts països del món, i no només els països pobres, sinó també els EUA, Espa­nya, Itàlia o Bèlgica, per citar-ne alguns d’impor­tants, tenen un pro­blema de deute extern enorme, que s’acosta o supera el 100% del PIB. Pas­sen els anys, gai­rebé les dècades, i la bom­bo­lla del deute no para de créixer, sense que apa­rent­ment ningú abordi el pro­blema, espe­ci­al­ment a les eco­no­mies més riques. En els models actu­als, el con­sum pri­vat repre­senta al vol­tant de dues ter­ce­res parts del PIB, i en soci­e­tats madu­res com les occi­den­tals, el con­sum es vin­cula cada cop menys a la renda dis­po­ni­ble i cada cop més a l’endeu­ta­ment. I com que el crei­xe­ment és l’objec­tiu del sis­tema, l’endeu­ta­ment és la palanca de la riquesa del capi­ta­lisme finan­cer espe­cu­la­tiu. La post­ve­ri­tat també pot ser sub­til i dis­si­mu­lar o ama­gar pro­ble­mes que no es volen abor­dar.

Segona. El 2018 també serà un any de con­so­li­dació de les tec­no­lo­gies de la nova onada digi­tal. Perquè ens enten­guem, tot el con­junt con­ver­gent de tec­no­lo­gies que s’afe­gei­xen, en una segona onada, a les TIC i inter­net, i que tenen a veure amb la robòtica i intel·ligència arti­fi­cial, com­pu­tació al núvol, grans dades, impressió 3D, inter­net de les coses i les pla­ta­for­mes d’eco­no­mia col·labo­ra­tiva, entre altres. La post­ve­ri­tat ens informa que tot això aca­barà reper­cu­tint en una nova revo­lució indus­trial i que sense remei mili­ons de llocs de tre­ball des­a­pa­rei­xe­ran, posant en qüestió la mateixa essència del tre­ball assa­la­riat. Com a màxim, una mitja veri­tat. Les tec­no­lo­gies de nova onada, com totes, no eli­mi­na­ran el tre­ball: esbi­ai­xa­ran, per aquest ordre, habi­li­tats, tas­ques, ocu­pa­ci­ons i per­so­nes. Aquest biaix suposa la cre­ació o la des­trucció de mili­ons de llocs de tre­ball, però rés no està escrit a pri­ori. Si el 2015 dues ter­ce­res parts dels nous llocs de tre­ball cre­ats als EUA no exis­tien el 2005, com es poden fer pre­dic­ci­ons de balanços nets de cre­ació o des­trucció de llocs de tre­ball? Es pot infe­rir la des­trucció, però com infe­rir la cre­ació en un món tan alta­ment dinàmic?

Resu­mint, compte amb els mis­sat­ges cons­truïts per a l’impacte a les mas­ses digi­tals. I recor­din, la comu­ni­cació econòmica també té post-veri­tats i veri­tats. Ana­lit­zin els perquès.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.