La cadena d’hotels Mar­ri­ott acaba de posar en marxa un ser­vei curiós: es tracta d’un sis­tema per escriure amb el dit a la porta de vidre de la dutxa. Hom pot ano­tar-hi una idea inci­pi­ent, una llista de coses, un esbós, un esquema... Quan ho tenim llest, pre­ment un botó ens ho envia direc­ta­ment al mòbil o a l’ordi­na­dor.

Són mol­tes les per­so­nes que, de manera pun­tual o amb freqüència, tro­ben la ins­pi­ració a la dutxa. Segu­ra­ment es donen una sèrie de cir­cumstàncies que afa­vo­rei­xen que aquest indret sigui una mena de “sala cre­a­tiva”: pot­ser ens aca­bem de lle­var i la nos­tra ment encara divaga, la rela­xació de l’aigua calenta, la con­cen­tració i el plaer que sen­tim i algu­nes coses més fan que ens vin­guin idees o que, de sobte, tro­bem la solució al pro­blema que tant ens angoixa.

La dutxa és impor­tant, però hi ha per­so­nes que tro­ben la seva ins­pi­ració fent acti­vi­tats més mogu­des: cami­nar, córrer, anar en bici­cleta, nedar, etcètera. El cer­vell entra en una mena d’estat zen que per­met que la infor­mació que emma­gat­zema es reor­deni d’una manera dife­rent i es trans­formi en una bona idea o en la reso­lució d’un mal­de­cap. Diver­sos experts han comen­tat i expo­sat les bases neu­ro­ci­entífiques d’aquest feno­men, que rep el nom d’incu­bació. Nor­mal­ment inten­tem pen­sar cre­a­ti­va­ment o resol­dre pro­ble­mes amb la xarxa de con­trol exe­cu­tiu del cer­vell (bàsica­ment, l’escorça pre­fron­tal esquerra). Però quan repo­sem, es posa en marxa de manera alter­na­tiva un altre sis­tema, cone­gut com la xarxa per defecte, que no tre­ba­lla amb la lògica o el rao­na­ment, sinó amb el pen­sa­ment analògic (rela­ci­o­nar coses que no sem­blen tenir cap relació) i la ima­gi­nació radi­cal. És així com, de sobte, apa­reix la idea sense saber molt bé com l’hem fabri­cat.

Per això és impor­tant que ens acos­tu­mem a fer pau­ses cre­a­ti­ves, en espe­cial quan estem molt satu­rats o can­sats. Les solu­ci­ons venen a través dels moments de des­cans i de rela­xació. Ho sabia molt bé el filòsof i matemàtic Ber­trand Rus­sell, qui alter­nava a plena consciència moments de tre­ball dur amb pas­seigs pels bos­cos que hi havia a prop del seu estudi, o també Steve Jobs, fer­vorós prac­ti­cant de la medi­tació.

De fet, els indi­vi­dus alta­ment cre­a­tius saben com alter­nar els dos estats men­tals. A vega­des va bé començar per “desor­de­nar” el pen­sa­ment i dir el que pri­mer ens passi pel cap, sense voler con­tro­lar-ho. Després ja ho ava­lu­a­rem o farem que la idea toqui més de peus a terra. En altres oca­si­ons pot­ser és millor pen­sar seri­o­sa­ment sobre un tema i, just després, des­can­sar, entrar en moments zen de manera deli­be­rada i espe­rar que les idees vin­guin soles.

La meva sala de pen­sar és un camí llarg i mera­vellós al cos­tat d’una riera a Monells (Baix Empordà). M’encanta pas­se­jar, aca­ro­nant tot allò que em passa pel cap sense voler domi­nar-ho. Acos­tumo a par­lar en veu alta i sac­se­jar a l’aire tot el que em passa per dins. És un moment fantàstic, gai­rebé místic. Quan acabo el pas­seig estic més tran­quil, més ins­pi­rat i, sobre­tot, em sento més feliç i a gust amb la vida.