Sí, no és cap mite. El que es constata en el món de l’empresa és que malgrat que les dones ens hem incorporat massivament al mercat laboral i que tenim la formació acadèmica adequada -segons dades de la Cambra de Comerç, de l’univers de llicenciats els 60% són dones i acostumem a tenir expedients molt bons en relació als homes- no acabem d’estar en els àmbits on realment es prenen les decisions econòmiques i empresarials. Les empreses sortim a contractar talent jove que acaba els estudis. De fet contractem nois i noies i fins i tot hi ha força paritat és en els anomenats càrrecs intermedis. Són càrrecs que tenen responsabilitat però que no tenen poder de decisió real. Les dones el que hem de conquerir és justament aquests espais de direcció general, la conselleria delegada, la presidència. I és important que hi siguem perquè és aquí on es prenen les decisions i on es poden canviar les coses.

D’entrada el fet de no tenir referents ja és un gran impediment. Quan una d’aquestes dones acaba els estudis i entra en una empresa i veu que als òrgans de decisió no hi ha cap dona, llavors és mol difícil que es digui que en uns anys jo vull estar aquí dalt. La dona s’estanca en la seva carrera professional, que acostuma a coincidir amb els primers anys de maternitat. A més, la cultura que tenim és molt presencial i tenim un horari laboral molt extens, fet que ho fa molt complicat per a una dona si té responsabilitats familiars. S’hauria de prendre una mesura de racionalització horària i treballar més per objectius.

Hi hauria d’haver una jornada més compactada. Menys temps per dinar, no calen dues hores. Cal més flexibilitat. De manera majoritària a les nostres empresa els horaris són massa rígids i molt extensius.

Les empreses de més èxit començaran a competir pel talent. Entre elles tractaran de veure qui capta i qui reté els millors perfils. Aquí hi pot haver una oportunitat molt bona per a les dones en el sentit que una empresa que vulgui ser líder no es permetrà el luxe de perdre el talent femení. Fins ara les empreses no han fet res per corregir aquesta pèrdua de talent femení perquè dintre de l’organització ja tenien perfils que s’estaven postulant per ascendir jeràrquicament. Al final no ascendeix qui té més talent sinó qui continua postulant-se.

És un tema de cultura. L’administració pública hi té molta responsabilitat i hi pot actuar en diversos sentits. Ha de crear referents i els ha de visibilitzar. Per exemple, a les empreses públiques hi ha d’haver més dones al capdavant. I a les institucions econòmiques que reben diners públics també. Totes estan liderades per homes. Crec que hauria de ser una exigència de la societat. El que rep diner públic ha de tenir sensibilitat de gènere perquè una obligació del sector públic és generar aquests referents. Els referents són molt poderosos. La responsabilitat de l’administració pública és que cap dona no tingui el dilema de dedicar-se de manera intensa a la seva vida professional o cuidar la seva família. És un dilema que en termes molt generals cap home no es plateja perquè considera que ho pot tirar tot endavant.

Crec que ara hi ha més transparència. En alguns països les empreses estan obligades per llei a transparentar per la mateixa categoria professional el que estan cobrant els homes i les dones. A igual esforç, igual remuneració.

Vaig veure la convocatòria positiva i crec que va ser important que es visibilitzés. Jo no la vaig fer perquè vaig considerar que treballant encara feia més per la causa que no treballant. Aplaudeixo la iniciativa i dono ple suport a les dones que van seguir la vaga.

Sí. és un sector molt masculinitzat, però és cert que si el comparem amb altres sectors no som una excepció. Malauradament aquest patró que hi hagin poques dones als àmbits de decisió es replica en l’àmbit acadèmic, artístic, intel·lectualitat, sociosanitari, etcètera. Quan no es detecta el poder realment la presència de les dones és molt minoritària. Això és el que hem de canviar. I no hauria de ser una reivindicació exclusiva de les dones. El fet que els nostres fills i filles tinguin les mateixes oportunitats hauria de ser una preocupació de tota la societat.

És així. Nosaltres ens dediquem al segment oficines, industrial i locals comercials, segments molt lligats a l’evolució del PIB perquè al final qui contracta oficines i locals és el nostre teixit empresarial, que necessita espais per créixer o per localitzar-se en un altre indret. És un termòmetre molt sensible del que passa a la nostre economia. La realitat és que l’economia catalana està en un moment molt bo. El bon moment de les nostres empreses té un reflex a l’immobiliari. És cert que la contractació d’oficines, logística i d’espais comercials està anant molt bé sobretot els darrers tres anys.

La previsió és bona. La fortalesa de les nostres empreses és potent perquè veiem que els símptomes són positius.

Fins ara parlàvem d’empreses que ocupen un espai immobiliari. I ara parlem del mercat d’inversió que són els propietaris dels actius. Les palanques que fan que aquests fonts d’inversió internacionals es moguin és perquè veuen que el sector immobiliari en data d’avui dona una rendibilitat molt atractiva en relació a altres alternatives d’inversió. També observen que les dades de contractació d’espais immobiliaris són molt sanes, s’estan contractant molts metres quadrats en espais comercials i això els dona molta tranquil·litat. Ells miren el dinamisme del mercat, que hi és. I també que el nostre mercat, concretament el de Barcelona, té uns preus interessants en relació a altres que estan més consolidats com ara Londres o París. Nosaltres som un mercat barat. I en relació a mercats similars al nostre també som competitius. Tenim una ràtio risc/rendibilitat que resulta molt atractiva. I això fa que atraguem moltes borses de diners cap al nostre mercat.

Cert. Els fons d’inversió internacionals no miren tant àrees econòmiques com podria ser Catalunya o estats com podria ser Espanya, sinó que el que veuen són ciutats. Per a ells Sant Cugat o Cornellà són Barcelona. Tot allò on hi hagi oficines o plataformes logístiques, encara que estiguin allunyades de la ciutat, per a ells és Barcelona.

És cert que en els darrers tres anys han incrementat molt els preus de l’habitatge tant de compra com de lloguer. En el cas del lloguer encara més. Què ha passat? Doncs que durant els anys de crisi estava tot aturat i ara amb les millors perspectives econòmiques la demanda ha saltat de cop. La mentalitat de la gent jove és que ja no té ganes d’hipotecar-se, ha viscut de manera traumàtica el que passava als seus pares durant la crisi. Ara hi hagut un increment de demanda de lloguer quan el nostre parc d’habitatge és bàsicament de compra. Hi ha molt poc producte destinat al lloguer i de fet està en mans de particulars que no acaben de posar aquest habitatge al mercat. Aquí hi ha una escassetat de producte alarmant. I el problema ara és que des que es detecta la manca de producte de lloguer fins que es resol passa un temps. Per molt que es vulgui reaccionar fent obra nova o rehabilitant-ne són mínim dos anys fins que es lliura l’habitatge.

Des el meu punt de vista no es podria parlar de bombolla. La seva definició és l’increment d’una escalada de preus injustificada que no respon a una demanda real. I la demanda és molt autèntica avui. No es compra habitatge per part d’inversors, sinó que són gent que realment necessita un lloc per viure. És cert que han pujat els preus d’una manera indesitjada. Solució: més habitatge. S’està fent poca obra nova i s’està concentrant molt a les grans urbs. Una altra solució que hi podria haver és que es veiés Barcelona com una part més de l’àrea metropolitana. O fins i tot més enllà. Per això és fonamental que rodalies funcioni. El transport públic ha d’estar connectat amb el centre ciutat. Barcelona és petita. Jo tinc la teoria del segon eixample. L’hem d’estendre. Però l’hem de comunicar bé.

Nosaltres érem una rara avis dintre del nostre sector perquè en el món de la consultoria immobiliària del nostre segment érem l’única empresa de capital 100% espanyol i la resta totes eren multinacionals. Tot i així teníem una quota de mercat molt rellevant. Però crec que al comprar-nos Savills, una firma que cotitza a la borsa de Londres, ha estat important per a nosaltres perquè si volíem estar en aquest segment al primer nivell ara tindrem més recorregut. La compra ha significat que ara podem comptar amb una xarxa internacional de diferents oficines i tindrem major coneixement d’altres mercats. Estem en un procés d’integració. Ara estem en un equip més ampli. A Aguirre Newman Barcelona eren 56 persones i Savills n’ha aportat una desena més.

En termes generals les nostres empreses ho fan molt bé. En termes d’internacionalització i exportacions funcionen molt bé. Durant la crisi les pimes catalanes van fer un esforç brutal quan els va caure el mercat interior per vendre a fora els seus productes i serveis. Ara s’ha entrat en un cercle virtuós de recuperació de demanda interna i consolidació en mercats internacionals. També és cert que les empreses del món digital, tecnològic o biomèdic fan molt bon paper a Barcelona.

En els darrer sis set anys hi va haver una eclosió molt forta que va provocar una pressió agressiva a determinades àrees de la ciutat. Des de llavors s’ha vist el turisme com una cosa no gaire desitjable. Des del meu punt de vista, el turisme ben gestionat és un tresor.