Eines

Els somnis i els somnis

Si ens esforcem per aconseguir els nostres objectius, tard o d’hora arribaran. Tant se val si les dificultats són grans o petites: l’esforç, la perseverança i la resiliència ho poden tot

Tots somiem, com és sabut, diver­ses vega­des durant la nit, coin­ci­dint amb les fases de movi­ments ràpids dels ulls (REM per la seva sigla en anglès). Somiem coses rares: una serp de color rosa amb ros­tre d’un antic com­pany de primària se’ns agafa a la cama dreta i no ens deixa cami­nar. Quan la mirem, la serp s’ha con­ver­tit en un riu des­bo­cat que porta aigües de color groc a un mar negre. Ens des­per­tem, de sobte, i pen­sem: “Quina bes­ti­esa!”

Freud ja va dir fa més d’un segle que els som­nis tenen la funció de dei­xar que la ment diva­gui sense cen­su­res ni repres­si­ons. Allò que no ens podem per­me­tre men­tre estem des­perts, per l’acció de la moral, té lloc subreptícia­ment men­tre dor­mim. És bo, doncs, somiar. Els som­nis actuen com un regu­la­dor vital, dei­xant que el cer­vell reor­ga­nitzi fets, emo­ci­ons, records i un munt de coses més d’una manera capri­ci­osa. Sovint els som­nis són entre­tin­guts i amens però, de tant en tant, es con­ver­tei­xen en mal­sons i ter­rors noc­turns que ens amar­guen una mica la nit (i l’endemà...)

Però vull par­lar-vos d’un altre tipus de som­nis. El dic­ci­o­nari defi­neix també aquest mot com “ima­gi­nació vana de coses impos­si­bles o cre­gu­des impos­si­bles; espe­rança, pro­jecte que sem­bla no tenir cap pro­ba­bi­li­tat de rea­lit­zar-se; il·lusió cara, idea quimèrica”. Fixeu-vos que hi ha un raig d’espe­rança en la defi­nició: “cre­gu­des impos­si­bles”, “que sem­bla no tenir cap pro­ba­bi­li­tat”... I men­tre hi ha espe­rança, hi ha vida.

Uto­pies.

Tots neces­si­tem tenir anhels, desigs, pro­jec­tes quimèrics, uto­pies... Som­nis, en defi­ni­tiva. Sense ells la nos­tra vida es con­ver­teix en una suc­cessió de fets més o menys vul­gars i avor­rits.

La cre­a­ti­vi­tat i la inno­vació han estat sem­pre molt lli­gats als som­nis. Les per­so­nes alta­ment cre­a­ti­ves, es diu, tenen som­nis i hi cre­uen, i mal­den fins al dar­rer moment per con­ver­tir-los en rea­li­tats.

El meu com­pany a Eada Martín Vivan­cos ha escrit un lli­bre molt interes­sant sobre la neces­si­tat de plan­te­jar-se rep­tes, som­nis i des­a­fi­a­ments. Una de les cons­tants del lli­bre, basat en les experiències de diver­ses per­so­nes a la Titan Desert, és que no hi ha res impos­si­ble. Si ens esfor­cem per acon­se­guir els nos­tres objec­tius, tard o d’hora arri­ba­ran. Tant se val si les difi­cul­tats són grans o peti­tes: l’esforç, la per­se­ve­rança i la resiliència ho poden tot.

Una per­sona sense som­nis, tin­gui l’edat que tin­gui, és una per­sona sense vida. Els som­nis, els rep­tes i les il·lusi­ons han de ser part fona­men­tal de tot pro­jecte vital. Com he escrit aquí alguna vegada, l’escola no hau­ria de ser tant un lloc on anem a “apren­dre coses” sinó on tinguéssim l’opor­tu­ni­tat de desen­vo­lu­par un pro­jecte de vida. Les assig­na­tu­res hau­rien de ser com els pro­ble­mes que ens ani­rem tro­bant pel camí: emo­ci­ons nega­ti­ves, frus­tra­ci­ons, difi­cul­tats de tot tipus i com apren­dre a superar-les. La for­mació del segle XX i fins i tot la de prin­ci­pis del XXI ha mort defi­ni­ti­va­ment. Ens calen nous horit­zons.

A par­tir d’ara no hau­rem de res­pon­dre bones pre­gun­tes a través del conei­xe­ment sinó que hau­rem d’apren­dre a ser nosal­tres qui fem les dues coses: les pre­gun­tes i les res­pos­tes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.