L’eco­no­mia ha can­viat pro­fun­da­ment des de fa més de vint anys. S’ha con­ver­tit en una ciència expe­ri­men­tal amb els matei­xos estàndards de rigor que la medi­cina o la bio­lo­gia. Com passa en aques­tes dis­ci­pli­nes, s’aplica el mètode científic per esbri­nar qüesti­ons com ara si la des­re­gu­lació finan­cera afa­vo­reix el crei­xe­ment, si el cost del fac­tor tre­ball té un efecte sobre l’ocu­pació, si la immi­gració crea atur, si la des­pesa pública reac­tiva l’acti­vi­tat o si la pujada dels impos­tos la depri­meix. Aquest pro­ce­di­ment no està exempt d’errors o carències. Ara bé, dub­tar sis­temàtica­ment dels resul­tats obtin­guts pels científics espe­ci­a­lit­zats en una matèria con­creta i pre­fe­rir fiar-se dels judi­cis o les cre­en­ces d’aquells que no han pas­sat el fil­tre d’aquest mètode és molt més arris­cat. En el mètode científic, que és el de l’eco­no­mia avui dia, tot és dis­cu­ti­ble, com en totes les dis­ci­pli­nes científiques. Però, sobre deter­mi­na­des matèries, el con­sens es pot asso­lir quan els estu­dis publi­cats a les grans revis­tes inter­na­ci­o­nals obte­nen resul­tats con­ver­gents. Aquest con­sens s’imposa a la comu­ni­tat científica fins que altres estu­dis vin­guin a con­tra­dir-lo.

La noció de nega­ci­o­nisme científic és una expressió uti­lit­zada de manera cor­rent en els debats sobre la ciència. Per exem­ple, els que con­tes­ten l’impacte de la acti­vi­tat humana sobre l’escal­fa­ment climàtic són qua­li­fi­cats de nega­ci­o­nis­tes climàtics, i el nega­ci­o­nisme econòmic és el nega­ci­o­nisme científic apli­cat a l’eco­no­mia. L’estratègia del nega­ci­o­nisme té per objec­tiu desa­cre­di­tar la comu­ni­tat d’inves­ti­ga­dors que tre­ba­llen amb els estàndards de rigor unànime­ment accep­tats en el món acadèmic. Des­cansa sobre qua­tre pilars: Sem­brar el dubte i cri­ti­car el pen­sa­ment únic, que seria el d’aquesta comu­ni­tat; denun­ciar els interes­sos mer­can­tils o ideològics als quals supo­sa­da­ment esta­rien sot­me­sos els inves­ti­ga­dors; acu­sar la ciència perquè no ho explica tot; i pro­moure unes pseu­do­so­ci­e­tats acadèmiques alter­na­ti­ves per tal de con­tra­dir els resul­tats esta­blers per la comu­ni­tat científica sense pas­sar pel test de veri­fi­cació d’aquesta comu­ni­tat.

En eco­no­mia, com a tot arreu, els resul­tats sor­gits dels tre­balls dels inves­ti­ga­dors són publi­cats a les revis­tes científiques ober­tes a tot­hom després d’un procés de vali­dació per altres col·legues, és a dir, després d’haver sofert un con­trol sever pels experts en el domini. Així és el pro­ce­di­ment de la pro­ducció en tot domini científic, i així ho és el de l’eco­no­mia. Aquests conei­xe­ments xoquen sovint amb tota la força amb les cre­en­ces o els interes­sos de par­tits polítics, però també de sin­di­cats, de patro­nals, d’auto­ri­tats reli­gi­o­ses, de grups de pro­fes­si­o­nals, d’intel·lec­tu­als, d’acadèmics... i molts d’ells reac­ci­o­nen desen­vo­lu­pant una retòrica nega­ci­o­nista que pro­paga el dubte sobre el conei­xe­ment científic per inten­tar reem­plaçar-lo per fal­se­dats. Alguns eco­no­mis­tes pròxims a l’esquerra ano­me­nats crítics o anti­ca­pi­ta­lis­tes, són vec­tors pri­vi­le­gi­ats del nega­ci­o­nisme econòmic. Són abans que res mili­tants polítics, les cre­en­ces dels quals no con­cor­den amb el con­sens de la comu­ni­tat científica, per la qual cosa el desa­cre­di­ten.

El papa Fran­cesc evoca sovint la des­re­gu­lació dels mer­cats o l’espe­cu­lació finan­cera com les fonts de tots els mals del pla­neta i par­ti­cu­lar­ment de l’aug­ment de les desi­gual­tats. És una forma de nega­ci­o­nisme econòmic perquè el judici no té en compte la con­tri­bució del conei­xe­ment econòmic que pre­sen­ten uns resul­tats més mati­sats sobre aquests temes.

Els que prac­ti­quen el nega­ci­o­nisme econòmic, en par­ti­cu­lar els eco­no­mis­tes crítics, acu­sen els eco­no­mis­tes orto­do­xos -és a dir, la immensa majo­ria dels inves­ti­ga­dors del món- d’estar al ser­vei de la classe domi­nant, que sig­ni­fica que ells estan del cos­tat dels des­a­fa­vo­rits. Però això no és més que pura retòrica sense cap rea­li­tat. El conei­xe­ment esta­blert, sobre­tot quan és objecte de con­sens, s’imposa a tot­hom. Per estar del cos­tat dels des­a­fa­vo­rits cal en pri­mer lloc pri­vi­le­giar els enfo­ca­ments raci­o­nals i científics, i no ideològics.

Sobre aquest tema hi ha efec­ti­va­ment con­sens: la reducció del temps de tre­ball no crea ocu­pació.

Si el mer­cat de tre­ball és prou reac­tiu, la immi­gració no crea atur suple­men­tari. Afa­vo­reix l’ocu­pació dels resi­dents amb com­petències com­ple­mentàries a les dels immi­grants i per­ju­dica la dels resi­dents amb com­petències subs­tituïbles. L’efecte gene­ral sobre l’atur és sovint menys­pre­a­ble.

Res no indica que ens diri­gim a la fi del tre­ball i que caldrà repar­tir els llocs de tre­ball exis­tents. Al con­trari, l’ocu­pació al món no para d’aug­men­tar. Ara bé, les fei­nes patei­xen muta­ci­ons inces­sant­ment i de gran dimensió, que s’acom­pa­nyen de vas­tos movi­ments de mà d’obra d’un sec­tor a un altre.

Com a regla gene­ral, les puges d’impos­tos tenen un efecte nega­tiu sobre el crei­xe­ment. Tan­ma­teix, els impos­tos són neces­sa­ris per finançar les des­pe­ses públi­ques. Els estu­dis mos­tren que una pujada rao­na­ble de la fis­ca­li­tat sobre les ren­des molt altes és un mitjà d’aug­men­tar els ingres­sos, però si és massa ele­vada tin­dria un efecte invers inci­tant a l’opti­mit­zació fis­cal i, més greu, a l’evasió fis­cal.

Escol­tar més els científics autèntics en tots els domi­nis, inclosa l’eco­no­mia.

Doncs cri­dar més sovint els científics reco­ne­guts i dei­xar d’opo­sar en totes les matèries una per­sona d’esquerra a una per­sona de dre­tes, un libe­ral a un par­ti­dari de l’estat. Perquè d’aquesta manera abo­nen la idea que tot és opi­na­ble. El conei­xe­ment científic no és un ter­reny d’opinió. Hi ha molts fets pro­vats.