Productivitat, fita de tothom

Si la productivitat és una fórmula de rendiment: fer més amb menys, la PTF (la productivitat total dels factors) és aquella part de l’estratègia que parla de la nostra eficiència com a organització. Amb tota seguretat és el factor que més dificultat entranya en el camí de l’excel·lència empresarial. Perquè no consisteix a posar diners i comprar una millor màquina o un programari més modern, sinó a fer que tot funcioni compassat com un rellotge suís. I en això és molt important la capacitat, la motivació i l’actitud dels treballadors. Per això, en l’objectiu de com fer més productives les nostres empreses s’ha colat el debat dels increments salarials vinculats a millores de la productivitat. Com s’explica en el reportatge que obre el número d’abril, la patronal vol que els increments salarials no estiguin indexats a cap tant per cent sortit de la negociació col·lectiva, sinó que sigui variable d’acord amb la implicació dels treballadors en el projecte, i que si l’empresa millora, els salaris també ho puguin fer, però que si no és el cas, també puguin baixar. És la millora salarial convertida en palanca de motivació per alinear els objectius de l’empresa i dels treballadors. En últim extrem els empresaris el que busquen és compromís i flexibilitat, ja que la competència en el mercat és màxima. Un sistema retributiu d’aquest tipus ha de tensar al màxim la plantilla però també la direcció; una gestió pèssima no pot sobreviure massa temps perquè abans que el mercat serà internament l’organització la que passarà comptes.

Sindicats i, per què no dir-ho, la força de la inèrcia, fan que sigui l’evolució dels preus (IPC) la que acabi condicionant els increments salarials. Segurament l’evolució anirà en el sentit de fer compatibles els increments fixos i consolidables amb els variables i no consolidables. El fet que la sortida de la crisi no s’hagi traduït en la recuperació dels salaris no és segurament el millor dels contextos per aplicar un canvi de sistema retributiu.

En tot cas sembla clar que la rapidesa a què se succeeixen els canvis tecnològics i de models de negoci reclamen organitzacions més eficients i preparades, capaces de competir en els nous entorns. Forma part del canvi de model econòmic que Catalunya necessita.