Noves rutes per a l’estalvi de les famílies
L’estalvi financer de les famílies sembla prendre noves direccions i, tot i el predomini del dipòsit, guanya incidència el fons d’inversió i la borsa
sotragades molt fortes ha sofert l’economia familiar del 2008 ençà, amb l’estalvi de les llars transitant amb penes i treballs per la crisi, determinant una reducció significativa dels seu passiu i una evident afecció pels fons d’inversió i el joc a borsa, amb la qüestió de fons que aquí s’estalvia molt menys que a qualsevol estat europeu: la nostra taxa d’estalvi sobre la renda disponible se situa en un escadusser 6,1%, mentre que la mitjana europea és el doble, el 12,1%, i estats com Alemanya arriben al 17%.
En temps d’austeritat, mana el desendeutament, i, segons ha recollit un estudi d’Inverco, els passius financers han passat en aquest període de 960.360 milions d’euros a 776.000 milions. Però això no vol dir que a Catalunya i Espanya s’hagi corregit la tradicional baixa taxa d’estalvi sobre PIB, que és d’un escadusser 188% sobre PIB, molt allunyada del Regne Unit o Bèlgica, que depassen el 300%, i notablement per sota de la mitjana de la UE, que se situa en el 239%.
Com assenyala Rafael Sambola, professor de finances d’Eada, aquesta dada s’explica “per la qüestió del salari, amb unes rendes que es reben per aquesta via per sota d’Europa.” Al seu parer, a la proliferació de contractes precaris, cal sumar molta feina remunerada en diner negre, “cosa que fa difícil estalviar, perquè cal gastar-lo”. Segons dades de l’INE, les llars han vist com la seva renda no assolia guanys amb el pas de tots aquests anys: si el 2008 estava en 32.561 euros, el 2016 havia retrocedit un 3,75%, fins a 31.339 euros. En aquest retrocés de la renda de les famílies hi ha un factor decisiu com és la mala evolució dels salaris: segons Eurostat, la renda salarial a l’Estat espanyol s’ha reduït de 9.500 milions d’euros del 2008 ençà, la qual cosa suposa una caiguda de gairebé el 2%. Amb Grècia, és l’únic estat de la UE que encara no ha recuperat el nivell de renda salarial que tenia abans de la crisi.
Rafael Sambola també assenyala, com a una altra raó de fons per explicar la dificultat d’estalviar, que molta gent ha de dedicar recursos a la dependència, així que trobem “molts pensionistes que han de desestalviar per tenir cura del cònjuge, i això anirà a més.”
Per a Jesús Palau, professor de finances d’Esade, el tret característic de l’estalvi de les nostres famílies segueix sent el fet que “el 80% dels 5,5 bilions d’euros que representa l’estalvi de les famílies estigui en l’immobiliari, cosa que vol dir que gran part de l’estalvi està retingut en hipoteques”. Estem parlant d’un 540% sobre el PIB. Això és així “pel poc desenvolupament del sistema financer, que aquí no va tenir lloc fins al 1986”. Com explica, “als països anglosaxons té més pes el finançament via mercat de capitals que bancari, i aquí és dels llocs on hi ha més pes dels dipòsits, mentre arreu hom prefereix tenir altres actius financers”.
Però al llarg dels darrers deu anys s’ha palesat un canvi de tendència, i si els dipòsits han guanyat 62.095 milions d’euros del 2008 al 2017, les Institucions d’Inversió Col·lectiva (ICC) s’han més que doblat, dels 149.338 milions als 313.000 milions. Per al professor Palau, aquest increment “és degut a la baixada dels tipus d’interès, que ha fet que la gent amb diners anés a fons d’inversió. El que han cedit els dipòsits ha anat a les ICC”.
En la interpretació d’aquestes dades, Rafael Sambola hi vessa algun interrogant, a banda d’entendre que és clar que amb el poc que dona el banc per dipòsits i efectiu, ha d’haver-hi transvasament de capital cap als fons d’inversió: “Aquest creixement de les IIC, no deu ser pas per la revaloració dels valors al mercat borsari? I quina part de la població ha invertit en fons, potser només les rendes més altes?” Una possible explicació es pot trobar en el creixement espectacular de les IIC estrangeres i SICAV, que han passat dels 9.747 milions el 2007 als 94.837 milions el 2017. En tot cas, pel que fa als fons d’inversió, i tal com s’assenyala a l’estudi, Espanya, amb un 12,6% de quota d’aquest tipus d’actiu, depassa la mitjana de la UE (11,2%).
Revalorar.
De les dades recollides per Inverco també brilla amb llum pròpia l’auge de l’assegurança, que passa dels 171.621 milions el 2008 als 238.000 milions. “És un increment desorbitat que sens dubte es beneficia també per la pèrdua d’atractiu del dipòsit, però també perquè els que s’han hipotecat han hagut de contractar una assegurança de vida.”
L’actiu financer que segueix sense arrencar, dins de les diverses categories de l’estalvi familiar, és la dels fons de pensions, que durant el període consignat han tingut uns guanys de només 29.989 milions, tot passant de 90.011 milions a 120.000 milions, tot esdevenint l’actiu de menys aportació. És clar, per al professor Sambola, que “els fons de pensions tenen mala premsa, per la seva fiscalitat i escassa rendibilitat. Per això no han crescut tant com s’esperava, tot tenint en compte que seran necessaris en un futur per compensar les baixes pensions de jubilació”. Rafael Sambola troba especialment estranya la irrellevància que en el nostre entorn financer tenen els fons de pensions col·lectius: “caldria que rebessin deduccions interessants, si realment hom vol que creixin els plans de pensions.”
D’opinió semblant és Jesús Palau, per a qui “a banda de la poca tradició que tenen en el nostre entorn, tenen una rendibilitat que fa plorar. A més, això que no es puguin tocar, que no es puguin fer líquids quan convingui, no fa gràcia a la gent.”
Realment, el contrast és gran: a l’Estat espanyol només un 15,9% dels actius financers corresponen als fons de pensions i assegurances, mentre que a Europa la mitjana és del 40%, tot i que cal fer avinent l’heterogeneïtat que hi ha entre els estats diversos: hi ha estats, com els Països Baixos, en què aquest tipus d’actiu representa el 73,2% de l’estalvi de les famílies, però a França, en canvi, és el 27,5%.
Esforç notable en despalanquejament
Amb uns dipòsits que assoleixen el 2017 un volum de 851.000 milions, contra un passiu de 776.000 milions, es pot afirmar, com ho fa el professor Jesús Palau, que les famílies espanyoles “estan en una posició segura, tenen més del que deuen”. L’esforç de despalanquejament realitzat per les famílies espanyoles ha estat evident en deu anys: el 2008, uns passius financers de 960.360 milions suposaven un 60% de tot el volum d’actius (1.684.516 milions), mentre que el 2017, aquests 776.000 milions només suposen un 30% dels 2.116.000 milions en actius financers. Així doncs, “un terç és prou raonable”. En termes d’endeutament de les llars respecte de la renda bruta disponible, el 2017 estava gairebé a la ratlla del 100%, en un sender de convergència amb la mitjana europea (93%), a uns nivells com els de Portugal (104%) o Bèlgica (103%), i encara lluny d’estats amb nivells baixos de deute de les famílies, com Alemanya (83%) o Itàlia (61%). Fa deu anys, les famílies espanyoles s’acostaven a un 140% sobre la renda bruta disponible.