Sense cap mena de dubte. També s’ha d’afirmar del govern del PSOE. En l’aterratge de finals del 2010, la VP Salgado ens demanava un ajust de despeses del 20% (6.000 M€). Unes despeses que creixien molt per l’increment dels interessos (més endeutament i tipus d’interès més alts). A més, havien baixat dràsticament la bestreta del model de finançament i no ens pagaven el fons de competitivitat l’any que tocava. Era un impossible. Prou dur que era ajustar la despesa a la caiguda dels ingressos propis! Quan va aterrar el PP, ens va anunciar una nova gran retallada de la bestreta -1.500 milions-. Ens havia demanat suport per a la Llei d’Estabilitat i vam aconseguir introduir garanties sobre les trajectòries d’estabilitat del dèficit i el deute. Però quan va presentar-nos els nous objectius de dèficit, va saltar-se el que fixava la Llei d’Estabilitat. Un 0,7% del PIB en lloc d’un 2,5%. Bona part de la duresa de les retallades va ser filla de la duresa dels governs de l’Estat que volien forçar que l’ajust de despesa el fessin les autonomies.

El juliol del 2012, que va ser el pitjor moment de la crisi de l’euro, la Comissió Europea va permetre que Espanya ampliés per al 2013 el seu objectiu de dèficit de 3,0% del PIB a 4,5 %. El govern de l’Estat va decidir, en canvi, reduir l’objectiu de les CA de l’1,1%, que ja era molt restrictiu, al 0,7%. Nosaltres diem que va ser el trencament definitiu de la confiança.

És una de les diverses conseqüències desastroses de la crisi. Hem passat a un mercat financer amb menys banca de proximitat i amb menys competència bancària.

La desaparició de les caixes té diversos culpables. Un va ser la seva mala gestió amb poques excepcions -afortunadament una molt important-. Van fer males inversions i es van endeutar imprudentment per finançar-les. L’altra va ser el desig que hi havia entre molts ambients del capitalisme i les elits espanyoles per arrabassar el negoci bancari de les caixes i passar-lo als bancs. El tercer va ser la facilitat amb què Europa va comprar la idea que les caixes i les comunitats autonòmiques (CA) que a molts llocs les governaven directament -no a Catalunya!- eren les culpables de la crisi bancària i econòmica espanyola. Caixes i CA van esdevenir els dolents de la història i van rebre de valent. La solució de fusionar caixes amb problemes va fallar dues vegades, tant amb les fusions fredes com amb les fusions calentes. Finalment només han sobreviscut les caixes grans -convertides en bancs- que van saber allunyar-se de la mala inversió immobiliària. Alguna caixa petita que funcionava bé -com Caixa Manresa- va quedar arrossegada per Caixa Catalunya, perdent-ho tot pel camí, inclosos els seus directius blasmats per haver intentat aturar el desastre. El govern central, tanmateix, no va ser mai neutral i va trobar d’allò més natural protegir Caja Madrid/Bankia i deixar caure Caixa Catalunya/Catalunya Banc.

No hi ha dubte. Durant la crisi l’Estat ha passat a controlar tota la informació comptable i tresorera de la Generalitat en temps real. Penja, a més, l’amenaça del FLA amb tota la condicionalitat que l’acompanya. L’Estat voldrà normalitzar la intervenció i el govern català haurà de lluitar per eliminar-la.

Podria millorar la situació de les finances catalanes, però no res es podrà arreglar seriosament sense control de les bases fiscals -sense la clau de la caixa-. Recaptar directament els impostos que es paguen a Catalunya és el que necessiten les finances públiques catalanes per tirar endavant tal com correspon al nivell d’esforç fiscal català.

Mentre Catalunya formi part de l’Estat espanyol hi haurà dèficit fiscal. Podem lluitar perquè es redueixi, cosa que sempre serà molt difícil. El nostre somni ha estat -i crec que seguirà sent- negociar que el dèficit fiscal l’acceptem a canvi de guanyar sobirania política.