Sense cap mena de dubte. També s’ha d’afir­mar del govern del PSOE. En l’ater­ratge de finals del 2010, la VP Sal­gado ens dema­nava un ajust de des­pe­ses del 20% (6.000 M€). Unes des­pe­ses que crei­xien molt per l’incre­ment dels interes­sos (més endeu­ta­ment i tipus d’interès més alts). A més, havien bai­xat dràsti­ca­ment la bes­treta del model de finançament i no ens paga­ven el fons de com­pe­ti­ti­vi­tat l’any que tocava. Era un impos­si­ble. Prou dur que era ajus­tar la des­pesa a la cai­guda dels ingres­sos pro­pis! Quan va ater­rar el PP, ens va anun­ciar una nova gran reta­llada de la bes­treta -1.500 mili­ons-. Ens havia dema­nat suport per a la Llei d’Esta­bi­li­tat i vam acon­se­guir intro­duir garan­ties sobre les tra­jectòries d’esta­bi­li­tat del dèficit i el deute. Però quan va pre­sen­tar-nos els nous objec­tius de dèficit, va sal­tar-se el que fixava la Llei d’Esta­bi­li­tat. Un 0,7% del PIB en lloc d’un 2,5%. Bona part de la duresa de les reta­lla­des va ser filla de la duresa dels governs de l’Estat que volien forçar que l’ajust de des­pesa el fes­sin les auto­no­mies.

El juliol del 2012, que va ser el pit­jor moment de la crisi de l’euro, la Comissió Euro­pea va per­me­tre que Espa­nya ampliés per al 2013 el seu objec­tiu de dèficit de 3,0% del PIB a 4,5 %. El govern de l’Estat va deci­dir, en canvi, reduir l’objec­tiu de les CA de l’1,1%, que ja era molt res­tric­tiu, al 0,7%. Nosal­tres diem que va ser el tren­ca­ment defi­ni­tiu de la con­fiança.

És una de les diver­ses con­seqüències des­as­tro­ses de la crisi. Hem pas­sat a un mer­cat finan­cer amb menys banca de pro­xi­mi­tat i amb menys com­petència bancària.

La des­a­pa­rició de les cai­xes té diver­sos cul­pa­bles. Un va ser la seva mala gestió amb poques excep­ci­ons -afor­tu­na­da­ment una molt impor­tant-. Van fer males inver­si­ons i es van endeu­tar impru­dent­ment per finançar-les. L’altra va ser el desig que hi havia entre molts ambi­ents del capi­ta­lisme i les elits espa­nyo­les per arra­bas­sar el negoci ban­cari de les cai­xes i pas­sar-lo als bancs. El ter­cer va ser la faci­li­tat amb què Europa va com­prar la idea que les cai­xes i les comu­ni­tats autonòmiques (CA) que a molts llocs les gover­na­ven direc­ta­ment -no a Cata­lu­nya!- eren les cul­pa­bles de la crisi bancària i econòmica espa­nyola. Cai­xes i CA van esde­ve­nir els dolents de la història i van rebre de valent. La solució de fusi­o­nar cai­xes amb pro­ble­mes va fallar dues vega­des, tant amb les fusi­ons fre­des com amb les fusi­ons calen­tes. Final­ment només han sobre­vis­cut les cai­xes grans -con­ver­ti­des en bancs- que van saber allu­nyar-se de la mala inversió immo­biliària. Alguna caixa petita que fun­ci­o­nava bé -com Caixa Man­resa- va que­dar arros­se­gada per Caixa Cata­lu­nya, per­dent-ho tot pel camí, inclo­sos els seus direc­tius blas­mats per haver inten­tat atu­rar el des­as­tre. El govern cen­tral, tan­ma­teix, no va ser mai neu­tral i va tro­bar d’allò més natu­ral pro­te­gir Caja Madrid/Bankia i dei­xar caure Caixa Cata­lu­nya/Cata­lu­nya Banc.

No hi ha dubte. Durant la crisi l’Estat ha pas­sat a con­tro­lar tota la infor­mació comp­ta­ble i tre­so­rera de la Gene­ra­li­tat en temps real. Penja, a més, l’amenaça del FLA amb tota la con­di­ci­o­na­li­tat que l’acom­pa­nya. L’Estat voldrà nor­ma­lit­zar la inter­venció i el govern català haurà de llui­tar per eli­mi­nar-la.

Podria millo­rar la situ­ació de les finan­ces cata­la­nes, però no res es podrà arre­glar seri­o­sa­ment sense con­trol de les bases fis­cals -sense la clau de la caixa-. Recap­tar direc­ta­ment els impos­tos que es paguen a Cata­lu­nya és el que neces­si­ten les finan­ces públi­ques cata­la­nes per tirar enda­vant tal com cor­res­pon al nivell d’esforç fis­cal català.

Men­tre Cata­lu­nya formi part de l’Estat espa­nyol hi haurà dèficit fis­cal. Podem llui­tar perquè es redu­eixi, cosa que sem­pre serà molt difícil. El nos­tre somni ha estat -i crec que seguirà sent- nego­ciar que el dèficit fis­cal l’accep­tem a canvi de gua­nyar sobi­ra­nia política.