“M’interessava crear un paisatge de decepció”

Hi havia dues coses: les ganes de par­lar de la decepció i també volia fer una pel·lícula sobre un retro­ba­ment d’un grup d’amics. És un gènere que m’agrada perquè posa en evidència el pas del temps, desprèn una melan­co­lia que m’atrau, i un cop vaig tenir clar que m’interes­sava crear un pai­satge de decepció, el con­text del retro­ba­ment sem­blava per­fecte per començar a cons­truir.

En això hi va influir que vam deci­dir que tot pas­sa­ria durant un cap de set­mana i vam cons­truir una estruc­tura de temps real, tot i que hi ha unes el·lipsis. Ens anava bé per ten­sar més les coses, crear més claus­trofòbia, i posar una mena de dead­line [data límit] a la situ­ació. Però, al mateix temps, això ens va fer més difícil creure’ns un happy end. El vam escriure i fins i tot vam rodar una escena de recon­ci­li­ació, però és que no t’ho creus. Quan s’arriba a un cert punt, cal temps per cap­gi­rar la situ­ació, i la pel·lícula ja s’havia aca­bat. Tot i així, no crec que sigui el final de la seva amis­tat. Hi ha estruc­tu­res com la família i els grups d’amics amb una gran capa­ci­tat de super­vivència, i estic segura que hi haurà un mail per un ani­ver­sari o per Nadal i tor­na­ran a par­lar, segur.

Sí. Al final fan un viatge per motius que no tenen a veure amb el grup en si. Hi ha una moti­vació molt ego­ista per estar allà, i per mi el viatge era un estat d’excepció que els obli­gava a con­fron­tar-se amb ells matei­xos, cosa que no estan fent. Es tro­ben amb les seves pròpies frus­tra­ci­ons. Si es tro­ben a Bar­ce­lona, dos cops l’any, i és l’amic de Berlín que els ve a veure, és més fàcil acti­var els meca­nis­mes de tor­nar a fer el que feien, o par­lar del que par­la­ven, durant dues hores. Però amb la con­vivència de 48 hores, hi ha silen­cis, enfron­ta­ments, topa­des de caràcters...

Afor­tu­na­da­ment, tenim dife­rents cares, i en la pel·lícula vam inten­tar que es veies­sin totes les que té cada per­so­natge. I n’hi ha algu­nes que són molt des­a­gra­da­bles. Aquesta capa­ci­tat des de l’ego­isme de ser emo­ci­o­nal­ment infan­til et pot fer tenir reac­ci­ons mes­qui­nes amb els altres. Això hi és. Però té més a veure amb la inca­pa­ci­tat que amb ser mala per­sona.

Jo crec que el con­text de crisi ens ha fet sen­tir per­de­dors a molta gent, i no crec que sigui ni per les acti­tuds ni per la car­rera que estàvem por­tant. Per això vam incloure la seqüència del sopar, en què par­len de les seves car­re­res. Quan tens trenta i pocs anys, se suposa que fa temps que estàs tre­ba­llant i fas un salt enda­vant o cap amunt, cap al que enteníem que seria l’esta­bi­li­tat. Però això no ha pas­sat ni pas­sarà, i et pot fer sen­tir per­de­dor, però és el sis­tema que ha fallat, i ells estan en aquest punt d’haver d’assi­mi­lar-ho i res­si­tuar-se.

La pel·lícula intenta reflec­tir que és molt difícil ser honest amb un mateix, i de vega­des només poses el pilot automàtic i vas fent. Hi ha una mena d’inèrcia sobre el que se suposa que has de fer en cada fase de la teva vida. I en aquest cap de set­mana pot­ser alguns dels amics s’han de con­fron­tar amb el fet que no és el que volen.

Va ser una sor­presa total, pri­mer de tot per la reacció. Ens resul­tava interes­sant la pel·lícula, però ens pre­guntàvem a qui més li interes­sa­ria, i ens va sor­pren­dre com va reac­ci­o­nar el públic i la crítica de Màlaga. Els pre­mis han estat un regal.

Hi vaig anar per pri­mer cop el 1998 i recordo que em va sor­pren­dre molt, no sabia si m’havia agra­dat o no. Hi vaig anar a l’hivern i recordo també la sen­sació de deso­ri­en­tació, de no saber on estan les coses. Després hi he anat molt i per escriure el guió vaig dema­nar una beca i hi vaig estar vivint qua­tre mesos. La vam esco­llir perquè el per­so­natge de Comas (Miki Esparbé) va estu­diar Història de l’Art i, a l’època que va mar­xar, cap al 2001 o 2002, segur que hau­ria triat allà. I també perquè a Berlín hi pots por­tar una mena de vida als llimbs, fins fa sis anys, que ha començat a patir una gen­tri­fi­cació bru­tal, era un lloc molt asse­qui­ble econòmica­ment.