Cinema

Elena Trapé

directora de cinema

“M’interessava crear un paisatge de decepció”

Les pel·lícules de retrobaments de grups d’amics desprenen una melancolia que m’agrada

Amb Les distàncies, Elena Trapé (Bar­ce­lona, 1976) s’afe­geix a la llista de cine­as­tes cata­la­nes que estan tri­om­fant en els fes­ti­vals: Carla Simón, Laura Ferrés, Elena Martín, Merit­xell Colell... El seu pri­mer film de ficció que diri­geix la cine­asta ha gua­nyat els pre­mis a la millor pel·lícula, direc­tora i actriu (per a Ale­xan­dra Jiménez), i ahir es va pre­sen­tar al Bcn Film Fest. Pro­ta­go­nit­zada també per Miki Esparbé, Isak Férriz, Bruno Sevi­lla i Maria Ribera, Les distàncies relata la tro­bada de cinc amics a Berlín durant un cap de set­mana molt acci­den­tat des del punt de vista emo­ci­o­nal. La pel·lícula s’estre­narà als cine­mes a prin­ci­pis de setem­bre.

Què li va ins­pi­rar aquesta tro­bada de cinc amics a Berlín, un que hi viu (Miki Esparbé) i els altres que van a visi­tar-lo per sor­presa?
Hi havia dues coses: les ganes de par­lar de la decepció i també volia fer una pel·lícula sobre un retro­ba­ment d’un grup d’amics. És un gènere que m’agrada perquè posa en evidència el pas del temps, desprèn una melan­co­lia que m’atrau, i un cop vaig tenir clar que m’interes­sava crear un pai­satge de decepció, el con­text del retro­ba­ment sem­blava per­fecte per començar a cons­truir.
Els films sobre retro­ba­ments d’amics solen ser més ale­gres, però ‘Les distàncies’ és dura, amarga.
En això hi va influir que vam deci­dir que tot pas­sa­ria durant un cap de set­mana i vam cons­truir una estruc­tura de temps real, tot i que hi ha unes el·lipsis. Ens anava bé per ten­sar més les coses, crear més claus­trofòbia, i posar una mena de dead­line [data límit] a la situ­ació. Però, al mateix temps, això ens va fer més difícil creure’ns un happy end. El vam escriure i fins i tot vam rodar una escena de recon­ci­li­ació, però és que no t’ho creus. Quan s’arriba a un cert punt, cal temps per cap­gi­rar la situ­ació, i la pel·lícula ja s’havia aca­bat. Tot i així, no crec que sigui el final de la seva amis­tat. Hi ha estruc­tu­res com la família i els grups d’amics amb una gran capa­ci­tat de super­vivència, i estic segura que hi haurà un mail per un ani­ver­sari o per Nadal i tor­na­ran a par­lar, segur.
A part de les dis­cus­si­ons entre ells, són cinc per­so­nat­ges que viuen moments de crisi per­so­nal, no?
Sí. Al final fan un viatge per motius que no tenen a veure amb el grup en si. Hi ha una moti­vació molt ego­ista per estar allà, i per mi el viatge era un estat d’excepció que els obli­gava a con­fron­tar-se amb ells matei­xos, cosa que no estan fent. Es tro­ben amb les seves pròpies frus­tra­ci­ons. Si es tro­ben a Bar­ce­lona, dos cops l’any, i és l’amic de Berlín que els ve a veure, és més fàcil acti­var els meca­nis­mes de tor­nar a fer el que feien, o par­lar del que par­la­ven, durant dues hores. Però amb la con­vivència de 48 hores, hi ha silen­cis, enfron­ta­ments, topa­des de caràcters...
En la pel·lícula es diu que l’amor i l’amis­tat són mane­res dife­rents de conèixer una per­sona. Tenim dife­rents cares, fins a l’extrem de sem­blar per­so­nes dife­rents?
Afor­tu­na­da­ment, tenim dife­rents cares, i en la pel·lícula vam inten­tar que es veies­sin totes les que té cada per­so­natge. I n’hi ha algu­nes que són molt des­a­gra­da­bles. Aquesta capa­ci­tat des de l’ego­isme de ser emo­ci­o­nal­ment infan­til et pot fer tenir reac­ci­ons mes­qui­nes amb els altres. Això hi és. Però té més a veure amb la inca­pa­ci­tat que amb ser mala per­sona.
Pensa que són per­de­dors o només estan pas­sant una crisi pas­sat­gera?
Jo crec que el con­text de crisi ens ha fet sen­tir per­de­dors a molta gent, i no crec que sigui ni per les acti­tuds ni per la car­rera que estàvem por­tant. Per això vam incloure la seqüència del sopar, en què par­len de les seves car­re­res. Quan tens trenta i pocs anys, se suposa que fa temps que estàs tre­ba­llant i fas un salt enda­vant o cap amunt, cap al que enteníem que seria l’esta­bi­li­tat. Però això no ha pas­sat ni pas­sarà, i et pot fer sen­tir per­de­dor, però és el sis­tema que ha fallat, i ells estan en aquest punt d’haver d’assi­mi­lar-ho i res­si­tuar-se.
La crisi és labo­ral i econòmica, però també per­so­nal, no?
La pel·lícula intenta reflec­tir que és molt difícil ser honest amb un mateix, i de vega­des només poses el pilot automàtic i vas fent. Hi ha una mena d’inèrcia sobre el que se suposa que has de fer en cada fase de la teva vida. I en aquest cap de set­mana pot­ser alguns dels amics s’han de con­fron­tar amb el fet que no és el que volen.
S’espe­rava els pre­mis en el Fes­ti­val de Màlaga?
Va ser una sor­presa total, pri­mer de tot per la reacció. Ens resul­tava interes­sant la pel·lícula, però ens pre­guntàvem a qui més li interes­sa­ria, i ens va sor­pren­dre com va reac­ci­o­nar el públic i la crítica de Màlaga. Els pre­mis han estat un regal.
Per què escull Berlín per ambi­en­tar-la?
Hi vaig anar per pri­mer cop el 1998 i recordo que em va sor­pren­dre molt, no sabia si m’havia agra­dat o no. Hi vaig anar a l’hivern i recordo també la sen­sació de deso­ri­en­tació, de no saber on estan les coses. Després hi he anat molt i per escriure el guió vaig dema­nar una beca i hi vaig estar vivint qua­tre mesos. La vam esco­llir perquè el per­so­natge de Comas (Miki Esparbé) va estu­diar Història de l’Art i, a l’època que va mar­xar, cap al 2001 o 2002, segur que hau­ria triat allà. I també perquè a Berlín hi pots por­tar una mena de vida als llimbs, fins fa sis anys, que ha començat a patir una gen­tri­fi­cació bru­tal, era un lloc molt asse­qui­ble econòmica­ment.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.