“Els més llestos de classe són al «private equity»”

Per dues raons. La pri­mera és que el 2018 ens sem­bla que és un any en què la inversió en acci­ons patirà, de fet en el pri­mer tri­mes­tre de l’any han començat patint i hi ha grans dub­tes del que pas­sarà la resta de l’any. I la segona és que, després de la interacció amb els lec­tors, ens ha sem­blat que era rao­na­ble obrir el ven­tall d’opci­ons perquè no només de la car­tera d’acci­ons viu l’inver­sor. De les 30 idees, hi ha 15 acci­ons con­cre­tes i 15 idees que van des de posar els diners en un fons d’inversió, dipo­si­tar-los en una fin­tech que fa préstecs a pimes o apos­tar pel pri­vate equity.

El 2018 serà un moment de can­vis estruc­tu­rals i cíclics. D’una banda, els tipus d’interès han començat a pujar amb força i el dòlar ja no és la moneda que era. D’altra banda s’evi­den­cia el declivi de les grans patums del Nas­daq i penso que anti­cipa un canvi de cicle en tec­nològiques, és a dir, les futu­res Face­book i Goo­gle s’estan coent en aquests moments, i aques­tes cau­ran perquè no són tan revo­lu­ci­o­na­ries. És la fi del model del típic paio en texans modern i que té un ego com un camió. Per últim, al món on real­ment s’està crei­xent és a Ori­ent, allà s’està cre­ant classe mit­jana, aug­menta el con­sum i el PIB creix al 6-7%, per tant les bor­ses que hauríem de mirar són les d’allà.

No, el pri­mer que cal fer és enten­dre el que passa, només així podrem pren­dre bones deci­si­ons. Si som cons­ci­ents que hi ha tec­nològiques que van cares ja tenim molt gua­nyat. De la mateixa manera que si sabem que hi ha empre­ses rela­ci­o­na­des amb tec­no­lo­gies emer­gents com ara rea­li­tat aug­men­tada, el big data, la intel·ligència arti­fi­cial o la robòtica, que estan poc repre­sen­ta­des al Nas­daq i seran les que subs­ti­tui­ran les grans tec­nològiques que ara manen. Tam­poc no pro­poso que mirem totes aques­tes empre­ses peti­tes, això exi­geix una pro­fes­si­o­na­lit­zació i uns recur­sos que només estan en mans de les grans ges­to­res i pen­sem que això jus­ti­fica inver­tir en fons sobre robòtica. La borsa xinesa també mereix la nos­tra atenció, o la sueca, un país esta­ble, amb empre­ses líders i amb una moneda que es pot reva­lo­rar. També hi ha pau­tes tra­di­ci­o­nals que ens poden aju­dar, per exem­ple jo crec que és impor­tant saber si iden­ti­fi­car empre­ses sòlides, sobre­tot aque­lles que donen bons divi­dends. Recol­zar-se en aques­tes com­pa­nyies i apos­tar pel futur i el crei­xe­ment a través de fons, pen­sem que és l’estratègia gua­nya­dora.

És abso­lu­ta­ment cert. La incer­tesa ha cres­cut com a con­seqüència de la velo­ci­tat del canvi tec­nològic i social i tot està en qüestió. Les grans empre­ses sem­blen més fràgils que mai, es diguin Face­book o Volkswa­gen. Què implica en ter­mes d’inversió? Que en rea­li­tat ningú no sap res. La qüestió és infor­mar-te i diver­si­fi­car en sec­tors i també en ges­tors. El mis­satge és que si tens 30.000 euros, fes 30 inver­si­ons de mil euros millor que una dels 30.000 euros, perquè ningú no sap res.

Part de l’èxit que tenen ara els fons de pri­vate equity con­sis­teix a tro­bar empre­ses de dimensió petita i mit­jana però amb grans poten­ci­a­li­tats de crei­xe­ment. Si mirem els dar­rers anys jo ho sin­te­tit­za­ria dient: en aquests moments els nois més lles­tos de la classe no estan a les bor­ses, estan als fons de pri­vate equity, Els números u de les grans esco­les de negoci estan en aquest tipus de fons. A Espa­nya hi ha un seguit de fons de pri­vate equity que estan reco­llint la gent més bri­llant que no està en la banca. El pro­blema és que molts d’aquests fons no estan a l’abast del petit inver­sor.

Al lli­bre par­lem de les fin­tech immo­biliàries, que per­me­ten inver­tir en immo­bles d’una manera més sen­zi­lla, diver­si­fi­cant el risc, amb llin­dars d’entrada bai­xos: 3.000 euros o 5.000 euros. Nosal­tres pen­sem que és una moda­li­tat que ha de tenir en compte. Però el més impor­tant és no limi­tar-se. El pit­jor que pot fer un inver­sor pri­vat és limi­tar-se a fer dipòsits o a com­prar una o dues acci­ons i ja està, les típiques. Això és una acu­mu­lació de risc.

N’hi ha mol­tes més, efec­ti­va­ment, però cal fer una gran tasca pedagògica entre els que creen l’ins­tru­ment, les auto­ri­tats finan­ce­res i els que aju­dem en la presa de deci­si­ons. ¿De què ser­veix que hi hagi mol­tes opci­ons si no es conei­xen real­ment? El capi­ta­lisme popu­lar és que el ciu­tadà tin­gui més pos­si­bi­li­tats, no sola­ment d’anar al banc.

El pro­blema a Espa­nya és que la majo­ria dels estal­vis dels ciu­ta­dans estan en pisos. I després de cada bom­bo­lla hi ha molts inver­sors que en sur­ten escal­dats i no volen tor­nar a inver­tir en borsa. Quan les estadísti­ques demos­tren que la inversió en borsa és millor que cap altra en el llarg ter­mini

El ciu­tadà té por de ser esta­fat i va al lloc on l’esta­fen més, que és el banc. I el seu patri­moni està al pis. És un tema de cul­tura finan­cera que encara és molt fran­quista: les dues obses­si­ons dels ciu­ta­dans són la casa i el cotxe.

Però igual que la gent lle­geix el diari espor­tiu també pot seguir els mer­cats. Nosal­tres pen­sem que hi ha una nova gene­ració de per­so­nes que s’estan plan­te­jant: qui­nes són les meves alter­na­ti­ves? I nosal­tres els inten­tem pro­por­ci­o­nar res­pos­tes, els inten­tem ense­nyar que hi ha alter­na­ti­ves i que cal tre­ba­llar-les.

Apa­rent­ment, però és una dis­fressa. Del mig milió de tre­ba­lla­dors que tenia la banca només en que­den 130.000. Asses­so­rar? Això només es via­ble per a grans patri­mo­nis, per als petits inver­sors només poden indus­tri­a­lit­zar el ser­vei, perquè d’una altra manera no sor­ti­rien els números i en rea­li­tat estan venen pro­duc­tes. El petit inver­sor ha de sor­tir d’això i ha de fer-se el mateix aquesta feina.