Opinió

La darrera fractura llatinoamericana

Des de 1951 els països lla­ti­no­a­me­ri­cans han anat assa­jant de crear uni­ons dua­ne­res i zones de lliure comerç per tal de superar l’estre­tor dels seus res­pec­tius mer­cats naci­o­nals, que en el pas­sat s’havia agreu­jat per les polítiques pro­tec­ci­o­nis­tes de subs­ti­tució d’impor­ta­ci­ons que havien seguit.

Del que podríem qua­li­fi­car com a pri­mera etapa de les inte­gra­ci­ons econòmiques lla­ti­no­a­me­ri­ca­nes cal recor­dar que al 1951 va néixer la coo­pe­ració cen­tre­a­me­ri­cana, el 1960 va veure el nai­xe­ment de l’Asso­ci­ació Lla­ti­no­a­me­ri­cana de Lliure Comerç (ALALC), després trans­for­mada en ALADI. Al 1969 es va crear el Grupo Andino. Al 1975 va néixer el Sis­tema Económico Lati­no­a­me­ri­cano (SELA). Al 1994 es va crear el Mer­co­sur i al 2004, l’Ali­anza Boli­va­ri­ana para los Pue­blos de Nues­tra América del Sur (ALBA). Els estats anglòfons del Carib van crear CARIFTA (1965) trans­for­mada després en CARI­COM (1975).

Després de la crisi del deute de 1982, la cai­guda del Mur de Berlín al 1989 i la cre­ació de l’Orga­nit­zació Mun­dial del Comerç al 1995 s’han creat orga­nis­mes lla­ti­no­a­me­ri­cans amb con­cep­tes més amplis que el mer des­ar­ma­ment dels aran­zels dua­ners.

La majo­ria dels estats lla­ti­no­a­me­ri­cans van apos­tar pel regi­o­na­lisme obert seguint les polítiques libe­rals pre­co­nit­za­des pel Con­sens de Was­hing­ton i el Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal amb les excep­ci­ons cone­gu­des de països segui­dors de la ide­o­lo­gia cas­trista i cha­vista però, sobre­tot, amb idees de coo­pe­ració política, la qual cosa reque­ria una certa simi­li­tud ideològica dels països impli­cats.

Els exem­ples més repre­sen­ta­tius de cre­ació d’orga­nis­mes regi­o­nals d’aquesta etapa són l’Aliança del Pacífic (2011) amb Mèxic, Xile, Colòmbia i Perú; la Comu­ni­tat Sud-ame­ri­cana de Naci­ons (Una­sur) (2004) amb dotze estats mem­bres, i les Cime­res Amèrica Lla­tina-Caribs (CELAC) (2011) amb 33 països, dei­xant a fora Estats Units i Canadà que sí par­ti­ci­pen a les cime­res de les Amèriques, l’última de les quals (la VIII) s’ha cele­brat a l’abril de 2018 a Lima amb par­ti­ci­pació del vice­pre­si­dent dels Estats Units i sense invi­tar la Veneçuela de Maduro però amb presència del minis­tre d’Exte­ri­ors cubà en repre­sen­tació del nou pre­si­dent, Miguel Díaz Canel, i els pre­si­dent Mora­les, de Bolívia, i Ortega, de Nica­ra­gua, que van defen­sar a la cimera la causa cas­trista i la causa boli­va­ri­ana.

A Amèrica Lla­tina exis­tei­xen amb tot això una plu­ra­li­tat d’orga­nis­mes regi­o­nals amb per­ti­nença com a mem­bres dupli­cada i fins i tot tri­pli­cada, amb agen­des poc coor­di­na­des i amb mol­tes diferències de cri­teri per ges­ti­o­nar les polítiques econòmiques i comer­ci­als.

Es trenca UNA­SUR.

Aquests dies s’ha produït la frac­tura del pot­ser més ambiciós pro­jecte inte­gra­dor que s’havia posat en marxa: la Unió de les Naci­ons Sud-ame­ri­ca­nes (Una­sur), que s’havia creat a la reunió de Cuzco de desem­bre de 2004 amb par­ti­ci­pació dels 12 països més impor­tants de l’Amèrica del Sud, amb una població total de 420 mili­ons d’habi­tants i amb seu del secre­ta­riat en un preciós edi­fici de l’arqui­tecte Guaya­sa­min a Quito, al cos­tat de l’emblemàtic monu­ment la Mei­tat del Món.

Doncs bé, enmig de for­tes des­a­vi­nen­ces els sis prin­ci­pals estats mem­bres (Argen­tina, Bra­sil, Colòmbia, Perú i Xile) han deci­dit dei­xar de par­ti­ci­par a Una­sur, amb la qual cosa s’hi han que­dat només sis països amb governs més o menys d’esquer­res (Bolívia, Equa­dor, Guyana, Suri­nam, Uru­guai i Veneçuela). A més els cinc grups de tre­ball d’Una­sur esta­ven pre­si­dits pels països grans que se’n van: Perú (Edu­cació) Colòmbia (Infra­es­truc­tu­res), Argen­tina (Finançament) i Xile (Polítiques soci­als). Només Veneçuela figu­rava en la nòmina per ocu­par-se de la inte­gració energètica, però es evi­dent que la situ­ació de Veneçuela no està per tirar coets després que Cara­cas fos expul­sada del Mer­co­sur al 2017, orga­nisme al qual s’havia incor­po­rat tar­da­na­ment al 2012 després de vèncer l’opo­sició de Para­guai.

Amb això i la rea­li­tat d’una Cuba que mal­grat el res­ta­bli­ment de rela­ci­ons amb Estats Units no evo­lu­ci­ona cap a l’eco­no­mia de mer­cat, queda molt clar que és impos­si­ble que països tan dife­rents com la Veneçuela de Maduro, la Nica­ra­gua d’Ortega, la Bolívia de Mora­les o la Cuba de Díaz Canel s’enten­guin amb l’Argen­tina de Macri,el Xile de Piñera, el Bra­sil de Temer o fins i tot l’Uru­guai de Tabaré Vázquez o la Colòmbia de San­tos.

Els grans països lla­ti­no­a­me­ri­cans pen­sen, avui, que és més impor­tant rela­ci­o­nar-se amb les grans eco­no­mies exte­ri­ors a la regió com són Estats Units, la Unió Euro­pea o la Xina, que no pas fer diàleg econòmic i polític amb els seus ines­ta­bles veïns.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.