La darrera fractura llatinoamericana
Des de 1951 els països llatinoamericans han anat assajant de crear unions duaneres i zones de lliure comerç per tal de superar l’estretor dels seus respectius mercats nacionals, que en el passat s’havia agreujat per les polítiques proteccionistes de substitució d’importacions que havien seguit.
Del que podríem qualificar com a primera etapa de les integracions econòmiques llatinoamericanes cal recordar que al 1951 va néixer la cooperació centreamericana, el 1960 va veure el naixement de l’Associació Llatinoamericana de Lliure Comerç (ALALC), després transformada en ALADI. Al 1969 es va crear el Grupo Andino. Al 1975 va néixer el Sistema Económico Latinoamericano (SELA). Al 1994 es va crear el Mercosur i al 2004, l’Alianza Bolivariana para los Pueblos de Nuestra América del Sur (ALBA). Els estats anglòfons del Carib van crear CARIFTA (1965) transformada després en CARICOM (1975).
Després de la crisi del deute de 1982, la caiguda del Mur de Berlín al 1989 i la creació de l’Organització Mundial del Comerç al 1995 s’han creat organismes llatinoamericans amb conceptes més amplis que el mer desarmament dels aranzels duaners.
La majoria dels estats llatinoamericans van apostar pel regionalisme obert seguint les polítiques liberals preconitzades pel Consens de Washington i el Fons Monetari Internacional amb les excepcions conegudes de països seguidors de la ideologia castrista i chavista però, sobretot, amb idees de cooperació política, la qual cosa requeria una certa similitud ideològica dels països implicats.
Els exemples més representatius de creació d’organismes regionals d’aquesta etapa són l’Aliança del Pacífic (2011) amb Mèxic, Xile, Colòmbia i Perú; la Comunitat Sud-americana de Nacions (Unasur) (2004) amb dotze estats membres, i les Cimeres Amèrica Llatina-Caribs (CELAC) (2011) amb 33 països, deixant a fora Estats Units i Canadà que sí participen a les cimeres de les Amèriques, l’última de les quals (la VIII) s’ha celebrat a l’abril de 2018 a Lima amb participació del vicepresident dels Estats Units i sense invitar la Veneçuela de Maduro però amb presència del ministre d’Exteriors cubà en representació del nou president, Miguel Díaz Canel, i els president Morales, de Bolívia, i Ortega, de Nicaragua, que van defensar a la cimera la causa castrista i la causa bolivariana.
A Amèrica Llatina existeixen amb tot això una pluralitat d’organismes regionals amb pertinença com a membres duplicada i fins i tot triplicada, amb agendes poc coordinades i amb moltes diferències de criteri per gestionar les polítiques econòmiques i comercials.
Es trenca UNASUR.
Doncs bé, enmig de fortes desavinences els sis principals estats membres (Argentina, Brasil, Colòmbia, Perú i Xile) han decidit deixar de participar a Unasur, amb la qual cosa s’hi han quedat només sis països amb governs més o menys d’esquerres (Bolívia, Equador, Guyana, Surinam, Uruguai i Veneçuela). A més els cinc grups de treball d’Unasur estaven presidits pels països grans que se’n van: Perú (Educació) Colòmbia (Infraestructures), Argentina (Finançament) i Xile (Polítiques socials). Només Veneçuela figurava en la nòmina per ocupar-se de la integració energètica, però es evident que la situació de Veneçuela no està per tirar coets després que Caracas fos expulsada del Mercosur al 2017, organisme al qual s’havia incorporat tardanament al 2012 després de vèncer l’oposició de Paraguai.
Amb això i la realitat d’una Cuba que malgrat el restabliment de relacions amb Estats Units no evoluciona cap a l’economia de mercat, queda molt clar que és impossible que països tan diferents com la Veneçuela de Maduro, la Nicaragua d’Ortega, la Bolívia de Morales o la Cuba de Díaz Canel s’entenguin amb l’Argentina de Macri,el Xile de Piñera, el Brasil de Temer o fins i tot l’Uruguai de Tabaré Vázquez o la Colòmbia de Santos.
Els grans països llatinoamericans pensen, avui, que és més important relacionar-se amb les grans economies exteriors a la regió com són Estats Units, la Unió Europea o la Xina, que no pas fer diàleg econòmic i polític amb els seus inestables veïns.
