Bé per L’Econòmic d’abril, que va dedi­car un monogràfic molt com­plet a la pro­duc­ti­vi­tat. Als països lla­tins, en par­lem molt poc, massa poc. Sem­bla que par­lar de pro­duc­ti­vi­tat sigui pecat. Com si no fos cosa nos­tra. Com si fos un residu, un resul­tat secun­dari al qual cal pres­tar una atenció rela­tiva. Hi ha la tendència crei­xent, i equi­vo­cada al meu enten­dre, que és més impor­tant pres­tar atenció a la desi­gual­tat, la pobresa o la sos­te­ni­bi­li­tat. Sem­bla més fas­hion pres­tar atenció a com es dis­tri­bu­eix el valor o la renda, que no pas a com es genera aquest valor o aquesta renda. Només cal donar un cop d’ull i com­pa­rar la importància de les polítiques públi­ques (o els pro­gra­mes econòmics dels par­tits) d’assig­nació (crei­xe­ment) i de dis­tri­bució de recur­sos. Les sego­nes gua­nyen per gole­jada. Però sense pro­duc­ti­vi­tat no hi ha gene­ració de valor. I sense valor gene­rat, no sé què es pot dis­tri­buir. Així doncs, fem més cas a la pro­duc­ti­vi­tat. Sense dubte, l’eco­no­mia i la soci­e­tat cata­la­nes ens ho agrai­ran.

Pri­mer. La pro­duc­ti­vi­tat, l’out­put per tre­ba­lla­dor o per hora tre­ba­llada, és un indi­ca­dor clau perquè ens informa sobre el poten­cial de crei­xe­ment d’una eco­no­mia o d’una empresa. Hi ha dues fonts bàsiques de pro­duc­ti­vi­tat. La dotació (inten­si­fi­cació) de capi­tals, espe­ci­al­ment el capi­tal físic, humà, tec­nològic, orga­nit­za­tiu, inno­va­dor, empre­ne­dor i social, i l’eficiència (pro­duc­ti­vi­tat total dels fac­tors) amb què es com­bi­nen aquests capi­tals. Per la inves­ti­gació sabem que els models de crei­xe­ment econòmic o les for­mes de negoci que només es basen en l’acu­mu­lació de fac­tors, allò que habi­tu­al­ment es diu models de crei­xe­ment, no fun­ci­o­nen en el llarg ter­mini. Cal que l’eco­no­mia i les empre­ses es pre­o­cu­pin per l’eficiència en la com­bi­nació de fac­tors, per desen­vo­lu­par models inten­sius de crei­xe­ment, per la pro­duc­ti­vi­tat total dels fac­tors. Com més efi­ci­ent és una eco­no­mia o una empresa, més pro­ba­bi­li­tat té d’avançar en el llarg ter­mini. Veient, però, el gran nom­bre de capi­tals que tenim a dis­po­sició avui enn dia, sem­bla més per­ti­nent par­lar de pro­duc­ti­vi­tats en plu­ral que de pro­duc­ti­vi­tat en sin­gu­lar.

Segon. Pro­duc­ti­vi­tats i tec­no­lo­gia. Les ona­des tec­nològiques són l’antídot ideal als ren­di­ments decrei­xents que genera la sim­ple acu­mu­lació de fac­tors. Els cicles econòmics de llarga durada, les ona­des llar­gues de pro­duc­ti­vi­tat, es vin­cu­len clara­ment amb les dota­ci­ons de tec­no­lo­gia ins­tal·lades a l’eco­no­mia. Però el conei­xe­ment, la tec­no­lo­gia o la inno­vació solen ser caprit­xo­sos i tri­guen temps a mani­fes­tar-se en forma de millo­res d’eficiència. O ho fan de manera indi­recta, en com­bi­nació amb altres capi­tals, espe­ci­al­ment el capi­tal humà i el capi­tal orga­nit­za­tiu. A l’actu­a­li­tat vivim un moment d’aquests. Els efec­tes posi­tius sobre la pro­duc­ti­vi­tat total dels fac­tors de la pri­mera onada tec­nològica digi­tal, la de les TIC i d’inter­net, sem­bla que s’estan esgo­tant. En canvi, els efec­tes de la segona onada tec­nològica digi­tal, la dels robots, la intel·ligència arti­fi­cial, l’apre­nen­tatge de les màqui­nes, la com­pu­tació al núvol, les grans dades, inter­net de les coses, la impressió 3D o les pla­ta­for­mes col·labo­ra­ti­ves, encara no s’han mani­fes­tat. Ja fa uns anys que la pro­duc­ti­vi­tat total dels fac­tors agre­gada cau a la majo­ria d’eco­no­mies del món. I ja hi tor­nem a ser. No havíem que­dat que la tec­no­lo­gia impul­sava l’eficiència i, a través d’això, la reno­vació dels mer­cats i les ren­des del tre­ball? Ja tenim nova frase a la Solow: els robots són per­tot arreu, menys a la mètrica de la pro­duc­ti­vi­tat.