Al confús pentagrama de la política econòmica de l’administració Trump sobresurten les notes altisonants de la ruptura del multilateralisme comercial. La peça és molt estrident i incomoda per la dissonància entre els objectius declarats i els instruments esmerçats en la composició.

L’argumentació principal d’aquest neoproteccionisme a la carta és reduir els dèficits bilaterals amb els principals socis comercials. Un nacionalisme econòmic ranci que podria intimidar l’escenari de tendra reactivació econòmica. Potser l’amenaça proteccionista acabi sent merament una estratègia per assolir millors condicions exportadores o induir reduccions en la producció dels competidors, però menysté la vàlua d’un entorn predictible que facilita els intercanvis i la inversió internacionals.

Les mesures proteccionistes comporten pèrdues de benestar als consumidors de les economies afectades. Encariment de preus i menors possibilitats de consum són alguns dels seus estralls. Tampoc no milloren el mercat laboral, perquè la pèrdua d’ocupació industrial és més conseqüència de l’automatització digital de tasques rutinàries que no pas resultat de la competència exterior. Els augments potencials d’ocupació en les indústries directament protegides no compensarien les pèrdues de feina en altres activitats, dependents d’importacions encarides i perjudicades pel descens de demanda. Si l’escalada de represàlies comercials s’amplia a més productes, l’impacte seria encara més desfavorable.

Els promotors de l’augment aranzelari semblen no comprendre bé els mecanismes de transmissió internacional. D’una banda, les empreses dels Estats Units es beneficien més de la producció a l’estranger del que les dades comercials mostren. Les rendes de la inversió directa exterior aporten anualment al país el 7-8% del capital invertit. De l’altra, la protecció artificial als productors interiors perjudica la seva competitivitat internacional perquè la participació dels Estats Units a les cadenes globals de valor s’explica majoritàriament per la presència productes intermedis a les exportacions dels socis comercials. Xina i els associats al NAFTA són els principals mercats exteriors i alhora també els proveïdors primordials de recursos per a les exportacions americanes. És un nexe estret que creix amb el temps.

La meitat del valor contingut en les exportacions xineses als Estats Units no prové del país asiàtic. En aquest context, és contraproduent encarir els intercanvis comercials entre els integrants de les cadenes de producció de metalls, maquinària o material de transport. Només acabaria induint efectes de desviació de comerç en favor de països tercers. Potser ho entendrem tot millor si atenem als enutjosos requeriments de transferència tecnològica que acompanyen els acords de joint venture per operar a la Xina. Poc tenen a veure amb el dèficit exterior nord-americà, ja que serveixen per produir i vendre en el mercat xinès. Tal vegada descobrim que l’amenaça de les restriccions comercials esdevé moneda de bescanvi del contingut d’aquestes aliances. L’agenda China 2025 atemoreix Washington.