Opinió

Riquesa, pobresa i desigualtat

En els anys cinquanta, seixanta i setanta, en el punt més dur de la guerra freda, era necessari produir i que aquesta producció fos consumida per tornar a produir i repetir el procés, procés que havia de ser implementat per poblacions satisfetes i amb expectatives positives de futur, en una atmosfera en què la tecnologia s’havia orientat a fabricar més –quantitat–, però no a ser més eficient –productivitat–. Per això, la desigualtat era llavors reduïda, no per altres raons, per això i només per això. Però tot això va començara canviar, i fins avui. Es pot envernissar tot el que s’ha dit amb tints ideològics, filosòfics i culturals, però l’essència és molt simple: cada vegada es precisa més capital i cada vegada es necessita menys feina, i no per produir quantitats creixents de tot, sinó per produir les quantitats que siguin necessàries

És un tema de moda: la desi­gual­tat. Pre­gunta: per què està de moda? Una res­posta: perquè és crei­xent. Una altra res­posta: perquè no s’apre­cia que a mitjà ter­mini hagi de dis­mi­nuir. Una altra més: perquè pot gene­rar inse­gu­re­tat social, la qual cosa pot ser perillós. I encara una més: perquè no té solució.

La desi­gual­tat està aug­men­tant des de mit­jan dels anys setanta, quan els estats van començar a dis­mi­nuir la des­pesa social a fi de reduir dèficits públics i les com­pa­nyies van començar a posar remei a la inflació que va des­en­ca­de­nar la crisi del petroli a còpia de reta­llar cos­tos ope­ra­tius; i va començar a ser mani­fes­ta­ment crei­xent des que les polítiques del model d’oferta es van gene­ra­lit­zar després dels tri­omfs elec­to­rals de Ronald Rea­gan i Mar­ga­ret Thatc­her a prin­cipi dels vui­tanta. En uns llocs –els EUA i el Regne Unit– més que en uns altres; però la tendència ja hi era: impa­ra­ble. D’acord, però, per què va començar a aug­men­tar la desi­gual­tat?

D’una banda perquè la neces­si­tat de fac­tor tre­ball per uni­tat de PIB gene­rada va anar dis­mi­nuint a causa de cons­tants millo­res orga­nit­za­ti­ves i tec­nològiques introduïdes en les uni­tats pro­duc­ti­ves; d’una altra, perquè el capi­tal va adqui­rir força davant governs i ins­ti­tu­ci­ons i va forçar bai­xa­des d’impos­tos, la qual cosa va reduir els ingres­sos públics que finançaven una des­pesa pública que miti­gava les diferències soci­als; també, perquè el poder sin­di­cal es va començar a reduir en paral·lel a la dis­mi­nució de la neces­si­tat de fac­tor tre­ball; i encara una altra raó més, perquè es va fer asso­ci­ant ‘des­pesa pública’ amb ‘falta d’esforç per­so­nal’, i aquesta asso­ci­ació es va accep­tar: ‘la des­pesa pública era de dèbils i cre­ava vagues’.

La desi­gual­tat va ser crei­xent, però no només perquè els ingres­sos dels ‘rics’ es dis­pa­ra­ven, sinó perquè a la part de baix es va anar for­mant una massa amb uns ingres­sos pro­por­ci­o­nal­ment menors, força desa­tesa pel model de pro­tecció social, sub­o­cu­pada i amb una pos­si­bi­li­tat de mobi­li­tat social en declivi. I, molt impor­tant, perquè aquesta ‘gent de baix’ cada vegada es va sen­tir més espan­tada i, per tant, amb una decrei­xent capa­ci­tat de pro­testa a mesura que la demanda de tre­ball va anar sent menor que l’oferta.

En els anys noranta, es va esfu­mar l’última bar­rera que encara fre­nava el dese­qui­li­bri social: la des­a­pa­rició de la ‘por roja’, que supo­sava un plus per man­te­nir tran­quils els sin­di­cats, va dei­xar d’exis­tir, la qual cosa va acce­le­rar les diferències soci­als en ser liqui­dats suports i aju­des soci­als, liqui­da­ci­ons que van ser venu­des com a nete­ges que aug­men­ta­ven els ren­di­ments del capi­ta­lisme popu­lar.

Des de prin­cipi dels anys vui­tanta, els sala­ris reals han pujat molt poc: gai­rebé gens als EUA; el 0,7% a Espa­nya entre el 1997 i el 2007, alhora que la des­pesa social per capita en ter­mes reals s’ha anat reta­llant. I no: gai­rebé no hi va haver pro­tes­tes, pel que hem esmen­tat abans i perquè a tot­hom que sabia sig­nar se li va donar accés al crèdit, la qual cosa va enge­gar l’orgia cre­ditícia dels 2000.

Qua­ranta anys de desi­gual­tat.

El resum de tot el que hem dit és que la desi­gual­tat no és, repe­teixo, no és res que comencés amb la crisi, sinó que és alguna cosa que es va començar a mani­fes­tar fa qua­ranta anys. La crisi va acce­le­rar un procés que venia de lluny, el va acce­le­rar molt, és cert, però va acce­le­rar un procés que no era nou, i l’exem­ple més sig­ni­fi­ca­tiu són els EUA. El 1913, l’1% de la població més rica dels EUA posseïa el 24% de la riquesa. Aquest per­cen­tatge es va anar reduint gràcies a diver­sos pro­gra­mes imple­men­tats en els anys trenta, qua­ranta i sei­xanta, de manera que aquest 1% més ric de la població con­tro­lava el 7,4% de la riquesa el 1974. Però avui aquest 1% de la població dels EUA és pro­pi­e­tari del 25% de la riquesa. I aquesta con­cen­tració va a més.

Els rics, tant per­so­nes físiques com a jurídiques, cada vegada seran més rics per dos motius fona­men­tals: 1) perquè el capi­tal en qual­se­vol de les seves for­mes serà neces­sari i impres­cin­di­ble de manera crei­xent per gene­rar valor, i 2) perquè el fac­tor tre­ball cada vegada ho serà menys. A aquests dos motius de base afe­giu-ne dos més de com­ple­men­ta­ris: 3) perquè l’oferta de tre­ball és crei­xent a causa del crei­xe­ment demogràfic i la demanda de tre­ball decrei­xent a causa de l’auto­ma­tit­zació i de la reor­ga­nit­zació més efi­ci­ent de pro­ces­sos pro­duc­tius, i 4) perquè ja no fa falta asse­gu­rar un nivell de renda deter­mi­nat a fi que es con­su­meixi l’oferta gene­rada, ja que els preus dels béns essen­ci­als poden dis­mi­nuir i adap­tar-se a una renda bàsica gràcies a la crei­xent pro­duc­ti­vi­tat faci­li­tada per la tec­no­lo­gia. Si a això s’hi sumen uns estats min­vants i un crei­xent poder de les grans cor­po­ra­ci­ons, el resul­tat és la con­cen­tració de renda-riquesa-PIB en un reduït nom­bre de mans. La rea­li­tat mos­trada en el film Ely­sium (Neill Blomkamp, 2013) no és més que l’extra­po­lació rea­lit­zada per la soci­o­lo­gia-ficció d’aquesta rea­li­tat.

Com s’arre­gla això? No es pot arre­glar. En els anys cin­quanta, sei­xanta i setanta, en el punt més dur de la guerra freda, era neces­sari pro­duir i que aquesta pro­ducció fos con­su­mida per tor­nar a pro­duir i repe­tir el procés, procés que havia de ser imple­men­tat per pobla­ci­ons satis­fe­tes i amb expec­ta­ti­ves posi­ti­ves de futur, en una atmos­fera en què la tec­no­lo­gia s’havia ori­en­tat a fabri­car més –quan­ti­tat–, però no a ser més efi­ci­ent –pro­duc­ti­vi­tat–. Per això, la desi­gual­tat era lla­vors reduïda, no per altres raons, per això i només per això. Però tot això va començar a dei­xar de ser així en els anys vui­tanta, i fins avui.

Es pot enver­nis­sar tot el que hem dit amb tints ideològics, filosòfics i cul­tu­rals, però l’essència és molt sim­ple: cada vegada es pre­cisa més capi­tal i cada vegada es neces­sita menys feina, i no per pro­duir quan­ti­tats crei­xents de tot, sinó per pro­duir les quan­ti­tats que siguin necessàries, quan facin falta, i en aquells llocs que siguin con­ve­ni­ents, i no béns amb aca­bats ano­dins i repe­ti­tius, sinó amb aspec­tes per­so­na­lit­zats i amb talles a mida.

Sí, es podria pen­sar que una cons­ci­en­ci­ació pla­netària d’opri­mits que dugués a terme una revo­lució mun­dial podria rever­tir aquest procés, però això no és pos­si­ble. Perquè, a diferència del segle XIX, quan per gene­rar més PIB feia falta més fac­tor tre­ball, ara suc­ce­eix el con­trari; i perquè, a diferència del pas­sat, els mit­jans de segu­re­tat del poder ins­ti­tu­ci­o­nal són omnímodes. És a dir, perquè les revo­lu­ci­ons ja no estan de moda.

Lla­vors… què? Doncs ins­tau­rar una renda bàsica que per­meti una existència més o menys decent a un 40% de la població que serà poc o gens necessària i fomen­tar el ter­cer sec­tor a fi de subs­ti­tuir en part, només en part, la pro­tecció que uns estats en declivi polític i finan­cer no podran brin­dar. Penso que poc més. Ah! I no escol­tar recep­tes màgiques dels que vegin un canvi de cicle molt a prop, ni pro­me­ses d’uns polítics el rol dels quals va en declivi a causa que també ells, penso, seran menys i menys neces­sa­ris

Recor­deu que al llarg de la història el que ano­me­nem desi­gual­tat ha estat la norma. Encara més, fins a finals del segle XIX aquest con­cepte no tenia sig­ni­fi­cat i no va ser fins a la dècada de 1910 que es va començar a apro­xi­mar al seu sen­tit actual. Els anys que van transcórrer entre el 1950 i el 1980 van ser excep­ci­o­nals a la major part del pla­neta; exem­ples, mil: en aque­lla època, Kenya estava con­si­de­rada país de futur, i com aquest els que vul­gueu, ja que la pros­pe­ri­tat gene­ra­lit­zada es con­si­de­rava un asso­li­ment a l’abast de la mà. Tot això va pas­sar, i ara es torna a una nor­ma­li­tat que el pre­si­dent d’un gran banc va qua­li­fi­car de nova, però que és la de sem­pre, i per mol­tes vol­tes que es facin a índexs i a números, la rea­li­tat no can­viarà.

En qual­se­vol cas jo sem­pre he defen­sat que més que la desi­gual­tat en si el que importa és el que tenen ‘els de baix’. M’explico. Si en un col·lec­tiu la renda anual de la per­sona que més gua­nya és de 5 mili­ons d’euros i la de la que menys gua­nya és de 5.000 la diferència és d’1 a 1.000, i és clar que amb 5.000 euros s’està sumit en la pobresa més abso­luta. Però si en un altre col·lec­tiu la renda anual de la per­sona que la té més baixa és de 50.000 euros i la que la té més ele­vada de 50 mili­ons, la diferència con­ti­nua sent d’1 a 1.000, però ningú dirà que 50.000 euros és una renda baixa. És a dir, penso que el que importa no és què tenen els rics, sinó què falta als pobres, per la qual cosa la diferència de renda en si és molt escas­sa­ment sig­ni­fi­ca­tiva… tret que es pro­du­eixi un procés de depre­dació dels que tenen una menor renda per part del grup que la té més ele­vada de manera que els rics aug­men­tin la seva riquesa expro­pi­ant la resta.

Ara és un tema de moda i se n’escriu molt i molt, perquè fer-ho és una manera de donar espe­ran­ces de solució; fins que un bon dia la desi­gual­tat deixi d’estar de moda i es comenci a par­lar d’una altra cosa.

I a Espa­nya? Com afecta la desi­gual­tat? La riquesa, a Espa­nya, està repar­tida de la manera següent. És a dir i arro­do­nint: el 30% de la població espa­nyola con­trola el 75% de la riquesa i el 70% de la població, el 25%.

Resu­mint més: si a Espa­nya hi hagués només tres per­so­nes una tin­dria més de les tres quar­tes part de la riquesa total i les altres dues menys de la quarta part.

Això està molt vin­cu­lat amb l’ano­me­nat Índex de Justícia Social. El 2014 el major es va donar a Suècia: 7,48; el segon, a Finlàndia: 7,13; el ter­cer, a Dina­marca: 7,06. Espa­nya va ocu­par el lloc vint-i-unè (com sabeu a la UE hi ha 28 països), amb 4,85. Això que aca­bem d’esmen­tar té relació amb l’atur, és clar, però no només. Pen­seu, per posar un exem­ple, que a prin­cipi del segle XIX a l’Europa occi­den­tal s’havia dei­xat de par­lar de l’estruc­tura de la pro­pi­e­tat agrària; a Espa­nya, la reforma agrària va ser, en els anys trenta, una de les ban­de­res de la Segona República. És a dir, a Espa­nya la riquesa està repar­tida així a causa de molt anti­gues, anti­gues, moder­nes i molt vari­a­des cau­ses.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.