Colòmbia, admesa a l’OCDE
Esgotant els últims moments del seu mandat presidencial –tenint en compte que el diumenge 27 de maig es va celebrar la primera volta de les eleccions presidencials que han deixat com a candidats per a la segona, el 17 de juny, el dretà Ivan Duque i l’esquerrà Gustavo Petro–, el president que passarà a l’història com l’home que va aconseguir que les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) deixessin les armes i s’integressin al joc polític, Juan Manuel Santos, ha fet un veritable tour de force presentant Colòmbia al ple del Parlament Europeu reunit a Estrasburg; visitant la seu de l’OTAN a Brussel·les per aconseguir per a Colòmbia un acord de soci global; assistint a la 107a sessió de l’Organització Internacional del Treball a Ginebra, i signant a París els documents d’admissió de Colòmbia a l’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE).
Amb això i quan el Senat colombià ho aprovi definitivament, Colòmbia es convertirà en el 37è membre de l’OCDE després que aquesta organització ho aprovés el 25 de maig posant fi a un llarg proces negociador que va començar el 29 de maig del 2013, després que Santos exprimís el desig d’ingressar a l’organisme internacional en la seva visita a París de l’abril de 2011, amb impuls del mateix Santos i del secretari general de l’OCDE, el mexicà i membre corresponent de la Real Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres amb seu a Barcelona, José Ángel Gurría.
Amb tot això, Santos ha volgut que el seu país deixi de ser caracteritzat per la violència de les bandes mafioses del narcotràfic i millorar així la reputació de Colòmbia per atreure inversions estrangeres que facilitin el seu desenvolupament econòmic i social.
Països més rics.
Colòmbia serà així el tercer país llatinoamericà a integrar-se a l’OCDE després que ho fessin Mèxic (1994) i Xile (2010) i després que ho fessin també altres països no europeus com el Japó (1964), Corea (1996), Austràlia (1971), Nova Zelanda (1973) i Israel (2010). Altres països no europeus com els Estats Units, el Canadà i Turquia van ser membres fundadors de l’OCDE.
Per arribar a aquest estadi Colòmbia ha hagut de superar l’anàlisi sobre la seva adequació a les normes establertes pels comitès de l’OCDE referits a inversions, govern corporatiu, mercats financers, assegurances i pensions privades, competència, assumptes fiscals, política ambiental, productes químics, governança pública, política reguladora, política de desenvolupament territorial, estadística, revisió econòmica i desenvolupament, política educativa, ocupació, treball i afers socials, salut, agricultura, pesca, política científica i tecnològica, informació, computació i comunicació, política dels consumidors i grups de treball sobre els crèdits a l’exportació i sobre suborns en transaccions internacionals.
Alguns estats membres de l’OCDE no s’han mostrat gaire convençuts que el nivell de desenvolupament i de competitivitat i el procés de pau encara no culminat per l’existència encara de guerrilles i bandes mafioses que tracten d’ocupar el territori abandonat pels 11.816 guerrillers de les FARC desmobilitzats siguin les millors credencials per admetre Colòmbia en l’organització.
D’altra banda, l’ingrés de Colòmbia a l’OCDE no és ben rebut pels seus veïns de Panamà (per raons de frau fiscal internacional) i Veneçuela (pels moviments transfronterers descontrolats propiciats per la dictadura de Maduro).
Als EUA s’han aixecats algunes veus dient que Colòmbia no té el nivell de desenvolupament suficient per poder respectar les regles que els membres de l’OCDE es comprometen a respectar i no s’està segur que la nova administració després de les presidencials, ara en curs, Colòmbia adopti els estàndards laborals, comercials, de governança i de lluita contra la corrupció i que suprimeixi les practiques anticompetitives que encara manté per molt que s’hagi obligat a suprimir-les pel gran dèficit comercial i la poca diversificació exportadora que exhibeix.
Confiem que l’ingrés a l’OCDE ajudi Colòmbia a millorar les seves polítiques públiques i que aquestes veus disconformes no acabin tenint raó.
