El turisme, com a punta de llança de l’eco­no­mia de mer­cat, té molts dels tics del capi­ta­lisme vigorèxic i hiper­tro­fiat que només pensa a créixer. Bar­ce­lona és un cas simbòlic del que és una ciu­tat que es trans­forma pel turisme, mal­grat que no única­ment. Però la marca té tant d’èxit que es des­borda, i quan comença a moles­tar no hi ha ningú que aturi aquesta riuada de gent que vol tenir l’experiència Bar­ce­lona. El turisme té la culpa dels pro­ble­mes de l’habi­tatge a Bar­ce­lona? No només, també hi ha els fons finan­cers inter­na­ci­o­nals, que estan fent anar els llo­guers com si fos­sin actius finan­cers. El que passa és que als turis­tes és molt fàcil cul­par-los, perquè es veuen, por­ten male­tes i són alts i ros­sos i fàcils de loca­lit­zar, per tant podem des­car­re­gar la nos­tra ira en el turista.

Com­pli­cat. Pri­mer, perquè les ciu­tats, que han de ges­ti­o­nar les molèsties del turisme, també neces­si­ten els seus números macro­e­conòmics. Viuen en una con­tra­dicció: fan plans per pal·liar els efec­tes al mateix temps que inver­tei­xen en pro­moció. Segon, perquè quan una ciu­tat deci­deix nor­ma­lit­zar el turisme està sola. Perquè és el govern autonòmic qui té les com­petències de turisme, i perquè és el govern de l’Estat qui con­trola les infra­es­truc­tu­res. L’Estat dei­xarà de fre­nar l’arri­bada d’avi­ons i cre­uers perquè l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona hagi deci­dit posar-hi límits? Fins ara hem vist que la relació de les ciu­tats amb l’Estat, siguin del color polític que siguin, són com­pli­ca­des, perquè els interes­sos són con­tra­po­sats. Des de l’eco­no­mia; el turisme es comp­ta­bi­litza com a expor­tació, a l’Estat español, li interessa molt el turisme perquè li jus­ti­fica la balança de paga­ments, mal­grat que hi ha la para­doxa que Espa­nya es veu obli­gada a impor­tar més pel con­sum dels turis­tes, al final l’eco­no­mia espa­nyola avança cap a la bale­a­rit­zació: en el sen­tit que Bale­ars, que viu del turisme, ho ha d’impor­tar tot, no pro­du­eix res.

Nor­mal­ment els estu­dis que diuen això solen venir de parts interes­sa­des. El turisme genera molts llocs de tre­ball? Sens dubte, moltíssims. Però quins? La majo­ria esta­ci­o­nals, tem­po­rals i pre­ca­ris, perquè aquesta és l’essència mateixa del sec­tor. I després hi ha les exter­na­lit­za­ci­ons, que pas­sen en totes les parts de l’eco­no­mia de mer­cat, però en el turisme són molt més dolo­ro­ses, i l’exem­ple són les cas­ti­ga­des kellys, el sin­di­cat de les cam­bre­res d’habi­ta­ci­ons. I això està pas­sant en un moment en què els hotels estan crei­xent expo­nen­ci­al­ment amb nivells d’ocu­pació i bene­fi­cis com mai. Si els hotels estan tenint bene­fi­cis com mai i pagant mala­ment com mai, l’ocu­pació i l’eco­no­mia del turisme no estan ben repar­ti­des.

En el lli­bre parlo d’un estudi sobre Ams­ter­dam fet per una ONG que es dedica a la inves­ti­gació i una revista holan­desa que han fet el càlcul i no els sur­ten els números. S’han ado­nat que a Ams­ter­dam el turista li surt a pagar. Per què? Perquè la majo­ria de nego­cis turístics són glo­bals (les cade­nes hote­le­res, boti­gues i agències de viat­ges i la com­pa­nyia de l’avió), per tant, paguen impos­tos en un altre lloc. D’altra banda l’Ajun­ta­ment ha de pagar part del port de cre­uers, la neteja dels car­rers, la segu­re­tat, els ser­veis d’una ciu­tat, la mobi­li­tat, la pro­moció...

Si jo fos un alcalde, pre­si­dent de comu­ni­tat autònoma o el pre­si­dent del govern espa­nyol i volgués tor­nar a gua­nyar les elec­ci­ons em seria molt més ren­di­ble apos­tar pel sec­tor ser­veis, sobre­tot pel turisme, perquè amb una bona pro­moció i fomen­tant unes infra­es­truc­tu­res turísti­ques, que a Espa­nya ja estan molt madu­res, em seria molt més fàcil ren­di­bi­lit­zar la inversió, perquè els números macro­e­conòmics em dona­rien la raó. Gene­ra­ria llocs de tre­ball, pre­ca­ris, però les dades de l’atur m’ani­rien bé, i les dades sobre el PIB, també. Si fes la mateixa aposta per la inversió en R+D+I, les pro­pe­res elec­ci­ons no les gua­nya­ria jo, perquè és una inversió més a llarg ter­mini. Els incen­tius del polític no estan ben ali­ne­ats amb els interes­sos reals de la soci­e­tat. En una eco­no­mia sana, les fit­xes del joc han d’estar posa­des en dife­rents sec­tors pro­duc­tius, perquè cor­res el risc de col·lap­sar. Espa­nya no és un mono­cul­tiu del turisme, però sí del sec­tor ser­veis. De les grans des­ti­na­ci­ons turísti­ques -Espa­nya és la segona-, la més depen­dent del turisme és l’Estat espa­nyol, on l’11-12% del PIB prové d’aquest sec­tor. En països més sans com França i d’altres està en el 5% perquè fan altres coses.

Estan en moments vitals dife­rents. No és el mateix la situ­ació de satu­ració turística de Bar­ce­lona que la de Madrid o València. Men­tre que Bar­ce­lona en Comú té el turisme com un dels temes clau del seu pro­grama elec­to­ral, Ahora Madrid l’esmenta poc i de pas­sada. Em fa la sen­sació que Bar­ce­lona, que és la que té avan­tatge en això de ges­ti­o­nar els efec­tes nega­tius del turisme, no està ser­vint d’exem­ple a la resta, per allò tan humà de: “A mi això no em pas­sarà.” Però els ges­tors hau­rien de tenir una visió més a mitjà ter­mini i que els fes veure que tot va per aquí.