“No tot allò legal és just. Som en una tragèdia grega”

Hi passo mol­tes hores, perquè és un lloc on rebre el sec­tor, però també passo mol­tes hores fora, recor­rent el país.

Nosal­tres hem par­lat sem­pre de res­ti­tució del govern i, per tant, hi haurà les dues foto­gra­fies. Ens tro­bem una situ­ació d’excep­ci­o­na­li­tat perquè hem vis­cut una situ­ació de repressió inau­dita.

Temps sem­pre n’hi ha perquè hi ha molta acti­vi­tat, però és un pres­su­post que està en una situ­ació dramàtica. És molt baix. L’any 2005, per exem­ple, era de més de 420 mili­ons. Anys després, és cons­tata que la inversió no ha estat decrei­xent, ha estat extre­ma­da­ment decrei­xent.

El vice­pre­si­dent Ara­gonès sap per­fec­ta­ment quina és la situ­ació de Cul­tura. El pre­si­dent Torra ja va dir en el dis­curs d’inves­ti­dura que era necessària una inversió en cul­tura perquè és conei­xe­dor d’aquest dèficit. Per tant tre­ba­llen per aug­men­tar-lo amb vista al 2019

No m’atre­vi­ria a dir si el 155 ha estat més lesiu en aquest depar­ta­ment o altres perquè el 155 ha estat lesiu per a tots per defi­nició, pel que suposa d’invasió en els òrgans de govern de la Gene­ra­li­tat. I ante­ri­or­ment hi ha una inter­venció econòmica que ja ens pri­vava de mol­tes coses.

Tots els temes de res­tau­ració, patri­mo­ni­als, però no només això, també els pro­ces­sos a par­tir dels quals es deter­mi­nen els ajuts econòmics a les enti­tats, i mane­res de fun­ci­o­nar inter­na­ment. Aquí podem dir que els ser­vi­dors públics han estat fona­men­tals en la defensa davant de l’agressió, perquè molts con­sells d’admi­nis­tració o altres no s’han con­vo­cat en un exer­cici de pro­tecció, de no donar carta de natu­ra­lesa a qui els hau­ria pre­si­dit, que no li tocava. Ara, l’acti­vi­tat és frenètica per vèncer el temps per­dut.

És una pre­gunta que tot­hom em fa perquè el meu nom havia sor­tit a les tra­ves­ses. Nosal­tres sem­pre hem par­lat del govern de la res­ti­tució i a JxCat hem estat tos­suts amb aquesta idea. Per tant, el govern a l’exili con­ti­nua sent el nos­tre govern i així ho con­ti­nuem man­te­nint el dia d’avui. Ara bé, quan em fa l’encàrrec el Pre­si­dent és a par­tir de l’acte de gene­ro­si­tat que fan els con­se­llers, tant els de la presó com els de l’exili.

Ja ho vaig fer la set­mana pas­sada i l’ante­rior. De fet, però, jo he visi­tat regu­lar­ment el con­se­ller Puig per amis­tat per­so­nal des que va mar­xar a l’octu­bre. Res no impe­deix que no ho con­tinuï fent a par­tir d’ara. A més, amb el con­se­ller Puig hi tenim relació directa diària.

Per acon­se­guir justícia nosal­tres l’hem hagut d’anar a bus­car a altres països que no fos­sin l’Estat espa­nyol. El con­se­ller Puig ha que­dat lliure a Bèlgica, com el con­se­ller Comín i la con­se­llera Ser­ret.Ara estem pen­dents de com es resoldrà la situ­ació del pre­si­dent Puig­de­mont a Ale­ma­nya, com es reprèn el pro­jecte del Con­sell de la República a Water­loo i com això aglu­tina física­ment els mem­bres del govern a l’exili. La decisió jurídica no depèn de nosal­tres, però els advo­cats són opti­mis­tes i per tant nosal­tres també.

Podríem triar diver­sos gèneres, des de la tragèdia al drama pas­sant per la tra­gi­comèdia i fins i tot el sai­net. Però si n’hagués de triar un, esco­lli­ria la tragèdia grega, per l’ele­ment pri­mor­dial que té de con­tra­po­sar lega­li­tat amb legi­ti­mi­tat. Una cosa pot ser legal però no ser justa i la tragèdia grega ens dona múlti­ples exem­ples d’algú que exer­ceix la lega­li­tat sense ser just. Antígona podria ser una figura que ens podria mos­trar aquest paral·lelisme, perquè ella fa el que creu que ha de fer sense impor­tar-li les con­seqüències que això tin­gui. I li diu a Cre­ont, que està apli­cant la llei de la ciu­tat, que faci el que hagi de fer, però que ella farà també el que creu que ha de fer. Rei­vin­di­car la força i la con­sistència d’una consciència que actua amb con­vicció i cre­ient que és el millor pel bé indi­vi­dual per tenir la consciència tran­quil·la és una cosa que jo valoro extra­or­dinària­ment i que sé que els pre­si­dents Torra i Puig­de­mont també com­par­tei­xen. Hi ha un govern que ha fet el que creia que havia de fer i que estava legi­ti­mat per fer-ho pel man­dat popu­lar, sense impor­tar-li les con­seqüències que això hagi tin­gut. I qui està pro­vo­cant aques­tes con­seqüències ho fa amb l’ús de la llei, i pot ser que sigui legal però és obvi que no és just.

Les huma­ni­tats són una riquesa extra­or­dinària que molta gent veu com una cosa del pas­sat, quan crec que tenen una apli­cació d’allò més actual. El que cal és redes­co­brir les huma­ni­tats i veure-les com un saber útil en el pre­sent. Les huma­ni­tats ens apor­ten un conei­xe­ment sobre l’essència humana. No hi ha res més vigent que saber com som com a éssers humans. Ens aju­den a viure amb més inten­si­tat perquè ens apor­ten una vida que va més enllà de les neces­si­tats vitals bàsiques.

Quan par­len dels polítics, encara penso que no va per mi. Jo soc pro­fes­sora uni­ver­sitària i quan el pro­fes­sor Mas­ca­rell em demana que em faci càrrec de la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes va ser una sor­presa. Vaig pen­sar que no sabia si ho sabria fer, però tenia idees al res­pecte. Inten­tem que una ins­ti­tució que és del segle XX, però amb una mirada del segle XIX, col·locar-la al segle XXI, que és on ha de ser. Jo era molt feliç fent la meva feina en l’espai on la feia. No he mili­tat mai a cap par­tit polític, no he tin­gut mai cap ambició política, per tant quan al desem­bre rebo la tru­cada per anar amb JxCat tinc un cert des­con­cert: Però per com­promís per­so­nal amb el pre­si­dent Puig­de­mont, que és el que m’ho demana, i amb el con­se­ller Puig, accepto.

No m’ho he plan­te­jat mai. Jo sem­pre he estat una per­sona inde­pen­dent i mai ningú m’ha posat cap pro­blema pel fet de ser-ho. Per tant, jo em man­tindré en la meva inde­pendència.

M’ubico com a inde­pen­dent dins de JxCat, que és el meu grup par­la­men­tari, on hi ha inde­pen­dents i on hi ha mem­bres del PDe­CAT, però tots, els inde­pen­dents i els mem­bres del PDe­CAT, són els meus com­panys i for­men part del grup par­la­men­tari del qual formo part i que m’ha fet aquest encàrrec de govern. Sobre Junts per la República he de conèixer encara més a fons quina és aquesta pro­posta. També en vull par­lar direc­ta­ment amb el pre­si­dent Puig­de­mont.

Jo crec que el fet que hi hagi diver­ses opci­ons vol dir que hi ha una neces­si­tat d’arti­cu­lar uns espais que, pro­ba­ble­ment, en l’esce­nari imme­di­a­ta­ment ante­rior en el qual érem, no tro­ba­ven el seu encaix. En aquest sen­tit, els par­tits polítics són els pri­mers que estan notant la neces­si­tat d’optar per opci­ons que són molt més trans­ver­sals

Cert, la diver­si­tat, de vega­des, és lle­gida com una feblesa, com un des­a­cord, com una pro­posta que no aglu­tina. Jo crec, però, que la riquesa neix d’aquesta diver­si­tat i de l’apor­tació de molts punts de vista dife­rents. En aquest sen­tit, penso que inten­tar tro­bar un espai en el qual tot­hom s’hi senti còmode per tre­ba­llar pel país és sem­pre bo, sem­pre posi­tiu. El que cal és arti­cu­lar alguna pro­posta prou sòlida per fer de con­tra­po­der a l’estruc­tura dels par­tits polítics clàssics que són molt més homo­ge­nis que no pas aquests cor­rents que nei­xen d’una manera més tur­bu­lenta amb apor­ta­ci­ons diver­ses molt riques i molt pro­fi­to­ses.

No hi he tin­gut cap con­tacte. Per part meva no he tin­gut cap neces­si­tat de con­tac­tar amb ell. Nosal­tres espe­rem que hi hagi una tro­bada bila­te­ral amb els dos pre­si­dents de govern i, a par­tir d’aquest moment, si sec­to­ri­al­ment s’escau que hi hagi una tro­bada la tin­drem en el marc d’una nego­ci­ació bila­te­ral.

Per a nosal­tres és fona­men­tal veure si amb el nou govern espa­nyol podem aspi­rar que hi hagi alguns can­vis impor­tants i trans­cen­dents en les polítiques en relació a Cata­lu­nya.

Estem fent aquesta llista no només de les coses que hi hagi enca­lla­des al minis­teri de Cul­tura sinó a tots els òrgans esta­tals en els quals hi ha par­ti­ci­pació del depar­ta­ment de Cul­tura, per veure de quina manera s’arti­cula.

De fet, jo com a direc­tora de la ins­ti­tució era un alt càrrec del govern i per tant formo part de les polítiques cul­tu­rals de la con­se­lle­ria de Cul­tura. Quan al 2015 entra Santi Vila em diu que em farà con­fiança si tinc ganes de con­ti­nuar al cap­da­vant de la ins­ti­tució, que valora posi­ti­va­ment la meva feina. Li dic que sí que tinc ganes de con­ti­nuar perquè havia estat una legis­la­tura curta i així ho fem.

Ell va can­viar de con­se­lle­ria, la sor­tida del govern es pro­du­eix poste­ri­or­ment, i aquí sí que tenim opi­ni­ons diver­ses res­pecte a la seva decisió. Però com a con­se­ller vaig mirar de tre­ba­llar d’una forma cor­recta amb ell i així va ser, i de fet encara ara hi tinc con­tacte, em va feli­ci­tar imme­di­a­ta­ment quan va saber del meu nome­na­ment.

És pos­si­ble que ho hàgim de fer. La deso­bediència és una acti­tud que mos­tra una deter­mi­nada càrrega ètica i una deter­mi­nada con­sistència d’unes posi­ci­ons que els que hem accep­tat for­mar part del govern hem de poder dur a terme perquè estem, pen­sem, tras­lla­dant el man­dat popu­lar. Soc con­se­llera però també dipu­tada i, per tant, la meva con­dició de par­la­mentària sí que m’ha donat en aquests últims mesos la dimensió del que repre­senta ser dipo­sitària de les expec­ta­ti­ves de la gent, que és una cosa extre­ma­da­ment valu­osa. Nosal­tres tre­ba­llem amb vista a no defrau­dar la població que ens ha fet con­fiança i per tant això en algun moment pot impli­car, si s’escau, la deso­bediència.

Cer­ta­ment. Se n’ha fet una uti­lit­zació periodísti­ca­ment repro­va­ble, la de fer ser­vir una con­venció retòrica com unes come­tes, per aga­far un frag­ment de l’expo­sició de motius del mani­fest i fer veure que jo havia dit aque­lles parau­les tex­tu­als. Tot­hom sap que un mani­fest és un text que costa moltíssim de con­sen­suar, tot un con­junt d’ele­ments que gai­rebé mai deixa satis­fet tot­hom res­pecte al propòsit que s’intenta expres­sar. Cal recor­dar que el Koiné és un mani­fest que ve ava­lat per 275 per­so­na­li­tats del món acadèmic i espe­ci­a­lis­tes. Per cert, ho vaig fer com a mem­bre de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, no com a direc­tora de la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes.

Ara mateix, si hi ha una llen­gua mino­rit­zada, aquesta és la llen­gua cata­lana, i la seva mino­rit­zació no s’ha produït d’una manera natu­ral. És fruit d’un deter­mi­nat procés en el qual durant molt de temps hi ha hagut una volun­tat mani­festa, que tots conei­xem, de poder limi­tar i, si fos pos­si­ble, fer que des­a­pa­regués una llen­gua. A mi això em sem­bla una bar­ba­ri­tat en qual­se­vol moment de la història, perquè soc filòloga i entenc que les llengües són un vehi­cle que ens explica el món i un pot de comu­ni­cació i una riquesa abso­luta. Pel que fa a la meva relació amb el cas­tellà, és d’abso­luta nor­ma­li­tat, parlo totes dues llengües amb tot el nivell de per­fecció que puc. He estu­diat i estu­dio, soc com­pa­ra­tista de la lite­ra­tura cata­lana amb l’espa­nyola, l’anglesa, la fran­cesa, la por­tu­guesa, la ita­li­ana, la grega, etcètera. Per tant, voler veure un con­flicte en una situ­ació per­so­nal que avala tot el con­trari, em sem­bla més interes­sat que no pas interes­sant.

A nosal­tres sem­pre se’ns pre­gunta per la relació del català i el cas­tellà aquí, quan s’hau­ria de pre­gun­tar la relació del cas­tellà amb la resta de llengües dels que encara puguin con­si­de­rar que l’Estat espa­nyol és un estat plu­ri­na­ci­o­nal i, per tant, plu­ri­lingüe. Par­lar del con­cepte espa­nyo­lit­zar em sem­bla molt eloqüent. Per què cal­dria espa­nyo­lit­zar els nens, si no? La mateixa frase, si l’hagués pro­nun­ciat un con­se­ller, jo mateixa per exem­ple, seria un dal­ta­baix. Les parau­les donen molta infor­mació però també n’hem de fer un bon ús. No les podem ni fri­vo­lit­zar ni bana­lit­zar.

No és que hi hagi un menys­te­ni­ment de la llen­gua cata­lana, és que és evi­dent que els repre­sen­tants cata­lans no es poden expres­sar en llen­gua cata­lana al Congrés o al Senat. Hem vist de manera con­ti­nu­ada que el català és una molèstia. Ho ha estat, ho és i pro­ba­ble­ment només ho dei­xarà de ser quan hi hagi un canvi d’acti­tud i es vegi com una riquesa. Pro­hi­bi­ci­ons d’aquest estil ja mos­tren molt bé quina és la con­si­de­ració que és té res­pecte a les altres llengües de l’Estat que no són el cas­tellà. És a dir, no són llengües ple­nes, ni de ple dret, ni de ple ús. Això és una abso­luta bar­ba­ri­tat. Con­di­ci­o­nar les llengües en funció del seu nom­bre de par­lants o de les seves pro­duc­ci­ons lingüísti­ques, ja implica una acti­tud molt con­creta, que nosal­tres, en aquest sen­tit, no tenim.

Hi ha una clara mala intenció de voler fer veure una cosa que no es pro­du­eix a l’escola cata­lana, que és un èxit col·lec­tiu, de país i de tota una soci­e­tat. Amb pro­fes­si­o­nals abso­lu­ta­ment com­pro­me­sos amb el con­cepte d’inte­gració. La nos­tra història recent ho demos­tra, els resul­tats acadèmics ho demos­tren. Per tant, par­lar d’adoc­tri­na­ment és total­ment fora de lloc i és una manera molt bar­ro­era, i fins i tot obs­cena en molts casos, de no valo­rar la feina que estan fent els nos­tres mes­tres, un capi­tal de país fona­men­tal, que hem de pre­ser­var i pro­te­gir i, sobre­tot, no cri­mi­na­lit­zar. L’adoc­tri­na­ment no és el que passa a l’escola cata­lana, ja li ho asse­guro.

Miro de ser a les xar­xes perquè són un batec que ens con­necta amb el món. Hi he mirat de ser-hi sem­pre per apren­dre què podem incor­po­rar d’elles, jus­ta­ment en el meu cas en la difusió de la lite­ra­tura. Sí, suposo que la meva agenda cada cop és més frenètica i segu­ra­ment no podré con­ti­nuar por­tant tots els comp­tes de Twit­ter que jo ges­ti­ono, però el meu per­so­nal sí.

El sec­tor del lli­bre s’ha trans­for­mat molt els dar­rers temps. Hem pas­sat d’un model on hi havia uns pocs grans grups edi­to­ri­als a un gran mosaic de mol­tes edi­to­ri­als, mol­tes d’elles mal ano­me­na­des peti­tes. Un esce­nari on el com­promís dels edi­tors és molt ferm, la mateixa fer­mesa que té el depar­ta­ment amb ells. També vull des­ta­car que és un sec­tor que publica en català a tot el ter­ri­tori del domini lingüístic, des del País Valencià, a les Illes i fins al Prin­ci­pat.

Tenim un Pla Naci­o­nal del Foment de la Lec­tura que serà un dels eixos motors de la con­se­lle­ria en aquesta legis­la­tura. Tot va aca­bar atu­rat en aquest sen­tit en el període del 155 i ara s’ha d’ende­gar de nou, però hi ha un com­promís ferm no només del depar­ta­ment, sinó també del govern en aquest sen­tit.

Ho hem de fer perquè és una taxa que va ser apro­vada per una­ni­mi­tat pel Par­la­ment i que redunda en bene­fici de la cul­tura. Ara mateix estem tre­ba­llant en diver­ses opci­ons per recu­pe­rar-la, per tro­bar la manera que els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya es con­tinuïn bene­fi­ci­ant d’això que va ser pre­pa­rat per a ells, sense topar amb el mur del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal.

Ens recla­men que tin­guem en con­si­de­ració aquests diners que no ens han dei­xat recap­tar i que, en canvi, havien d’haver anat des­ti­nats al sec­tor. Per solu­ci­o­nar-ho hem tro­bat una fórmula que ens per­metrà, no el con­junt del que era la taxa, però sí sal­var uns mili­ons d’euros que ani­ran per a aquest exer­cici i que es podran exe­cu­tar aquest mateix any

La Gene­ra­li­tat pot docu­men­tar i ha expli­cat en mol­tes oca­si­ons quin va ser el procés pel qual, davant del perill i de la des­a­pa­rició d’unes obres d’art, va fer la feina d’adqui­rir-les, tras­lla­dar-les, con­ser­var-les, res­tau­rar-les i exhi­bir-les. En canvi les obres van mar­xar, i ho van fer en un moment en què el minis­tre de Cul­tura tenia assig­na­des les fei­nes del con­se­ller de Cul­tura. Va deso­beir, però, els infor­mes jurídics que tenia el depar­ta­ment per poder pre­ser­var el patri­moni català. Ara, en canvi, no sabem com es con­ser­va­ran les peces. Sí que sabem com s’exhi­bei­xen, sense garan­ties des d’un punt de vista del ser­vei públic. Això ja ens diu quin interès objec­tiu hi ha sobre les obres i sobre el paper de l’admi­nis­tració. Que allò que pre­serva perquè té un valor pugui retor­nar a la ciu­ta­da­nia en forma d’expo­sició pública. I això no s’està garan­tint a Sixena.

El pla de museus el va lide­rar el direc­tor gene­ral de Patri­moni Jusèp Boya, amb un con­sens extra­or­di­nari del sec­tor i que ens marca la carta de nave­gació del que ha de ser l’arti­cu­lació fins al 2030.

Ens vam veure fa uns dies i ens vam emplaçar per tro­bar-nos, i de fet tindré també una reunió amb el comis­si­o­nat de Cul­tura, Joan Subi­rats, amb qui també ens hem anat tro­bant per mol­tes altres coses i amb qui tenim també una relació per­so­nal que en prin­cipi hem d’augu­rar que ens per­meti tenir una relació cor­dial en bene­fici de la cul­tura

Efec­ti­va­ment, estem veient que aquesta és una manera de fun­ci­o­nar que s’ha produït a mol­tes altres ciu­tats del món. Aquesta aglu­ti­nació d’ele­ments el que genera són uns visi­tants interes­sats en aques­tes pro­pos­tes que es retro­a­li­men­ten els uns als altres.

Això em fa pen­sar en qui tenia l’encàrrec de posar-lo en marxa, que era el pre­si­dent Quim Torra, que va fer una gran feina de memòria del 1714. Dit això, és nor­mal quan hi ha can­vis d’ori­en­tació, però també penso que seria estrany no pre­ser­var l’espai de memòria històrica que repre­senta el Born.

Em consta que el pre­si­dent ja ho ha dema­nat. Estem fent el procés de veure quins infor­mes s’han de fer i com es pot fer. Però ell té la intenció de fer-ho i per tant, hem de veure com ho fem. Som a les bece­ro­les encara.

Hi ha gent que creu que hi ha una bom­bo­lla. Quan apa­rei­xen els fes­ti­vals és perquè hi ha un grup de gent al dar­rere que els impulsa, que hi creu. Alguns d’aquests fes­ti­vals han aca­bat essent referència en els diver­sos àmbits. En prin­cipi no hi hau­ria d’haver cap pro­blema que n’hi hagués molts.

La pro­moció i la sub­venció sem­pre tenen a veure amb el cri­teri dels pro­fes­si­o­nals perquè aquests ajuts sem­pre els con­ce­dei­xen unes comis­si­ons d’espe­ci­a­lis­tes. I per tant el que hem de fer nosal­tres és con­fiar en els espe­ci­a­lis­tes que són els que ator­guen els ajuts als fes­ti­vals que els dema­nen. El cri­teri de qua­li­tat queda garan­tit pel que diuen els espe­ci­a­lis­tes de cada un d’aquests sec­tors.