Cal dife­ren­ciar entre el temps que he dedi­cat per arri­bar a ser una tra­der ren­di­ble i el temps que des­tino cada dia ara que ja ho soc. Per al pri­mer cal molt de temps, però ara hi ha dies que gua­nyo molts diners en tres minuts i hi ha dies que neces­sito dues hores.

Jo tinc una imatge al cap que busco en el gràfic de la borsa. Quan aquesta imatge es pro­du­eix, jo hi entro; si no es pro­du­eix, no hi entro. Al final el que neces­sito és una càrrega de paciència bru­tal per espe­rar que es pro­du­eixi. Sé jo que es pro­duirà avui? Doncs no. Però quan la veig dis­paro. És com si fos­sis un caçador que espera la presa. El tra­ding és avor­ridíssim, perquè et pas­ses la major part del temps espe­rant, per això tinc temps d’escriure.

Són molt diver­tits, són com un vide­o­joc, cada dia can­vien. O com una par­tida d’escacs, que sem­pre és dife­rent d’una altra perquè l’adver­sari té emo­ci­ons i com­por­ta­ments dife­rents. Per això els gràfics cada dia són dife­rents. Són un repte molt diver­tit quan els saps inter­pre­tar et man­te­nen la ment molt oberta. Però no has d’estar tot el dia davant de la pan­ta­lla. Hi has d’anar amb un objec­tiu: ara mateix el meu és acon­se­guir 250 euros al dia. Hi entro un cop o dos i si perdo, paro. I quan gua­nyo poso un estop de bene­fi­cis en els 250 euros, això em pro­te­geix els guanys, i me’n vaig a fer altres coses. Què pot pas­sar? Que el preu baixi? Doncs l’estop de guanys salta i em quedo amb els 250 euros. O pot pas­sar que quan torni algú hagi dit alguna baja­nada a la tele­visió i el mer­cat s’hagi dis­pa­rat i gua­nyi molt més, que jo reco­lliré al ves­pre.

No hi ha ningú que s’acosti a la borsa i que no sigui un espe­cu­la­dor perquè aspira a gua­nyar diners. I si no, millor que es quedi a casa. En alguns casos tot­hom hi gua­nya i en d’altres, allò que tu obtens és a costa d’un altre. Per tant espe­cu­lem. Però també ho fa qui ven casa seva i espera obte­nir plusvàlues. Un cop ja tenim clar què és espe­cu­lar, el que jo pro­poso és entrar en el mer­cat bor­sari amb l’ànim de ser jo el gua­nya­dor, i per a aquest objec­tiu uti­lit­zaré totes les eines, les estratègies i el conei­xe­ment que tinc a la meva dis­po­sició. Amb aquesta base em puc acos­tar a qual­se­vol mer­cat on amb pocs diners en puc gua­nyar molts.

Jo no ani­maré una per­sona a com­prar acci­ons perquè per viure de les acci­ons es neces­si­ten 80.000 o 100.000 euros, com a mínim, i el més nor­mal és que una per­sona no tin­gui aquests estal­vis. Però sí que pot dis­po­sar de 5.000 euros, i si jo li ense­nyo com fer-ho, aquesta per­sona pot incre­men­tar els seus estal­vis de 5.000 a 10.000, de 10.000 a 15.000 i així suc­ces­si­va­ment. No és una tasca ràpida, reque­reix un temps, pri­mer per for­mar-se i després per dur-ho a terme. Si aquesta pos­si­bi­li­tat exis­teix, qui soc jo per no dir a una per­sona que ho provi?

No és un bon any per als com­pra­dors d’acci­ons, perquè el mer­cat es pre­veu que caurà. Però no és el meu cas, perquè cada dia la borsa puja i baixa i jo gua­nyo apos­tant en els tra­jec­tes. I puc gua­nyar quan baixa i quan puja. En aquest cas, per a mi cada dia és una opor­tu­ni­tat. La meva ment tre­ba­lla per deter­mi­nar quan entro en el mer­cat, i si em convé estar-hi en els minuts següents com­prant o venent. Això és el que fa que el tra­ding sigui el que més diners dona quan se sap fer bé, perquè les ren­di­bi­li­tats són del mil per mil i és bru­tal el que es pot gua­nyar.

Per tant, com es pot per­dre molt, cal mar­car-se límits del que estic dis­po­sat a per­dre.

M’agra­den per diver­ses raons. Pri­mer, perquè és el mer­cat més des­co­ne­gut i menys asse­qui­ble per a la gent no ini­ci­ada, és el gran secret de la borsa; segon, perquè amb pocs diners pots uti­lit­zar la màgia del palan­que­ja­ment per fer bas­tants diners; ter­cer, perquè és el millor mer­cat als Estats Units, una borsa que no està mani­pu­lada; quart, perquè té molt bai­xes comis­si­ons i això per­met entrar i sor­tir del mer­cat amb una faci­li­tat espan­tosa; i cinquè, perquè està als Estats Units, un mer­cat on hi ha molta liqui­di­tat, una baixa vola­ti­li­tat i on una per­sona que comença el pot uti­lit­zar com si fos el ter­reny de pràcti­ques d’un camp de golf.

A diferència d’aquí, allà hi ha molta més edu­cació finan­cera perquè la reben ja des de l’escola, i als ins­ti­tuts es parla de què es pot fer amb els estal­vis. Molts tre­ba­lla­dors, gent com els depen­dents del McDo­nalds, inver­tei­xen en borsa perquè les matrícules de les uni­ver­si­tats ame­ri­ca­nes bones cos­ten molt i la manera que tenen d’acon­se­guir els diners és la borsa. Aquí entrem en borsa a través de la banca, i no és objec­tiva, només intenta ven­dre’t els seus pro­duc­tes.

Abans no era pos­si­ble dema­nar diners a cap altre lloc que no fos el banc. I si eres una empresa, a borsa. Però ara passa que si tens una idea i si a algú li agrada, hi pot apos­tar. És com tor­nar a l’època del mece­natge, però a patir de quan­ti­tats molt bai­xes. El crowd­fun­ding immo­bi­li­ari està faci­li­tant que per­so­nes que abans no podien entrar en aquest joc ara ho puguin fer amb quan­ti­tats modes­tes. Això és mera­vellós per fer créixer el nos­tre capi­tal; cal tenir sem­pre els estal­vis tre­ba­llant, perquè es la manera que quan ens jubi­lem no per­dem de cop el nos­tre nivell de vida. Si espe­rem que el papa estat ens pagui la nos­tra pensió ens podem tro­bar que no és la que espe­rem per al nivell de des­pesa que tin­drem. Si la teva pensió ets tu, no has de tenir por de res.