Espanya
Fa dies vaig rebre un correu electrònic d’un lector, el que hi ha a continuació. Com ja sabeu els que em llegiu, mai modifico ni una coma dels textos que rebo.
“Escoltant-lo, i llegint història i economia (que sempre m’han apassionat), és Espanya un país maleït històricament?
- Vam arribar tard a la primera Revolució Industrial.
- Al concili de Trento, vam triar el Déu de la inquisició (catòlic), en lloc del Déu modern (protestant), que permetia i fomentava el comerç. Mentre que països de Centreeuropa es desenvolupaven econòmicament, a Espanya teníem la llosa de l’església a sobre.
- Durant la Revolució Francesa, vam escollir el bàndol equivocat, i els ideals de la Revolució Francesa no van arribar a entrar a Espanya, ni a decapitar reis.
- Durant el segle XX, Espanya va ser un simple espectador de tots els acords internacionals, i posteriorment, va arribar el franquisme (autarquia).
D’aquelles noces aquests confits? Intentem assemblar-nos als nostres col·legues europeus, però sembla que hi estem a anys llum.”
La meva resposta va ser la següent:
“No penso que existeixin països maleïts, però sí països desgraciats que han començat malament i que, com sol passar, no han sabut / pogut redreçar el curs de la seva evolució.
Espanya va començar molt malament, situada en un extrem d’Europa, lluny de qualsevol ruta bàsica, i va seguir així de malament perquè no va ser líder, sinó seguidora: es pot pintar com es vulgui, però el cert és que Espanya va formar part de l’Imperi Romà per invasió. Després va arribar una de les pitjors tribus germàniques que podien arribar: els visigots, que van unir el territori d’Hispània, però que es van tancar en ells mateixos i que sempre van estar fent conxorxes entre les principals famílies per veure qui regnava. Una d’aquestes famílies va demanar ajuda als musulmans, que es van quedar aquí durant vuit segles, i la cosa bona que van deixar, la tecnologia agrícola, va ser arrasada per aquells descendents dels visigots i convertida en àrees privades de caça i en latifundis de cereals.
Aquells reis d’entre els segles XV i XVII es van aferrar a la religió perquè no tenien una altra cosa, i perquè, en concret, els faltava mentalitat burgesa. A Catalunya sí que n’hi havia, però es van equivocar firmant el tractat d’Almisrà que els va impedir arribar a l’Atlàntic quan el Mediterrani ja s’havia convertit simplement en un llac interior. I com que aquells reis no tenien cap altra cosa que la unitat, van perseguir la ciència mossàrab i la cultura jueva i encara es van tancar més en ells mateixos: visigots al quadrat.
No obstant això, Espanya va tenir la seva oportunitat: entre el 1500 i el 1600 es va convertir en l’únic proveïdor de plata d’Europa, però aquella oportunitat la va emprar a construir palaus i catedrals, a importar béns de luxe i a defensar els interessos de la família Habsburg a Europa; l’única cosa que Espanya va aconseguir d’aquell segle va ser una inflació descomunal. El cert és que quan va arribar el 1680, Espanya estava completament arruïnada, sense expectatives, sense líders; i el que va passar va ser el més lògic: una potència del moment, França, va col·locar un rei seu a Madrid.
I com que els trens passen una sola vegada i el de Espanya ja havia passat, el que va venir després no va ser res més que un cúmul de desgràcies, males gestions, decisions horribles i malbarataments i dilapidació sense fi. Un exemple: la nostra famosa guerra de la independència no va ser res més que un episodi col·lateral de les guerres de Coalició que van recórrer Europa entre el 1792 i el 1815. En aquell últim any, a Viena va tenir lloc una reunió per redefinir Europa, a la qual Espanya ni tan sols va ser convidada. És a dir, des de principis del XIX, Espanya només ha estat un zero a l’esquerra. La resta ja és història.”
Una història trista.
(Si em demanen més detalls sobre si Espanya va saber o es va poder redreçar del curs de l’evolució de la seva història, penso que no ho va poder fer perquè no hi havia mitjans ni possibilitats. L’imperi colonial va ser obtingut a l’estil gesta gloriosa, administrat com a hisenda i fent onejar la bandera de l’evangelització. No hi va haver pla, ni criteri; hi va haver depredació, però no explotació capitalista. I la plata que es va obtenir es va menysprear en accions que no van portar enlloc. Realment, penso que si aquella Espanya postvisigoda hagués tingut, en els segles XVI i XVII, una classe burgesa com la que van tenir els Països Baixos, la història d’Espanya i d’Europa hauria estat molt diferent, però les coses van anar com van anar. I en el segle XVIII l’escenari ja era un altre, i Espanya ja havia perdut totes les seves possibilitats d’encarar un segle XIX immersa en la Revolució Industrial. Del XX, ja ni en parlem).
