La governança té com a referència el consell d’administració i la remuneració del director general. Una bona governança és aquella en què el consell d’administració és capaç de qüestionar les decisions del director general. Per això mateix, el punt bàsic és la independència dels primers respecte al segon.

No. Sovint hi ha un conflicte d’interessos entre els membres del consell d’administració i el director general. Hi ha vincles familiars, d’amistat i fins i tot comparteixen negocis, o el més fragant és que el mateix director general presideixi el consell. El principi de la bona governança és que el consell d’administració hauria de ser capaç de preguntar i qüestionar les decisions de la direcció, i per ser capaç de preguntar primer els membres s’han de sentir lliures i a més tenir-hi l’autoritat. L’altre punt clau és la competència dels membres del consell, és un tema que ha quedat eclipsat per les quotes de gènere o la multiculturalitat i és més essencial.

És inversemblant que es dediqui molt de temps i esforços a exigir una equiparació de gènere en els consells d’administració però ni es parla de les competències necessàries que han de tenir els seus membres per a avaluar l’estratègia d’una empresa. Han de tenir la formació adequada per formular les preguntes oportunes, i ara com ara es passen per alt aquestes competències. Si Nestlé està plantejant-se comprar una divisió de Starbucks i el consell d’administració només està format per experts en nutrició, no tenen la capacitat per posar en dubte l’adquisició i per tant per garantir l’èxit de l’operació. Per això, la

llei Enron dels EUA comença a abordar aquest tema.

És un òrgan fonamental, però sovint no està ben dotat, i sí que és cert que està instrumentalitzat pel director general. Si vols un consell que sigui capaç d’avaluar les decisions estratègiques, has d’aconseguir tenir experts en cada àrea, i experts estratègics. Ja hi ha empreses que cobreixen diferents àmbits competencials, però són massa poques.

La internacionalització de la propietat de les empreses és un fenomen imparable. Ara bé, una cosa és que globalment hi hagi a la propietat una minoria estrangera i una altra és que la majoria sigui de fora i a més d’una sola entitat. I així es va veure en el canvi de seus socials durant la declaració d’independència de Catalunya. Evidentment, quan hi ha un accionariat que no és local, el seu arrelament en el territori és més baix i les decisions que es poden prendre són molt diferents.

Tot i que no he estudiat aquestes adquisicions a fons, entenc que les empreses que comparteixen un grup estratègic, en aquests cas el clúster del cava, encara que no tinguin lligam de propietat, tenen interès a continuar invertint en la reputació del cava com a valor col·lectiu. Els nous propietaris de Freixenet i Codorniu no han de tenir interès a malmetre aquest recurs actiu. Caldria mirar, de tota manera, què han fet les noves propietàries en inversions del passat i què volen fer ara.

Internet ha facilitat l’accés a la informació i per tant el cost de transició es redueix. I a més està reduint la dinàmica habitual d’aliar-nos sempre amb els mateixos. Probablement, això amb internet es veu alterat, però també depèn de la naturalesa de l’aliança. Ara bé, la confiança no es construeix per mitjà de correus electrònics, continua important el contacte.