“Calen mecanismes de salvaguarda perquè les màquines no siguin una amenaça”

Soc un opti­mista cons­ci­ent i això vol dir que, tot i que penso que la soci­e­tat futura serà millor que l’actual, tinc clar que els rep­tes són enor­mes i que estem abso­lu­ta­ment man­cats de lide­ratge per coman­dar aquest procés. Hi ha un risc molt impor­tant que la soci­e­tat sigui més desi­gual perquè fins ara la tec­no­lo­gia no ha estat democràtica en la seva difusió i no crec que ho sigui en el futur, per tant és pro­va­ble que les diferències entre rics i pobres s’accentuïn. Pot pas­sar que l’estil i la durada de la vida de la gent que tin­gui accés a la tec­no­lo­gia necessària sigui molt dife­rent de la que no en tin­gui. I el mateix es pot dir del sis­tema democràtic. Estem en un moment de des­in­ter­me­di­ació i veig la pos­si­bi­li­tat que hi hagi una democràcia més par­ti­ci­pa­tiva gràcies a la tec­no­lo­gia, però no està en abso­lut clar quins són els meca­nis­mes per fer-ho.

A les dues coses. Ens cal una gover­nança mun­dial o almenys un pacte mun­dial, no sé si la manera ideal és crear estruc­tu­res, segu­ra­ment sí, però no tinc la res­posta, el que sí que és segur és que neces­si­tem un pacte gene­ra­ci­o­nal mun­dial amb què es pren­guin les ini­ci­a­ti­ves per acon­se­guir evi­tar les ame­na­ces que tenim a davant: com ara l’aug­ment de la desi­gual­tat i la pèrdua de la pri­va­ci­tat. Si som capaços de con­ju­rar-nos serà fantàstic i ens por­tarà a una soci­e­tat millor, perquè del con­trari podríem anar cap a una soci­e­tat orwe­lli­ana.

Sí i el més nor­mal seria no con­fiar-hi gaire però cal ser opti­mista perquè l’alter­na­tiva no és bona.

L’eco­no­mia de pla­ta­forma, que és un dels grans can­vis de la digi­ta­lit­zació, és una eco­no­mia fona­men­tal­ment oli­go­polística. De tal manera que veu­rem el tei­xit empre­sa­rial con­cen­trar-se encara més. El poder de les macro­cor­po­ra­ci­ons glo­bals, com ja està pas­sant, serà enorme, en espe­cial per la gran capa­ci­tat que tenen de con­cen­trar dades de la gent. El risc que es con­ver­tei­xin en una estruc­tura de poder paral·lela i més pode­rosa que els govern és evi­dent.

En les revo­lu­ci­ons indus­tri­als ante­ri­ors esta­ven pre­o­cu­pats per la des­trucció de fei­nes quan final­ment es van crear més llocs de tre­ball. No estic segur que aquesta vegada passi el mateix perquè les empre­ses que estan tenint èxit gene­ren molta menys ocu­pació per euro que les tra­di­ci­o­nals. A més a més la mobi­li­tat de les per­so­nes en el mer­cat és més difícil perquè les noves fei­nes són més espe­ci­a­lit­za­des, motiu pel qual la massa labo­ral és més difícil de recon­ver­tir. Això és una pressió enorme cap a la bretxa a la soci­e­tat.

La meva opinió és que els meca­nis­mes de redis­tri­bució han de venir més per la part fis­cal que no per la part de l’ocu­pació. Els estats han de dei­xar d’ingres­sar prin­ci­pal­ment en funció dels ren­di­ments del tre­ball i fer-ho en funció dels ren­di­ments del capi­tal i de l’acti­vi­tat econòmica. Per això neces­si­tem governs forts i polítiques deci­di­des de redis­tri­bució de la renda.

L’amenaça és evi­dent però el progrés de la intel·ligència arti­fi­cial és difícil­ment evi­ta­ble. A més penso que els bene­fi­cis poden ser enor­mes. Veu­rem intel·ligències no huma­nes capa­ces de fer coses que con­si­deràvem patri­moni nos­tre. Aquesta serà l’autèntica revo­lució i ens farà replan­te­jar-nos el nos­tre jo al pla­neta. No hi ha cap pacte sobre com s’ha de fer, ni un plan­te­ja­ment ètic: no s’ha defi­nit un ter­ri­tori exclu­si­va­ment humà, on no poden entrar les màqui­nes. No està en l’agenda. Però clara­ment s’han de posar meca­nis­mes de sal­va­guarda perquè les màqui­nes no siguin una amenaça. De totes mane­res, quan par­lava de supe­di­tació, de fet ja estem supe­di­tats en certa manera, el que passa és que no ens n’ado­nem. Hi ha màqui­nes que con­tro­len bona part de la nos­tra vida i això pas­sarà cada cop més. Ens ani­rem recol­zant en màqui­nes i la fron­tera entre jo i la meva intel·ligència arti­fi­cial serà cada cop més difícil d’esta­blir.

Més que d’espècie en aquest cas par­la­ria d’indi­vi­dus. La gent que tin­gui recur­sos per poder aug­men­tar-se serà “més per­sona” que no la que no en tin­gui. I quan dic que serà “més per­sona” vull dir que viurà més anys, amb més qua­li­tat de vida, amb més capa­ci­tat de fer coses, etc. Això serà un canvi bru­tal i vindrà direc­ta­ment deter­mi­nat per la seva capa­ci­tat econòmica. Això sí que és un atac bru­tal en con­tra de la igual­tat. Però podem evi­tar que les per­so­nes vis­quin més si hi ha un avenç mèdic que així ho per­met pel fet que no tot­hom hi pugui acce­dir perquè no té recur­sos? És dur.

Podria ser que aquest mateix model s’apliqués a l’aug­men­tació però és pos­si­ble que no. Bona part de la inno­vació que està rela­ci­o­nada amb el món de la salut prové d’una eco­no­mia en què l’hiperin­di­vi­du­a­lisme és clau i en què està bas­tant mal vist l’estat del benes­tar, que és la dels Estats Units. El prin­ci­pal risc que sigui una nova escletxa en la soci­e­tat és que no en siguem cons­ci­ents i que ens passi per sobre.

La hiperin­for­mació és un dels sig­nes dels temps que ens han tocat viure. Els flu­xos d’infor­mació són ina­bas­ta­bles, i tenen un crei­xe­ment abso­lu­ta­ment boig; és l’àmbit on més es nota l’expo­nen­ci­a­li­tat del crei­xe­ment que porta asso­ci­ada la digi­ta­lit­zació. Pre­ci­sa­ment en aquest tema, la intel·ligència arti­fi­cial ens pot aju­dar perquè a escala humana és impos­si­ble ges­ti­o­nar, con­tex­tu­a­lit­zar, fil­trar, cate­go­rit­zar i deter­mi­nar la vera­ci­tat de la quan­ti­tat d’infor­mació que es manega. Les màqui­nes ens poden aju­dar a selec­ci­o­nar el relle­vant i que l’atenció se cen­tri en el que és subs­tan­cial. Per a nosal­tres serà dele­gar una funció que és molt impor­tant, perquè el con­tin­gut que ana­lit­za­rem vindrà fil­trat per una intel·ligència no humana però farà abas­ta­ble un flux que ara no ho és. També caldrà un pacte d’auten­ti­ci­tat de la infor­mació, sobre què és veri­tat i què no. Però està clar que ja ens està con­di­ci­o­nant la manera com per­ce­bem les coses.

El nom d’eco­no­mia col·labo­ra­tiva ha fet molt mal. I hi ha mol­tes pro­pos­tes que es basen en la pre­ca­ri­e­tat que es dis­fres­sen de col·labo­ració. Aquí el repte és que els govern regu­lin per impe­dir-ho. Penso que aquests models econòmics no seran la norma perquè no és sos­te­ni­ble, com mai ho ha estat viure d’explo­tar els tre­ba­lla­dors. Sí que crec en la veri­ta­ble eco­no­mia col·labo­ra­tiva, que és quan la massa fa alguna cosa entre tots: és un canvi radi­cal de la manera de gene­rar valor.

Noto que ara s’és més cons­ci­ent de la imminència de dis­rupció. Per exem­ple, l’ama­zo­ni­fi­cació, és a dir l’entrada d’Ama­zon en qual­se­vol sec­tor, amoïna molt. Una empresa que ven sub­mi­nis­tra­ments per a una clínica den­tal o una altra de ser­veis de men­ja­dor s’estan pre­gun­tant ara què faran si entra Ama­zon en el seu sec­tor. Ama­zon en aquest sen­tit és un tòtem. Mol­tes empre­ses s’estan pre­gun­tant: si el tsu­nami del digi­tal entra en el meu sec­tor, què passa? I cada vegada hi ha més sec­tors en què això és una rea­li­tat plau­si­ble. La pre­o­cu­pació es comença a esten­dre.