Estem a les portes que, en grans problemes que ha tingut la humanitat, com ara l’accés a l’energia, certs problemes de salut i certes situacions de catàstrofes naturals, la tecnologia ens ajudi, no al fet que desapareguin, però sí a poder-nos-hi anticipar. La intel·ligència artificial no prediu impossibles i sempre hi haurà situacions per a les quals no estarem preparats. Però sí que ens ajudarà a planificar millor. I hi ha certes tecnologies, com la robòtica, la miniturització i la bioinformàtica que estan fent passes de gegant. En les pròximes dècades, veurem que coses que fins ara pensàvem que no es podien resoldre, es resoldran. Com a tecnòlegs som molt bons a saber cap a on va la tecnologia i som molt dolents a predir com les persones la utilitzaran, però en aquest àmbit de grans reptes que ja fa temps que conviuen amb nosaltres, és molt fàcil, perquè sabem que si resolem els problemes tecnològics la solucion és allà. I el que estic veient és un nivell de consciència més gran per poder fer que et vagi bé fent el bé. I no al contrari: primer que em vagi bé i després ja pensarem en els altres.

Per molts tecnòlegs de la meva generació, no n’hi ha prou a desenvolupar nous productes i algoritmes per al mercat. Conscients del potencial real de canvi, del que es pot fer, això ens queda curt. Perquè cada vegada els reptes del món són més grans i no te’n pots quedar al marge. Veig companys que es volen comprometre, i la tecnologia no deixa de ser una eina molt bona per poder donar part de la resposta a aquests reptes.

Jo soc positiu, perquè ho he viscut a la meva pròpia pell. He vist com la tecnologia es pot utilitzar per fer el bé. Però això no evita que hi hagi riscos, és clar. Crec que el major risc que s’està debatent ara és el control de les nostres dades. De quina manera es poden mantenir sota el control dels usuaris i donar més transparència. Però això són discussions que com a societat cada vegada tindrem més. La segona discussió crec que serà sobre els algorismes i les decisions que prenen, si són ètiques o si estan esbiaixades. Als Estats Units hi ha un programa anomenat Compas, que amb dades, jurisprudència i estadístiques suggereix a quant s’hauria de condemnar un reu. El que està passant és que els afroamericans tenen un biaix superior de ser condemnats per un mateix crim que un blanc.

Les dues coses. En aquests moments, el major problema que existeix està en les dades, perquè el passat pot tenir biaixos que facin el mateix amb el futur, i com ens assegurem que això no passa és una discussió que està tenint lloc ara. D’una banda, vols tenir cobertes les minories, però potser les minories no estan prou representades en les dades per por de trencar part de la seva privadesa. És un equilibri complicat. En el cas del Compas, s’han adonat que l’algoritme té el mateix biaix que els jutges. Però també van veure que cometien menys errors en temes com la presó provisional.

Ha de venir gent amb una capacitat de disseny nova que eviti que aquests biaixos es moguin al futur. Cal tenir present que els algorismes comencen a prendre moltes decisions per nosaltres. Decideixen la pel·lícula que ens recomanen, les notícies que veiem (i que això tingui un impacte en el que votem), etc.

El món que vindrà estarà en mans de les persones. Però en aquest món en què la intel·ligència artificial cada vegada tindrà més representació i les màquines aprenen de nosaltres i es nodreixen del que fem, cada vegada és mes important desconnectar per reconnectar.

Jo de manera periòdica faig un retir de silenci. Meditació per tornar a connectar amb el que t’importa, per entendre on posar el focus i per saber com utilitzar millor la tecnologia. Perquè és aleshores quan la intel·ligència humana i l’artificial se sumen i la una no reemplaça l’altra. Però requereix aquest esforç de tornar a entendre què és el realment important, quins són els grans problemes que volem resoldre amb quina ètica i quins valors. I això són tot discussions molt humanes.