Des de fa diversos anys, l’economia segueix millorant. El creixement del PIB ha anat acompanyat d’una reducció molt important de l’atur, que era del 23% el 2013, i ara està al voltant del 12% a Catalunya. Sens dubte és encara una xifra massa alta, però la millora és clara.

I malgrat que gran part de les dades macroeconòmiques són bones, una part important de la població no nota encara els efectes de la recuperació en la seva economia personal i familiar. De fet, està augmentant la pobresa. D’acord amb les dades de la darrera enquesta de condicions de vida de l’Idescat, a Catalunya la taxa de risc de pobresa és del 20%, vuit dècimes més que l’any anterior. Això significa que el 20% de la població té uns ingressos que no arriben al llindar de risc de pobresa, que està fixat en 841,37 euros mensuals. Aquesta quantitat és la que hauria de permetre atendre les necessitats bàsiques de subsistència. I el 7% de la població declara que arriba a fi de mes amb molta dificultat.

La situació actual és conseqüència de diversos problemes, a part del nivell d’atur que encara hi ha. En moltes empreses, els beneficis han augmentat molt, però els salaris en termes reals han disminuït des del 2008. Per tant, molts treballadors han perdut poder adquisitiu.

En general, s’ha apostat per tenir avantatges competitius basats en els preus baixos, en lloc d’altres factors com la qualitat, la tecnologia i el servei. Aquesta política promou que els salaris siguin massa baixos en moltes empreses. I no ajuda que el salari mínim interprofessional fixat pel govern espanyol sigui de 735,90 euros mensuals, xifra que està per sota dels ingressos del llindar de pobresa.

Però mentre els salaris dels treballadors, en general, estan perdent poder adquisitiu, els salaris dels directius estan pujant molt. En algunes empreses el llindar salarial, diferència entre el que guanyen els directius i els treballadors amb salaris més baixos, és molt elevat. Per exemple, a les empreses de l’IBEX és de 207 vegades. Hi ha casos, en què a més l’increment de la retribució dels directius no ha anat acompanyada d’uns millors resultats de la companyia.

A la vista de les dades cal revertir la situació actual. Els salaris, en general, han d’augmentar, especialment en les franges baixes. Cal augmentar el salari mínim. El Parlament de Catalunya ja va aprovar fa més d’un any que el salari mínim mensual a Catalunya havia de ser de 1.000 euros, però aquesta és una competència de l’Estat. Cal disminuir el ventall salarial en les empreses que el tinguin excessiu.

El model low cost està generant moltes persones low income (ingressos baixos) i si no trenquem l’espiral de reducció salarial, acabarem sent un país pobre per a la majoria. Per a moltes empreses, apujar salaris no serà fàcil, ja que els marges són molt ajustats. Però hi ha sectors, com el del turisme, per exemple, en què l’aposta per la qualitat -en lloc de la quantitat- hauria de permetre apujar els preus i, per tant, apujar els salaris. Si no ho aconseguim, no estarem assolint l’objectiu principal de l’economia, que és millorar el benestar de la gent. Com deia Thurgood Marshall, descendent d’esclaus que va arribar a ser jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units: “Quan vegis coses mal fetes, desigualtat o injustícies, denuncia-les, perquè aquest és el teu país. És la democràcia. Protegeix-la.”