Opinió

Donant voltes al Brexit

En aques­tes últi­mes set­ma­nes, la Unió Euro­pea té molts deu­res a fer. És cert que el 20 d’agost la zona euro es va sal­var perquè Grècia va sor­tir de la situ­ació de res­cat en que va entrar el 2010, després d’haver per­dut el 25% de la seva renda i 1 milió de llocs de tre­ball, i després d’una injecció finan­cera de 289.000 mili­ons d’euros a través de tres paquets d’aju­des, però ara té al davant pro­ble­mes de gover­nança democràtica a Hon­gria i a Polònia i pro­ble­mes per fer front al flux incon­tro­lat d’immi­grants i refu­gi­ats en què la com­petència per solu­ci­o­nar-los no és de la UE, sinó res­pon­sa­bi­li­tat dels estats mem­bres.

Jo crec, però, que el pro­blema més impor­tant que ha d’afron­tar la Unió Euro­pea actu­al­ment és el Bre­xit que si no s’atura -un cop s’ha cons­ta­tat com n’és, de difícil, sor­tir de la UE- faria per­dre a la UE un mem­bre impor­tant, el Regne Unit. Mem­bre per­ma­nent del Con­sell de Segu­re­tat de l’ONU, mem­bre del G7, cin­quena eco­no­mia mun­dial i una potència nuclear.

Del tema del Bre­xit me n’he ocu­pat en aques­tes pàgines, en dife­rents arti­cles, ja d’ençà que l’ex-pri­mer minis­tre Came­ron acon­seguís una sèrie d’avan­tat­ges per al Regne Unit al Con­sell Euro­peu del febrer del 2016 per tal d’evi­tar que en el referèndum de sor­tida con­vo­cat per al 23 de juny del 2016 sortís leave, cosa que malau­ra­da­ment es va pro­duir amb un 51,8% dels vots per la into­xi­cació i les men­ti­des anti­eu­ro­peis­tes que es van difon­dre.

Dimi­tit Came­ron, The­re­sa­May, va llançar l’acti­vació del Bre­xit el 29 de març del 2017. D’acord amb l’arti­cle 50 del Trac­tat de Lis­boa, el procés de sepa­ració hau­ria de durar dos anys, amb la qual cosa hau­ria de cul­mi­nar –excepte una­ni­mi­tat- el 29 de març del 2019.

El 22 de maig del 2017, en les nego­ci­a­ci­ons de sor­tida de la UE, es van començar a posar d’acord els 27 estats mem­bres res­tants sobre les con­di­ci­ons que el Regne Unit hau­ria d’accep­tar després que hagués reco­ne­gut pagar 40.000 mili­ons d’euros en relació a obli­ga­ci­ons adqui­ri­des en el con­text del marc finan­cer plu­ri­a­nual fins al 2020. La posició va ser ferma i el nego­ci­a­dor euro­peu, Mic­hel Bar­nier, ho va dei­xar clar: la UE no està dis­po­sada a donar al Regne Unit un tracte que posi en perill els prin­ci­pis bàsics de la inte­gració euro­pea i, d’altra banda, Lon­dres no pot pen­sar que sor­tirà bene­fi­ci­ada de dei­xar Europa.

La posició de May.

Davant les crítiques del sec­tor empre­sa­rial britànic, que no veu amb bons ulls una sor­tida que no doni garan­ties a l’eco­no­mia (el que s’ano­mena un “Bre­xit dur”), May va llançar el pro­jecte d’un “Bre­xit tou” res­pec­tant una part de la nor­ma­tiva euro­pea, tal com es va expres­sar en el pla Che­quers de finals d’aquest agost. Això va indig­nar els anti­eu­ro­peis­tes que van reac­ci­o­nar dient que accep­tar la juris­dicció del Tri­bu­nal Euro­peu de Justícia i els can­vis nor­ma­tius que es fes­sin a Brus­sel·les sense la par­ti­ci­pació del Regne Unit era una traïció al resul­tat del referèndum de sor­tida. L’exmi­nis­tre d’Afers Exte­ri­ors i el secre­tari pel Bre­xit David Davies -dos euro­escèptics- van dimi­tir el 10 de juliol.

El nou minis­tre d’Afers Exte­ri­ors britànic, Domi­nic Raab, ha rebut l’encàrrec de May de convèncer els britànics més anti­eu­ro­peis­tes que un “bre­xit dur” sense arri­bar a bons acords de tran­sició amb la UE repre­sen­ta­ria uns cos­tos ele­vats per als britànics. Per això, el govern de Lon­dres està ela­bo­rant un seguit de docu­ments expli­cant tots aquests incon­ve­ni­ents res­pecte a tràfic dua­ner i rein­tro­ducció d’aran­zels en les transac­ci­ons amb la resta de mem­bres de la UE; res­pecte a cobra­ment de pen­si­ons per als euro­peus al Regne Unit i per als britànics a la resta de països de la UE; res­pecte a l’ope­ra­tiva dels bancs britànics per tre­ba­llar a la resta del con­ti­nent; res­pecte a les diferències nor­ma­ti­ves que s’ani­rien ampli­ant entre Lon­dres i Brus­sel·les i que pro­vo­ca­rien incon­ve­ni­ents a empre­ses i ciu­ta­dans, i res­pecte a la “fron­tera dura” que cal­dria esta­blir entre Irlanda i Irlanda del Nord i entre Gibral­tar i Espa­nya.

Nego­ci­a­ci­ons enlaire.

De moment, les nego­ci­a­ci­ons entre la Unió Euro­pea i el Regne Unit seguei­xen enlaire sense que s’arribi a una solució pac­tada, i el temps per tro­bar una entesa són cada cop més reduït, perquè l’acord tècnic a què es pugui arri­bar haurà de ser després rati­fi­cat per West­mins­ter i pels 27 estats res­tants de la UE que tenen, lògica­ment, els seus interes­sos par­ti­cu­lars.

Sense acord, el Regne Unit afron­ta­ria un “Bre­xit dur” el 29 de març del 2019, i això no seria con­ve­ni­ent per a ningú en un con­text de pro­tec­ci­o­nisme crei­xent en el sis­tema comer­cial mun­dial a causa de les ini­ci­a­ti­ves del pre­si­dent Trump, repli­ca­des per les reac­ci­ons de la UE, la Xina i altres països.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.