Aquestes últimes setmanes hem sentit parlar molt de l’Argentina, i no precisament de manera positiva.

En el meu article publicat a L’Econòmic del dia 11 de febrer del 2018, comentava que aquest any l’Argentina ostenta la presidència rotatòria del G20 que farà la seva tretzena cimera a Buenos Aires els dies 30 de novembre i 1 de desembre.

Amb 44 milions d’habitants, l’Argentina és la tercera economia llatinoamericana –després del Brasil i de Mèxic- i pateix periòdicament situacions de crisi com en pateixen moltes altres economies d’aquest continent, tot i que la diferència és que a començaments del segle XX l’Argentina era un país important en el context de l’economia mundial, cosa que no poden dir altres països de la regió.

Després de la Segona Guerra Mundial, el peronisme va fer esclatar un cicle de reivindicacions sindicals que en un moment de menor demanda mundial dels productes agraris que l’Argentina produïa i exportava van començar a minar les bases de la prosperitat que havien fet de Buenos Aires la gran ciutat de l’hemisferi meridional.

Sense anar tan enrere i sense entrar en l’època de la dictadura militar (1976-83) subsegüent a la desastrosa presidència de la vídua de Perón, els últims anys han vist moltes situacions de conflicte econòmic i social, com analitzava l’economista Viviana Durán en el seu llibre Días de luna azul que vaig presentar juntament amb l’autora a la Casa del Llibre el març del 2017. Tots recordem el corralito que els argentins van haver de patir el 2001 en l’època del president De la Rua amb una inflació galopant.

Després de les presidències peronistes dels Kirchner, l’arribada a la presidència de Mauricio Macri el desembre del 2015 va portar esperança.

Ara, però, es constata que les esperances no s’han vist materialitzades. El PIB està caient un 2,5%, la inflació se situa en el 40%, amb una prima de risc que se situa en 644 pels dubtes sobre el deute extern que no ha parat de pujar- ara està en un 85% del PIB-, la pressió del carrer exercida per la poderosa CGT peronista demanant millores socials ho complica tot com també ho complica la sequera que ha fet caure la collita de soja, principal exportació.

Amb tot aquest context el peso, que a començament del 2015 es cotitzava en 8,6 pesos per dòlar americà, ara esta a 39 pesos per dòlar i podria arribar fàcilment als 44 ben aviat.

Macri ha fet campanya per atreure inversors estrangers i ha aconseguit que el Fons Monetari Internacional (FMI) li doni suport amb un préstec que al juny es va pactar que arribaria a 50.000 milions de dòlars i que ara ha estat ampliat amb 7.000 milions més.

Com és sabut, l’FMI no és una institució de caritat, i quan mobilitza recursos per estabilitzar l’economia d’un país demana garanties que el país durà a terme una política restrictiva que li permeti fer front al servei del deute, reduint el dèficit pressupostari, augmentant els impostos i reduint la despesa pública. En aquests últims mesos, les vagues de la CGT han fet impossible reduir certes despeses públiques per molt que les mesures estabilitzadores ara posades en marxa es proposin arribar a eliminar el dèficit pressupostari primari tal com s’ha pactat amb l’FMI.

El dijous negre, el 30 d’agost, el Banco de la Nación va apujar el tipus d’interès del 45% al 60% per intentar evitar les fugides de capitals sense haver de tornar a una solució tipus corralito, però la confiança encara no s’ha restablert per molt que l’acord de préstec amb l’FMI -molt criticat, per cert, pels manifestants als carrers de Buenos Aires- hagi donat una certa tranquil·litat als mercats.

La llàstima és que el context internacional no ajuda perquè les pujades de tipus d’interès ja fetes i que s’esperen en l’àmbit internacional –sobretot de la Reserva Federal nord-americana- està encarint el servei del deute i atreu cap als Estats Units capitals dels països emergents com és el cas de l’Argentina.

El nou governador del Banc Central, Guido Sandleris, té per tot plegat una papereta difícil després que els seus antecessors, Federico Sturzenegger i Luis Caputo, hagin tingut un mandat accidentat i molt breu al capdavant de l’autoritat monetària.

Macri tindrà la satisfacció de presidir a Buenos Aires la reunió del G20 que congregarà els principals líders mundials a la capital argentina a finals de novembre, però no podrà estar tranquil de cara a una eventual reelecció l’octubre del 2019 per la impopularitat de les mesures econòmiques que el seu govern haurà de posar en marxa per reestabilitzar l’economia argentina.