Cada empresa fami­liar és un món, però la tipo­lo­gia de rep­tes i pro­ble­mes que han d’afron­tar és bas­tant pre­vi­si­ble. O més ben dit, està bas­tant tipi­fi­cada. Cada empresa haurà d’afron­tar situ­a­ci­ons dife­rents, però quasi segur que ja les hau­ran superat amb ante­ri­o­ri­tat altres empre­ses fami­li­ars. I el més barat és apren­dre de l’experiència d’altres, cosa que pot ser difícil, ja que tots ten­dim a pen­sar que el nos­tre cas té unes espe­ci­fi­ci­tats que el fan únic. A títol des­crip­tiu, algu­nes de les situ­a­ci­ons en què ens podem tro­bar són les següents.

X Con­ti­nuar al peu del canó –el fun­da­dor– tot i tenir una edat avançada i mal­grat que diu que ha tras­pas­sat el poder. Ha aixe­cat l’empresa amb la seva visió i empenta, i és la seva filla pre­fe­rida. En el fons no té alter­na­tiva que li sub­mi­nis­tri tanta adre­na­lina com l’empresa, o no con­fia en la capa­ci­tat dels con­ti­nu­a­dors. O té por de l’enfron­ta­ment que hi pot haver si fa un pas al cos­tat de veri­tat.

X Donar exces­siu pes als aspec­tes fis­cals a l’hora de pren­dre deci­si­ons. Sem­bla que pagar impos­tos crea urticària aguda a mol­tes famílies empresàries. Es manté en soci­e­tat una gene­ració següent, cosa que no s’entén ni amb cola, només per reduir al màxim l’impost de suc­ces­si­ons i s’oblida que els cinc anys de per­manència neces­sa­ris per man­te­nir la reducció poden posar fi a l’empresa i al que quedi de l’har­mo­nia fami­liar.

X Con­fon­dre retri­bució de capi­tal i de tre­ball, per exem­ple, donant cotxe d’empresa sense acla­rir si es fa pel fet de ser acci­o­nista o de tre­ba­llar a l’empresa, o faci­li­tant que els parents tin­guin telèfon o posin ben­zina a càrrec de l’empresa. Quan arriba el moment de dife­ren­ciar pot resul­tar que uns ente­nien que era com a retri­bució i uns altres com a divi­dend. I per aques­tes “peti­tes coses” pot escla­tar la guerra, igual que la Pri­mera Guerra Mun­dial va escla­tar per l’assas­si­nat de l’arxi­duc d’Àustria a Sara­jevo.

X No pre­veure la sor­tida de socis ni la incor­po­ració de parents a l’empresa fami­liar. Igua­li­ta­risme en les retri­bu­ci­ons del mem­bres de la família que tre­ba­llen a l’empresa, agreu­jat, pot­ser, pel fet que no estan al nivell del mer­cat, tant per excés com per defecte. Això, en tot cas, desin­cen­tiva els més capa­ci­tats.

X Sig­nar sense saber que se signa, ja sigui per falta de capa­ci­tat dels admi­nis­tra­dors o perquè no dema­nen infor­mació. Sem­bla que dema­nar infor­mació sigui dub­tar de l’hon­ra­desa. No es té en compte, pot­ser per des­co­nei­xe­ment, la greu res­pon­sa­bi­li­tat que es pot tenir per omissió en el deure de vigilància segons un dili­gent empre­sari.

X No par­lar dels pro­ble­mes ni dels rep­tes de l’empresa. Pen­sar que els que no hi tre­ba­llen no els enten­dran, que en tot cas apor­ta­ran poc i que en el fons l’única cosa que els interessa es des­sag­nar-la tra­ient-li tots els recur­sos pos­si­bles.

La solució a cadas­cuna d’aques­tes situ­a­ci­ons dependrà de cada cas i en gran part de pre­ferències per­so­nals. És reco­ma­na­ble inte­grar-se en alguna asso­ci­ació d’empre­ses fami­li­ars, per veure que altres també tenen o han tin­gut els matei­xos rep­tes o simi­lars, i veure com els han afron­tat i amb quin resul­tat. El que en tot cas és reco­ma­na­ble és ana­lit­zar alter­na­ti­ves amb pros i con­tres, dei­xar repo­sar les deci­si­ons, dia­lo­gar amb tanta empa­tia com sigui pos­si­ble, tenir en compte que el pit­jor és trac­tar l’empresa com la família i la família com l’empresa i recor­dar que a la llarga el que és bo per a l’empresa és bo per a la família.