DE MEMÒRIA
D’Oller a Pedrolo
Els mecanismes econòmics de la innovació presentats a la novel·la La febre d’or (1890-92) de Narcís Oller són, segons Jordi Maluquer de Motes, d’un gran interès, car Narcís Oller (Valls, 1846 – Barcelona, 1930) explica que si bé l’especulació borsària no afavoreix el creixement de la indústria, sí que pot, en determinats casos, finançar innovacions. En el “pensament econòmic de Narcís Oller”, el frenesí financer, llegim, és una “força impulsora de les grans innovacions tecnològiques”. Així, Bernat Foix, germà del banquer especulador protagonista de la novel·la, és presentat com l’“economista, enginyer i filòsof d’una sola vegada”, que, cap al final de La febre d’or, va a Nova York amb l’objectiu de conèixer els “invents d’Edison”.
El món acadèmic de l’economia va descobrir, el 2016, les intuïcions de Narcís Oller del 1890 sobre la funcionalitat de certes “febres” econòmiques. O que la idea d’“intercanvi universal” d’Oller és la mateixa del que cent anys després se n’ha dit globalització. De fet, Oller va descobrir, perfectament, que, entre els segles XIX i XX, s’estava generalitzant la interconnectivitat a escala planetària. La febre d’or, doncs, va ser l’inici de la primera globalització (interrompuda entre el 1914 i el 1918).
La pregunta és veient que es van publicant novel·les com La noia de la Pirelli, de Gemma Saura i Plàcid Garcia-Planas, i La caixa negra, de Marc Pons, que algú podria qualificar com a pedrolianes (més, les benvingudes reedicions d’algunes novel·les seves), quan temps haurà de passar per tal que l’acadèmia es capbussi en els milers de pàgines de Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina (l’Aranyó, 1918 – Barcelona, 1990)?
Les dificultats són clares. Primera: Pedrolo va produir una gran quantitat de pàgines que, tot i la seva fluïdesa -i el seu afany d’arribar al gran públic-, són, sovint, pàgines d’una gran densitat conceptual. Segona: Pedrolo es va moure en els gèneres més coneguts, però, alhora, -tal com ho fan els emprenedors innovadors- va experimentar, va capgirar i va inventar fórmules expressives, que, en alguns casos, van tenir un èxit extraordinari, i en d’altres es van perdre en un semioblit. Tercera: Pedrolo va escriure tota la seva obra en un pis del carrer Calvet de Barcelona, a tocar del Sandor de la plaça Francesc Macià, lloc de reunió dels economistes acadèmics que volien posar fi a la política autàrquica del 1939. Un dels del Sandor, Fabià Estapé, va dirigir la tesi de Guillem Ferrer sobre La febre d’or. Ara bé, no sabem si va adreçar algú a conèixer Pedrolo, que estava just al costat.
L’interès d’una lectura econòmica de l’obra de Pedrolo pot anar per molts camins. Per exemple, en les onze novel·les de la sèrie Temps obert, presenta les diverses possibles vides del protagonista a partir de diverses sortides d’una dramàtica situació inicial (un bombardeig). Serà escriptor, representant comercial, estraperlista, pagès, sindicalista, metge psicoanalista, rodamon. O, a Acte de violència (inspirada en la vaga dels tramvies del 1951 i censurada fins al 1975) narra un boicot massiu de la població amb l’objectiu polític de posar punt final a un dictador (anomenat, curiosament, Jutge!).
‘La noia de la Pirelli’
Durant la Guerra d’Espanya, Manuel de Pedrolo va fer infermeria, i es va afiliar al sindicat majoritari, la CNT, on el pes de l’anarcosindica- lisme era gran. Roser Ferran, la secretària de l’empresa Pirelli que ha inspirat una novel·la, l’estiu del 1936 va ser catapultada per la CNT a la direcció dels 3.000 treballadors de la Pirelli. Una peça important (les rodes) de la indústria de guerra catalana va estar a les mans d’una dona jove. Un argument pedrolià.
